Per mi, gel

Un bon consell per evitar ensurts a la vida —i, en particular, a la vida lectora— és no repetir clixés, mesurar les nostres paraules, plantejar-nos-ho tot. Un exemple que ja s’ha comentat en aquest blog: no diguem que una traducció és bona si no dominem la llengua d’origen i hem estat capaços de comprovar si el que diem és completament cert. En lloc d’això podem dir que la traducció o versió al català és fluida, llegidora, etc. Perquè una bona traducció és més que un text fluid i ben corregit.

També és bo tenir clar què volem dir quan afirmem que una novel·la està ben escrita. Volem dir que no hi ha errades d’ortografia i de gramàtica? Que el text està ben puntuat? Que l’autor hi utilitza un vocabulari ric? Que la història manté la versemblança? Que no hi ha febleses relacionades amb l’estil? Que manté un determinat to al llarg de tota l’obra? Que no hi sobra ni hi manca res? Tot això alhora?

En aquestes qüestions ser rigorós i no repetir el que diuen els altres perquè sí és l’única manera de crear-se un criteri propi. I si llegim per a alguna cosa més que per passar l’estona —ningú que només ho faci per aquest motiu deu llegir ara mateix aquestes ratlles— tenir criteri propi és fonamental.

Permagel (Club Editor, 2018), d’Eva Baltasar, és un llibre sense errades de gramàtica (ep, l’editorial no acata per ara la nova ortografia), ben puntuat, que fa gala d’un lèxic força ric i que manté en tot moment una versemblança poc discutible. Comparteix, doncs, un bon nombre de les característiques abans esmentades que trobem en els llibres considerats ben escrits.

Quant al to, la resposta ja demana matisos. Hi ha pàgines innegablement ben resoltes, on allò que se’ns explica lliga amb la manera com se’ns explica. Ara, hi ha moments on certs lectors poden tenir la sensació que l’autora els posa les coses massa fàcils, com si abaixés el llistó perquè a qui llegeixi no li passi res per alt. Són picades d’ullet, cops de mà que semblen adreçats a un lector inexpert, tal volta adolescent. De vegades el que passa és que hi ha excursos i comentaris que semblen un pèl gratuïts. Algun exemple del que intento expressar: a la pàgina 85 trobem aquest fragment:

És més, acabo d’arribar a la conclusió que menteixo per facilitar-me la vida i, pensant-hi millor —benaurada escriptura!—, ara m’adono que em serveixo de tres tipus de mentides. Hi ha les mentides acomodatícies, les evasives i les pesants. Si encara sóc viva és gràcies a això, són els històrics corrons damunt els quals la meva vida flueix, l’únic que he de fer és recollir els que quedin enrere i posar-los davant, sense parar. En el fons, sóc una esclava de mi mateixa, però el dia que ja no pugui més morirà l’esclava, no l’altra, aquella que tothom coneix, la que sembla viure lliurement la meva vida i que no sóc jo. És un cor encadenat. Els cors neixen encadenats. 

I ara ve l’explicació sobre les mentides. Reconec que aquí em perdo una mica. També hi ha frases com aquesta (pàg. 155):

Hi havia dones amb permanents rosses al cap. A casa això no passava mai, el cabell s’havia de dur sempre al natural, llis i amb serrell, com un casc repressiu. El papa no, és clar, els pentinats d’home són com els sistemes operatius d’Apple, altament compatibles amb tota forma de vida.

Lligat amb aquesta voluntat de facilitar la feina, de ser tan clara, apareix el segon defecte, segons el meu parer: la proliferació de detalls superflus que no donen marge al lector perquè imagini, interpreti, fabriqui la seva pròpia visió de les escenes que descriu el text. Parlo de fragments d’aquesta índole:

Miro de no creuar-me’ls i agafo tres capses de tissues Agatha Ruiz de la Prada, menudes i acolorides com ornaments. Cors, floretes i petons. (Pàg. 81)

La seva mare ens ha deixat Bollycaos i una ampolla de Zumosol a sobre del marbre. (Pàg. 97)

I adorava els formatges pudents. M’omplia la nevera de comtés, bries, époisses, gaperons i roqueforts. I cap d’ells tenia l’etiqueta que solen tenir aquests formatges quan els trobes al súper, si és que els hi trobes. No, sempre eren marques diferents, més autèntiques i d’importació. (Pàg. 128)

(…) bojos equipats amb serres mecàniques, sogues de penjar, armes de foc de tot calibre i jocs de ganivets enrotllats en estores, com els dels concursants de Top Chef. (Pàg. 141)

En tota novel·la el lector ha de poder fer volar la imaginació. Quan ja et diuen, però, que la teva imaginació s’ha de limitar a veure tissues Agatha Ruiz de la Prada, Bollycaos, ordinadors d’Apple i concursants de Top Chef, deixes de fer segons quins esforços. A més, aquests referents tenen un problema afegit: són fungibles, efímers, i l’obra corre el risc de convertir-se en un producte de temporada.

Tot plegat fa de Permagel una novel·la de lectura ràpida, senzilla. Com en moltes obres d’avui dia, les frases solen ser curtes, àgils, poc complicades. Les més llargues sovint són producte de la coordinació de dues de més breus. De fet, la conjunció i és l’ingredient més important de l’argamassa que relliga el text. El resultat és un llibre força ben travat, amb alguns encerts, amb moments ben resolts, on res no hi grinyola excessivament. És exactament això un llibre ben escrit? Pel to i per l’estil no m’ho acaba de semblar.

