Quan l’escriure fa perdre el llegir

En una bonica ciutat termal drenada per una riera sorrenca s’hi convoca cada any un concurs de microliteratura, d’aquells que anima la bona gent, la gent carregada de bones intencions, a escriure algun text per presentar-lo a la consideració del jurat.

Enguany el concurs ha registrat una participació rècord de 172 obres. De fet, any rere any la xifra d’obres presentades no para de créixer, ajudada per l’extensió màxima dels relats —200 paraules— i pel premi —400 euros—, que tot i ser modest ofereix una proporció de 2 euros per paraula que anima el personal a posar-se davant del full en blanc.

El problema —perquè ja vèieu a venir que n’hi hauria algun, de problema— és que de les 172 obres el jurat a penes n’hauria salvat tres o quatre, és a dir, les dues guanyadores i una o dues més. La resta amb prou feines eren llegibles: eren textos mal escrits, o sense cap ni peus, o ben escrits però que no deien res, suposats relats que no relataven cap història, ratlles mancades de la més mínima originalitat; això sí, amb un excés de sensacions i sentiments per tot arreu.

Textos propis d’adolescents, doncs, escrits per persones de trenta, quaranta, cinquanta o seixanta anys sense res a dir, res a expressar que no fossin records, emocions, moments. Com si ningú sabés que en un relat hi sol passar alguna cosa, per petita que sigui, hi sol haver un mínim d’història, alguna mena de desenllaç. Si volguessin pintar en comptes d’escriure, començarien fent pintura abstracta.

El problema de les sensacions i els sentiments és que tothom es pensa que els seus són únics…, i, esclar, tothom acaba seguint el mateix patró.

I per què passa això? La resposta és fàcil de deduir: perquè una gran majoria dels autors d’aquests 172 textos no llegeixen, no llegeixen literatura, no llegeixen bona literatura. Desconeixen què s’escriu, què no s’escriu, com s’escriu, què cal desar al calaix i no ensenyar-ho mai a ningú, què no cal que quedi estampat en un paper o en un full en blanc de Word.

No llegeixen. Escriuen, directament. I l’escriure sembla que els fa perdre el llegir. L’any que ve el concurs potser arribarà a les 200 obres presentades. Costarà trobar jurat.

Anuncis

Guia per triar el llibre de Sant Jordi

Davant l’allau d’anuncis, ressenyes i recomanacions de llibres que plouen aquests dies, centenars de lectors ens han confessat que els aniria bé disposar d’una guia per triar bé el llibre que pensen comprar per Sant Jordi. Doncs bé, aquí teniu els 10 senzills passos que cal seguir per encertar la tria:

  1. Allibereu-vos de la dictadura de la novetat.
  2. Compreu el llibre al llarg d’aquesta setmana o els dies posteriors a Sant Jordi (si el que demaneu l’han esgotat, senyal que no era una bona opció).
  3. No consulteu cap llista de recomanacions d’amics, llibreters o ressenyadors interessats.
  4. Assegureu-vos que el llibre comprat us permetrà participar en el I Concurs de Lectura organitzat en aquest país.
  5. Si és un llibre que l’autor us pot signar, mal senyal.
  6. En cas de dubte, Kafka.
  7. Desconfieu de la vostra intuïció si no esteu convençuts que la teniu prou afinada.
  8. No accepteu regals de procedència sospitosa ni fruit de bona voluntat.
  9. En cas de més dubtes, consulteu gratuïtament entrades antigues del blog de L’Acció Paral·lela.
  10. Per si no ho heu llegit atentament: allibereu-vos de la dictadura de la novetat.

I Concurs de Lectura de L’Acció Paral·lela

Justificació

Ho sap tothom, i és profecia, que al nostre país hi ha un excés de premis i concursos literaris: de poesia, de novel·la, de narració curta, de narració mitjana, de xocolata amb xurros, etc. Tothom escriu i vol demostrar els seus dots a l’hora d’expressar el que els francesos en dirien n’importe quoi. Hi ha inflació de concursos —i cursos— d’escriptura, i en canvi falten concursos de lectura.

Així doncs, amb la intenció d’omplir aquest buit, a L’Acció Paral·lela proposem l’abolició de tots els concursos de poesia i narrativa i, amatents a les necessitats del país, decidim convocar el I Concurs de Lectura.

