Cap a l’hivern

Vivim uns temps meravellosos. Darrere de casa hi ha un freixe que l’any passat va negar-se a morir. Va resistir la sequera de l’hivern i de la primavera, va aguantar un estiu inacabable, socarrimat per una xardor impenitent, va continuar dempeus durant la tardor eixuta. Aquest hivern ha suportat unes quantes gelades. La setmana passada va quedar enfarinat per la neu i va plantar cara a una ventada de les que no es troben ni al fons de la memòria. I avui, després d’un parell de dies de cel blau amb algun ruixat esporàdic, ha mostrat unes ganes immenses de començar a brotar. Tot el darrere de casa mostra aquestes ganes. La meteorologia ha estat severa aquests darrers mesos, però la natura ha resistit. I ara que rep dues ullades de sol i quatre gotes es mostra agraïda com només ella sap fer-ho.

Però, ai!, si ens sentís Bertol Brecht, ell que va escriure aquests versos:

Quina mena de temps, en els quals
Parlar d’arbres és gairebé un crim
Perquè implica silenci sobre tants delictes!

La natura ha resistit l’hivern, i té sort. Nosaltres també hem viscut un hivern rigorós, ple d’altes i baixes pressions, de tempestes d’una duresa que tampoc no recordem. La diferència, però, és que la natura s’encamina cap a la primavera i nosaltres fem via de nou cap a un hivern sec, brut i deplorable.

Perquè si un article com el que va publicar Jordi Galves a El Nacional comporta que un jutge imputi a l’autor un delicte d’odi, llavors tot està en joc: la llibertat d’expressió, la llibertat de pensament, la llibertat de premsa, la llibertat de discrepar, de ser… I això és només el començament: encara que a algú no l’hi sembli, només som al començament d’aquest hivern brut, càlid i despietat.

Per això hem de reaccionar, hem de plantar cara, com ho he vist fer al freixe; hem d’esgrimir arguments i defensar-nos. L’anormalitat és immensa. Si callem, si no ens guanyem de nou la llibertat plena, què escriurem, què llegirem, quin sentit tindran les nostres queixes i els nostres laments? Quan tornarem a riure?

Bertol Brecht no vol sentir a parlar d’arbres en aquesta mena de temps. I té tanta raó.

 

Als nascuts després

I

Certament, visc en uns temps molt foscos!
La paraula innocent és insensata. Un front net
Demostra insensibilitat. Aquell que riu
No ha sabut encara
La terrible notícia.

Quina mena de temps, en els quals
Parlar d’arbres és gairebé un crim
Perquè implica silenci sobre tants delictes!
Aquell que camina tranquil pel carrer
Potser és inaccessible als seus amics.
Que es troben en dificultats.

És cert: la vida encara me la guanyo.
Però creieu-me: és només per atzar. Res
Del que faig no em dóna dret a menjar fins a atipar-me.
Casualment me n’he sortit (però si la sort em deixa estic perdut).

Em diuen: menja i beu! Alegra’t de tenir-ne!
Però ¿com puc menjar i beure
Si tot allò que menjo ho prenc al qui passa fam i
El meu vas d’aigua manca al qui té set?
I en canvi menjo i bec.

També em plauria de ser savi,
Els llibres antics diuen allò que és savi:
Apartar-se de les lluites del món, i el temps escàs
Passar-lo sense por.
Defugir així mateix la violència
Pagar amb bé el mal que ens fan
No satisfer el desig, sinó oblidar
Es considera obrar amb saviesa.
Però jo no puc fer res de tot això:
Certament, visc en uns temps molt foscos!

II

Vaig arribar a les ciutats a l’hora del desordre
Quan regnava la fam.
Vaig arribar entre els homes a l’hora de la revolta
I em vaig revoltar amb ells.
Així va passar el temps
Que em va ser donat a la terra.

Menjava entre batalla i batalla
I m’ajeia a dormir entre els assassins.
Feia l’amor distret
I mirava la natura amb impaciència.
Així va passar el temps
Que em va ser donat a la terra.

Al meu temps els camins conduïen al llot
La parla em delatava els botxins.
Jo poc podia fer-hi. Però els qui governaven
Se sentien més segurs sense mi. Jo m’ho pensava.
Així va passar el temps
Que em va ser donat a la terra.

Les forces eren poques, la fita
Molt distant
Perfectactament visible, bé que difícilment
Jo pogués assolir-la.
Així va passa el temps
Que em va ser donat a la terra.

 

III

Vosaltres, els qui emergireu de la inundació
On hem sucumbit
Recordeu
En parlar de les nostres febleses
També aquests foscos temps
De què us heu escapat.

Perquè hem passat, canviant més sovint de país que de sabates,
Per la guerra de les classes, desesperats
Quan no hi havia res més que injustícia i cap revolta.

Malgrat tot, ho sabem:
També l’odi contra la baixesa
Endureix les faccions.

També la ràbia contra la injustícia
Fa més ronca la veu. Ai! Nosaltres
Que volíem preparar el terreny per a l’amabilitat
No vam poder ser amables.

Però vosaltres, quan haurà arribat l’hora
Que l’home esdevindrà un ajut de l’home,
Recordeu-nos
Amb indulgència.

                Bertol Brecht (traducció de Feliu Formosa)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.