En una bonica ciutat termal drenada per una riera sorrenca s’hi convoca cada any un concurs de microliteratura, d’aquells que anima la bona gent, la gent carregada de bones intencions, a escriure algun text per presentar-lo a la consideració del jurat.
Enguany el concurs ha registrat una participació rècord de 172 obres. De fet, any rere any la xifra d’obres presentades no para de créixer, ajudada per l’extensió màxima dels relats —200 paraules— i pel premi —400 euros—, que tot i ser modest ofereix una proporció de 2 euros per paraula que anima el personal a posar-se davant del full en blanc.
El problema —perquè ja vèieu a venir que n’hi hauria algun, de problema— és que de les 172 obres el jurat a penes n’hauria salvat tres o quatre, és a dir, les dues guanyadores i una o dues més. La resta amb prou feines eren llegibles: eren textos mal escrits, o sense cap ni peus, o ben escrits però que no deien res, suposats relats que no relataven cap història, ratlles mancades de la més mínima originalitat; això sí, amb un excés de sensacions i sentiments per tot arreu.
Textos propis d’adolescents, doncs, escrits per persones de trenta, quaranta, cinquanta o seixanta anys sense res a dir, res a expressar que no fossin records, emocions, moments. Com si ningú sabés que en un relat hi sol passar alguna cosa, per petita que sigui, hi sol haver un mínim d’història, alguna mena de desenllaç. Si volguessin pintar en comptes d’escriure, començarien fent pintura abstracta.
El problema de les sensacions i els sentiments és que tothom es pensa que els seus són únics…, i, esclar, tothom acaba seguint el mateix patró.
I per què passa això? La resposta és fàcil de deduir: perquè una gran majoria dels autors d’aquests 172 textos no llegeixen, no llegeixen literatura, no llegeixen bona literatura. Desconeixen què s’escriu, què no s’escriu, com s’escriu, què cal desar al calaix i no ensenyar-ho mai a ningú, què no cal que quedi estampat en un paper o en un full en blanc de Word.
No llegeixen. Escriuen, directament. I l’escriure sembla que els fa perdre el llegir. L’any que ve el concurs potser arribarà a les 200 obres presentades. Costarà trobar jurat.
L'Acció Paral·lela 
I els ateneus i altres entitats culturals van ampliant l’oferta de cursos d’escriptura. I els cursos de lectura? Fa temps que hi vaig al darrere i, quan per fi en trobo un a la Universitat de Barcelona, el suspenen per falta d’inscripció.
M'agradaLiked by 1 person
Roser, això que dius és significatiu. Hi ha un cas que em va sorprendre especialment, el del pare del futbolista del Barça Piqué. Aquests senyor es veu que ja ha escrit dues novel•les. I quan el van entrevistar arran de la publicació de la segona, al programa Els Matins, de TV3 (com si no hi haguessin escriptors més interessants i més meritosos per entrevistar) va confessar que, de tant escriure, no tenia temps de llegir. Un cas exacte del que descriviu.
Penso que el fet de llegir ja és prou enriquidor. I solament haurien d’escriure (o si més no publicar) els que tenen coses importants a dir. Ara mateix llegeixo “Les Closes”, de Maria Àngels Anglada. I penses: òstima què bé que escrivia, aquesta senyora. Aleshores espigoles una mica en la seva biografia i t’adones que no va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I te n’estranyes molt. Que potser badaven els del jurat?
M'agradaLiked by 2 people
Aimarededeusinyó. Tots els deixebles de les écoles d’écriture són clavats en l’estil. Llegim, llegim, que qualsevol dia a mi em trauran de la feina per no llegir prou (i sóc profe).
M'agradaM'agrada
Escriure, que escrigu qui vulgui, evidentment. Però ensenyar-ho és una altra cosa.
M'agradaLiked by 1 person