Bases

  1. En el termini de tres mesos, comptadors a partir del 30 d’abril, els concursants s’hauran d’haver llegit els tres llibres següents:
    • L’Eneida, de Virgili
    • L’home sense qualitats (1r volum), de Robert Musil
    • El griu, de Joan Vinyoli
  2. Per poder participar en el concurs cal publicar a Twitter una foto amb l’etiqueta @accioparal en què el concursant aparegui amb el llibre que s’ha comprat o li han regalat per Sant Jordi. El jurat decidirà si l’aspirant té dret a participar-hi o si no cal que ens faci perdre el temps.
  3. Acabat el termini, els concursants hauran de respondre a un qüestionari preparat per L’Acció Paral·lela.
  4. Qui respongui amb criteri a les diferents preguntes, demostri que ha llegit i entès les tres obres i, a parer nostre, tingui la consideració de millor lector s’endurà el premi, l’embrió de tota bona biblioteca personal: la llista secreta de les 50 obres imprescindibles de la literatura universal.
  5. El veredicte és, allò que es diu, inapel·lable.

 

Llegint Bernhard

Durant molt anys, cada cop que he acabat la lectura d’un llibre de Thomas Bernhard m’ha vingut al cap la mateixa pregunta: «Realment cal llegir totes les seves obres?» És aquest un pensament capciós, bastant innecessari i que no duu enlloc. De fet, no són només les obres de Bernhard les que me’l provoquen. Al llarg d’una vida un arriba amb facilitat a la conclusió que el nombre d’autors de qui és imprescindible llegir-ho tot és francament baix: Kafka, Musil, potser… En sortirien més, però no és un exercici que vulgui fer ara mateix.

El cas és que aquests dies n’he llegit dues obres de forma consecutiva: l’una feia anys que era al prestatge corresponent esperant el seu torn; l’altra estava a punt d’arribar a les llibreries gironines. Mentre esperava la segona he llegit la primera. Em refereixo a L’origen (Edicions del Salobre, 2008) i El nebot de Wittgenstein (Editorial Flâneur, 2018).

I això de llegir dos Bernhards seguits és nou per a mi. Bernhard és un dels més bons —o més grans, com dirien alguns— escriptors de la segona meitat del segle XX. Sobretot és un dels que tenen una obra més personal, més identificable. Pels temes, per l’estil. Especialment per l’estil. A propòsit d’un altre llibre seu,  (El Gall Editor, 2016), vaig escriure un comentari on discutia l’exagerada grandesa que alguns li atribueixen basant-me en l’excés de preponderància que l’estil, la forma, té en l’obra de l’austríac, per damunt del contingut mateix, de les idees que apareixen en els seus textos. Reconec que aquelles paraules procedien d’un cert desencant provocat per una obra que em va agradar però no pas entusiasmar, en gran manera per culpa d’una edició molt poc curosa, plena d’errades de tota mena.

En canvi, la lectura de L’origen i El nebot de Wittgenstein m’ha reconciliat amb l’escriptor, en bona part perquè aquestes dues obres ens ofereixen un Bernhard més polièdric, però també gràcies al fet que les dues són bones edicions. L’origen ens arriba, com , en una traducció de Clara Formosa Plans, que en aquesta ocasió està lliure dels defectes que destrossaven el volum d’El Gall Editor —els correctors són encara necessaris. Editorial Flâneur, per la seva banda, ens presenta El nebot de Wittgenstein en una edició impecable que fa lluir la traducció de Raül Garrigasait, fluida i magníficament escrita. En aquestes condicions, llegir Bernhard és un veritable plaer.

Com he dit abans, feia anys que L’origen corria per casa, com tants altres llibres per a qui un ha de trobar el moment idoni i que donen sentit a aquella bonica pregunta que de tant en tant omple la boca d’algun intrús: «Us els heu llegit tots?» I he de dir que el primer volum de la pentalogia autobiogràfica de Bernhard m’ha sorprès agradablement. Com tota la seva producció, L’origen és un relat que despulla les misèries de l’Estat, en aquest cas referides sobretot al sistema educatiu que va haver de patir el Bernhard adolescent de principis dels anys quaranta, en plena II Guerra Mundial. La idea del suïcidi o de l’autodestrucció hi és també present des de les primeres pàgines; de fet, des de la citació que precedeix el relat. El jove alumne pensa en el suïcidi com a única via d’escapatòria per fugir d’un internat dirigit amb mà dura per la tètrica figura de Grünkranz, ja que a fora de l’internat hi ha Salzburg, «un impenetrable matossar humà de vilesa i infàmia».

