Llegint Bernhard

Durant molt anys, cada cop que he acabat la lectura d’un llibre de Thomas Bernhard m’ha vingut al cap la mateixa pregunta: «Realment cal llegir totes les seves obres?» És aquest un pensament capciós, bastant innecessari i que no duu enlloc. De fet, no són només les obres de Bernhard les que me’l provoquen. Al llarg d’una vida un arriba amb facilitat a la conclusió que el nombre d’autors de qui és imprescindible llegir-ho tot és francament baix: Kafka, Musil, potser… En sortirien més, però no és un exercici que vulgui fer ara mateix.

El cas és que aquests dies n’he llegit dues obres de forma consecutiva: l’una feia anys que era al prestatge corresponent esperant el seu torn; l’altra estava a punt d’arribar a les llibreries gironines. Mentre esperava la segona he llegit la primera. Em refereixo a L’origen (Edicions del Salobre, 2008) i El nebot de Wittgenstein (Editorial Flâneur, 2018).

I això de llegir dos Bernhards seguits és nou per a mi. Bernhard és un dels més bons —o més grans, com dirien alguns— escriptors de la segona meitat del segle XX. Sobretot és un dels que tenen una obra més personal, més identificable. Pels temes, per l’estil. Especialment per l’estil. A propòsit d’un altre llibre seu,  (El Gall Editor, 2016), vaig escriure un comentari on discutia l’exagerada grandesa que alguns li atribueixen basant-me en l’excés de preponderància que l’estil, la forma, té en l’obra de l’austríac, per damunt del contingut mateix, de les idees que apareixen en els seus textos. Reconec que aquelles paraules procedien d’un cert desencant provocat per una obra que em va agradar però no pas entusiasmar, en gran manera per culpa d’una edició molt poc curosa, plena d’errades de tota mena.

En canvi, la lectura de L’origen i El nebot de Wittgenstein m’ha reconciliat amb l’escriptor, en bona part perquè aquestes dues obres ens ofereixen un Bernhard més polièdric, però també gràcies al fet que les dues són bones edicions. L’origen ens arriba, com , en una traducció de Clara Formosa Plans, que en aquesta ocasió està lliure dels defectes que destrossaven el volum d’El Gall Editor —els correctors són encara necessaris. Editorial Flâneur, per la seva banda, ens presenta El nebot de Wittgenstein en una edició impecable que fa lluir la traducció de Raül Garrigasait, fluida i magníficament escrita. En aquestes condicions, llegir Bernhard és un veritable plaer.

Com he dit abans, feia anys que L’origen corria per casa, com tants altres llibres per a qui un ha de trobar el moment idoni i que donen sentit a aquella bonica pregunta que de tant en tant omple la boca d’algun intrús: «Us els heu llegit tots?» I he de dir que el primer volum de la pentalogia autobiogràfica de Bernhard m’ha sorprès agradablement. Com tota la seva producció, L’origen és un relat que despulla les misèries de l’Estat, en aquest cas referides sobretot al sistema educatiu que va haver de patir el Bernhard adolescent de principis dels anys quaranta, en plena II Guerra Mundial. La idea del suïcidi o de l’autodestrucció hi és també present des de les primeres pàgines; de fet, des de la citació que precedeix el relat. El jove alumne pensa en el suïcidi com a única via d’escapatòria per fugir d’un internat dirigit amb mà dura per la tètrica figura de Grünkranz, ja que a fora de l’internat hi ha Salzburg, «un impenetrable matossar humà de vilesa i infàmia».

També des de les primeres línies Bernhard desplega amb tota la contundència —i eficàcia— possible el seu recurs favorit: la repetició obsessiva, el recargolament de les frases en pro de la insistència, per presentar-nos els fets i les idees tal com ens els vol donar a conèixer:

En efecte, havia fet molts intents a la cambra de les sabates de matar-se, però cap d’aquests intents l’havia dut massa lluny, l’afany amb cordes i elàstics i els centenars d’intents amb els nombrosos claus de les parets de la cambra de les sabates van ser sempre interromputs en el punt decisiu i salvador, i també interromputs per ell mateix mitjançant un exercici de violí més conscient, mitjançant una interrupció del tot conscient del pensament de suïcidi i una concentració del tot conscient en les possibilitats que li eren cada vegada més i més fascinants del violí, que amb el temps li va resultar menys un instrument musical i molt més un instrument per a l’acompliment de la seva meditació sobre el suïcidi i la seva docilitat per al suïcidi i per a la interrupció sobtada d’aquesta meditació sobre el suïcidi i d’aquesta docilitat per al suïcidi (…) (Pàg.18)

El relat ens situa, primer, en l’epoca en què Salzburg pateix els bombardejos dels aliats i, després, en els temps immediatament posteriors a l’acabament de la guerra, sense que el sisterma educatiu que deplora hagi patit cap millora. Amb tot i això, la novel·la no és monolítica en la seva duresa. Hi ha figures que se salven de la crema i il·luminen el passat de l’autor, com el seu avi o un desvalgut company d’institut, i al final un té ganes de continuar llegint l’autobiografia de Bernhard, de saber quines altres vicissituds va viure aquest noi que a les darreres pàgines de L’origen té quinze anys.