També des de les primeres línies Bernhard desplega amb tota la contundència —i eficàcia— possible el seu recurs favorit: la repetició obsessiva, el recargolament de les frases en pro de la insistència, per presentar-nos els fets i les idees tal com ens els vol donar a conèixer:

En efecte, havia fet molts intents a la cambra de les sabates de matar-se, però cap d’aquests intents l’havia dut massa lluny, l’afany amb cordes i elàstics i els centenars d’intents amb els nombrosos claus de les parets de la cambra de les sabates van ser sempre interromputs en el punt decisiu i salvador, i també interromputs per ell mateix mitjançant un exercici de violí més conscient, mitjançant una interrupció del tot conscient del pensament de suïcidi i una concentració del tot conscient en les possibilitats que li eren cada vegada més i més fascinants del violí, que amb el temps li va resultar menys un instrument musical i molt més un instrument per a l’acompliment de la seva meditació sobre el suïcidi i la seva docilitat per al suïcidi i per a la interrupció sobtada d’aquesta meditació sobre el suïcidi i d’aquesta docilitat per al suïcidi (…) (Pàg.18)

El relat ens situa, primer, en l’epoca en què Salzburg pateix els bombardejos dels aliats i, després, en els temps immediatament posteriors a l’acabament de la guerra, sense que el sisterma educatiu que deplora hagi patit cap millora. Amb tot i això, la novel·la no és monolítica en la seva duresa. Hi ha figures que se salven de la crema i il·luminen el passat de l’autor, com el seu avi o un desvalgut company d’institut, i al final un té ganes de continuar llegint l’autobiografia de Bernhard, de saber quines altres vicissituds va viure aquest noi que a les darreres pàgines de L’origen té quinze anys.

No és, però, El soterrani el que he llegit seguidament, sinó El nebot de Wittgenstein, llibre que narra l’època que l’autor va passar en un hospital recuperant-se d’una malaltia pulmonar severa i en el qual va coincidir amb Paul Wittgenstein, nebot del cèlebre autor del Tractatus logico-philosophicus. Aquí la crítica a l’Estat se centra en els establiments hospitalaris; per tant, és el sistema sanitari el que rep les ires de l’austríac. El relat, però, va molt més enllà i ens mostra un Bernhard més raonable del que solem tenir present, menys visceral, encara que només sigui a estones. L’alegria i l’optimisme no són paraules ni conceptes que treguin gaire el cap en el món bernhardià, però si existeix en aquest corpus alguna pàgina més amable segurament la trobarem a El nebot de Wittgenstein.

Potser és així perquè en aquest llibre és parla de l’amistat, perquè Bernhard apreciava molt Paul Wittgenstein, de qui descriu els mals moments però també els bons: l’epoca esplendorosa, els viatges que feia, la vida viscuda amb total despreocupació, la felicitat abans de la bogeria.

De tota manera, tot i que se sol dir que aquest és un llibre sobre l’amistat, a mi no m’ho acaba de semblar; no veig que l’amistat sigui el tema del relat, sinó més aviat el fil que Bernhard utilitza per relligar les diferents escenes que ens presenta i, no cal dir, els temes que sempre l’ocupen. Sí, Bernhard ens parla de la seva relació amb Paul Wittgenstein, a qui descriu com el seu millor amic, i retrata aquesta amistat que els uneix; fins i tot acaba lamentant la seva incapacitat de continuar visitant l’amic quan aquesta es troba ja en els seus darrers dies de vida. Però, com deia, aquesta amistat és la bastida en què es recolzen les grans preocupacions bernhardianes: les estructures que l’Estat fa servir per esclafar l’individu, la mort i l’autodestrucció, el paper —trist paper— dels intel·lectuals, l’art, etc.

Aquesta m’ha semblat una de les obres més afinades i rodones de Bernhard. Per a qui en vulgui llegir una bona ressenya us recomano el que en diu Pep Bertran al seu imprescindible blog Bertranades. No se’ns escapa la murrieria dels responsables d’Editorial Flâneur, que després d’obrir catàleg amb La passejada de Robert Walser ara ens regalen l’obra d’un gran enemic del camp i les passejades:

Jo tampoc no tinc tirada a passejar, tota la vida només he passejat a contracor, sempre he passejat a contracor, però amb els amics sí que passejo, i de tal manera que aquests amics es pensen que soc un passejador apassionat, perquè passejo amb una tal teatralitat que es queden bocabadats. Jo no soc de cap manera un passejador i tampoc no soc cap amant de la natura ni cap coneixedor de la natura. Però si hi ha amics, camino sempre de tal manera que es pensen que soc un passejador i un amant de la natura i un coneixedor de la natura. Jo no conec la natura i l’odio, perquè em mata. (Pàg. 63)

Grans, els de Flâneur. Continuo sense saber si cal llegir totes les obres de Thomas Bernhard, però indiscutiblement aquestes són dues peces cabdals de la seva trajectòria.