No és, però, El soterrani el que he llegit seguidament, sinó El nebot de Wittgenstein, llibre que narra l’època que l’autor va passar en un hospital recuperant-se d’una malaltia pulmonar severa i en el qual va coincidir amb Paul Wittgenstein, nebot del cèlebre autor del Tractatus logico-philosophicus. Aquí la crítica a l’Estat se centra en els establiments hospitalaris; per tant, és el sistema sanitari el que rep les ires de l’austríac. El relat, però, va molt més enllà i ens mostra un Bernhard més raonable del que solem tenir present, menys visceral, encara que només sigui a estones. L’alegria i l’optimisme no són paraules ni conceptes que treguin gaire el cap en el món bernhardià, però si existeix en aquest corpus alguna pàgina més amable segurament la trobarem a El nebot de Wittgenstein.

Potser és així perquè en aquest llibre és parla de l’amistat, perquè Bernhard apreciava molt Paul Wittgenstein, de qui descriu els mals moments però també els bons: l’epoca esplendorosa, els viatges que feia, la vida viscuda amb total despreocupació, la felicitat abans de la bogeria.

De tota manera, tot i que se sol dir que aquest és un llibre sobre l’amistat, a mi no m’ho acaba de semblar; no veig que l’amistat sigui el tema del relat, sinó més aviat el fil que Bernhard utilitza per relligar les diferents escenes que ens presenta i, no cal dir, els temes que sempre l’ocupen. Sí, Bernhard ens parla de la seva relació amb Paul Wittgenstein, a qui descriu com el seu millor amic, i retrata aquesta amistat que els uneix; fins i tot acaba lamentant la seva incapacitat de continuar visitant l’amic quan aquesta es troba ja en els seus darrers dies de vida. Però, com deia, aquesta amistat és la bastida en què es recolzen les grans preocupacions bernhardianes: les estructures que l’Estat fa servir per esclafar l’individu, la mort i l’autodestrucció, el paper —trist paper— dels intel·lectuals, l’art, etc.

Aquesta m’ha semblat una de les obres més afinades i rodones de Bernhard. Per a qui en vulgui llegir una bona ressenya us recomano el que en diu Pep Bertran al seu imprescindible blog Bertranades. No se’ns escapa la murrieria dels responsables d’Editorial Flâneur, que després d’obrir catàleg amb La passejada de Robert Walser ara ens regalen l’obra d’un gran enemic del camp i les passejades:

Jo tampoc no tinc tirada a passejar, tota la vida només he passejat a contracor, sempre he passejat a contracor, però amb els amics sí que passejo, i de tal manera que aquests amics es pensen que soc un passejador apassionat, perquè passejo amb una tal teatralitat que es queden bocabadats. Jo no soc de cap manera un passejador i tampoc no soc cap amant de la natura ni cap coneixedor de la natura. Però si hi ha amics, camino sempre de tal manera que es pensen que soc un passejador i un amant de la natura i un coneixedor de la natura. Jo no conec la natura i l’odio, perquè em mata. (Pàg. 63)

Grans, els de Flâneur. Continuo sense saber si cal llegir totes les obres de Thomas Bernhard, però indiscutiblement aquestes són dues peces cabdals de la seva trajectòria.

Anuncis

7 thoughts on “Llegint Bernhard

  1. M’ha agradat molt El nebot de Wittgenstein i la traducció de Raül Garrigasait, però, posats a ser primmirats, no trobes que a la pàgina 14 fa servir “d’hora” quan hauria de dir “aviat”?

    . Se’n moren tants perquè han sortit massa d’hora,…
    . no pot enterrar els esforços dels metges llevant-se se massa d’hora…
    . o sortint massa d’hora…

    Sortir massa d’hora o llevar-se massa d’hora sembla voler dir a les sis del mati i no uns dies massa aviat, que és el que s’entén pel context.

    Llegeixo el teu bloc amb interès, i seguint les teves indicacions he descobert el de Pep Bertran. Gràcies i salutacions cordials,
    Roser

    M'agrada

  2. Roser, m’alegra retrobar-te. Sobre la qüestió que comentes, no hi veig cap problema, en la solució de Garrigasait. És cert que entre “d’hora” i “aviat” hi ha uns usos compartits, com aclareix el diccionari, i uns usos fruits d’interferències amb el castellà. Però avui és indiscutible que tots dos comparteixen molta part del camp semàntic. I en tot cas en aquestes frases no hi veig cap problema. Quan el diccionari diu que “d’hora” vol dir “a una hora relativament poc avançada”, no interpreto això només en el sentit de matinar. Puc dir que “aquesta tarda arribaré d’hora” perquè en comptes d’arribar a les 5 ho faré a dos quarts, per exemple. I em fa l’efecte que el cas pot fer referència tant a hores com a dies: “Enguany hem començat a collir el raïm molt d’hora, a principis d’agost.”

    M'agrada

    1. Hi estic d’acord si parlem en general però, si bé, en l’exemple que poses, “Enguany” concreta el sentit de la frase, si dius “Llevant-se massa d’hora” la frase és ambigua.
      En qualsevol cas jo m’hi vaig entrebancar, perquè no ho diria així.
      En fi, és un detall sense gaire importància que no treu mèrit a una traducció que he trobat magnífica.

      M'agrada

  3. Va ser arran d’una ressenyat llegida en algun diari (farcida amb algun paràgraf) que em va picar la curiositat sobre aquest escriptor. En vaig llegir “L’Origen”, per començar, prestat de la Biblioteca municipal (ara ja és meu). Confesso que el primers paràgrafs se’m van travessar i els vaig haver de llegir dues o tres vegades (sóc obsessiu i cabut). Però abans de fotre’l a la bassa hi vaig detectar alguna cosa especial (que encara m’és inexplicable) que no havia llegit mai abans. Quan li vaig agafar la veta va ser oli en un llum: em va atrapar. Encabat va ser “El Soterrani”, “Un nen” (molt bo) i tots els cinc llibres que formen l’excel•lent pentalogia autobiogràfica. És ben cert que, en la traducció d’algun volum, hi detectes alguna errada lingüística, però val la pena. Més endavant vaig llegir “Els mestres antics”, “El malaguanyat”, “Sí”, “Els meus premis” i ara “El cosí de Wittgenstein”. El que no em va agradar gaire o gens és “Sí”. Tots els altres els recomano. Sobretot aquest últim traduït per Garrigasait.

    (Amb en Kafka hauré de tornar-ho a intentar. Vaig llegir “La metamorfosi” fa molts anys. “El procés” hem va durar quaranta planes. Tinc “Amèrica” per encetar… La culpa és meva, evidentment. Em deu faltar créixer. Si em descuido faré salat.)

    M'agrada

    1. En Pau Vidal, el lingüista i escriptor, aconsella no fer servir “mai abans” (avui per twitter així ho fa saber), en tot cas “mai dels mais”. Té raó. De fet, per què ho vaig escriure, si no ho dic mai? Doncs perquè vaig voler fer el merda i em vaig emmerdar, vet-ho aquí. (Quina casualitat, perxò, oi?).

      M'agrada

  4. Quin gran lector de Bernhard! Quant a Kafka… Aviam, partim de la base que no ens ha d’agradar res per obligació, que no tot ens pot agradar. Si tenim això clar, llavors podem estar més tranquils. Una altra cosa és fer judicis de valor sobre obres que ens agraden o no; hi ha gent que ho fa, però sol ser gent que llegeix poc. A mi sempre m’ha costat Faulkner, i alguna de les obres seves que he llegit més aviat les he patit, però no me’l carregaré pas, sé que és un gran autor i que té llibres que són veritables obres mestres. Però tornem a Kafka: que poques coses que hi ha com Kafka. Potser podries començar per la “Carta al pare”. I després… “El procés”. Un dia ja m’ho sabràs dir.

    M'agrada

    1. Gràcies pels consells, de debò. Algun dia o altre se m’encendrà la bombeta. Amb “El procés” ho he intentat i el tinc en repòs. Però em fa l’efecte que la traducció, de Gabriel Ferrater, no m’hi ajuda gaire. És una intuïció tan sols. I ara algú em voldrà maleir els ossos. Però és una sensació, potser equivocada (segurament).També ho intentaré amb l’últim de Walser, “La passejada”. Entre tots m’esteu fent dentetes. És que em fa l’efecte que m’estic perdent una gran cosa.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.