Potser és per això que m’ha deixat una mica fred. Com els tissues Agatha Ruiz de la Prada, un acaba pensant que és lectura d’un sol ús.

 

La nova mètrica

De tant en tant, però cada cop de manera més sovintejada gràcies a les xarxes i palestres vàries, ens arriba la veu d’algú que clama al cel davant la poca qualitat d’alguns dels llibres de poesia que es publiquen avui dia, llibres que a més no reben l’atenció que mereixen per part d’una crítica sempre benèvola amb els poetes —benèvola com a sinònim de ‘poc temerària’, si no ‘poc compromesa’, si no ‘covarda’.

Els qui es queixen d’aquesta baixa qualitat de certs poemaris addueixen la facilitat amb què els versaires es convencen que trencar unes quantes línies per on els ve de gust ja converteix un text en prosa, potser mediocre, en un poema meritori. Que el vers lliure ofereix molts al·licients, ha estat meravellosament conreat per grans autors i ha vingut al món per quedar-s’hi és indiscutible. Que ha fet molt de mal, també.

Llavors, què han de fer els autoanomentats poetes? Han de mantenir-se aliens a les crítiques, ferms en el conreu del vers lliure? O més aviat farien bé d’evitar-lo? És millor que com a mínim procurin fer passar la seva inspiració, les seves idees, el talent que duguin dins, per l’adreçador de la mètrica?

Alguns així ho aconsellen; pensen que la mètrica obliga el poeta a repensar bé el vers, a no donar per bona qualsevol combinació de paraules més o menys original. De fet, hi ha llocs on fins i tot ho imposen: a França hi ha concursos de poesia on és obligatori que els poemes presentats se cenyeixin a les regles de la mètrica clàssica francesa; el vers lliure no hi està permès. Idees, ves…

En qualsevol cas, els poetes que, espantats per les crítiques que podrien rebre si els llegís algú, o atemorits pels seus propis dubtes, decideixin deixar de banda el vers lliure per una temporada estan de sort perquè la nova Gramàtica de la llengua catalana els té preparada una sorpresa: un canvi de visió sobre allò que es considera o no diftong.

Tothom sap que fins ara mots com justícia, història o ciència eren considerats esdrúixols i que, per tant, calia separar-los en quatre síl·labes:

jus-tí-ci-a

his-tò-ri-a

ci-èn-ci-a

I que els mots aguts com passió o derisió calia separar-los així:

pas-si-ó

de-ri-si-ó

Tos aquests grups vocàlics eren considerats hiats i calia desfer-los, és a dir, pronunciar-los en cops de veu diferents. Encara recordo els enyorats Kistch dient de forma excelsa allò de “la-més-gran-in-jus-tí-ci-a” (per als més nostàlgics, minut 1.03), amb una pronúncia acuradíssima. Però, esclar, molta gent això ja no ho ha dit mai així. Molts poetes ja no han fet aquest hiat, i en canvi quan han comptat síl·labes han hagut de fer quadrar els números amb pronúncies impossibles, allunyades del que fa la major part de mortals que parlen en bell catalanesc.

Però això s’ha acabat. La nova gramàtica de l’IEC admet que la pronúncia habitual d’aquests grups vocàlics és en forma de diftong, en un sol cop de veu:

jus-tí-cia

cièn-cia

pas-sió

Això converteix el subtítol d’aquest blog en un octosíl·lab impecable (regalem al primer poeta que passi per aquí aquest vers perquè en faci el que vulgui):

Un-blog-amb-ma-les-in-ten-cions

De cop i volta, doncs, comptar síl·labes s’ha fet més fàcil; ja no cal defugir certs mots, ja podem… Bé, un moment, siguem francs: la gramàtica també diu que aquests casos només es pronuncien com a diftongs en una dicció laxa, poc acurada, col·loquial, no pas quan el parlant vol cenyir-se a una bona prosòdia, especialment quan recita uns versos.

Ah, coi. Llavors què? Resulta que en poesia no podem aplicar aquesta novetat? Justament en poesia, que és on se’n pot treure més rendiment? No, en això no hi estem d’acord. Els gramàtics de l’IEC no poden posar-nos la mel als llavis i enretirar la cullera abans d’hora. Aquesta norma té sentit perquè hi ha poetes que la necessiten, i són ells els qui en trauran més profit. No, jo no desaprofitaré l’ocasió.

No-des-a-pro-fi-ta-ré-l’o-ca-sió

Veus, un decasíl·lab! Que mori el vers lliure? No sé si el farem desaparèixer, però així serà més fàcil assassinar-lo.

 

La dinàmica de les pedres

Un dia d’aquests, una amiga, bona lectora, em va fer llegir un paràgraf d’un llibre que li han regalat. Què et sembla?, em va preguntar. Que no s’entén. Me’n va ensenyar un altre: pitjor. Em va preguntar si una frase que havia assenyalat era correcta. No, li vaig dir, això està mal redactat. Em va mostrar un pronom, una expressió… Un desastre. Vaig agafar el volum i vaig llegir-ne la primera frase: un desgavell, un despropòsit. Ja m’ho semblava que aquesta novel·la no està gaire ben escrita, em va confessar. La novel·la en qüestió duia per títol La llibreria, la signava una tal Penelope Fitzgerald, l’ha traduït qui l’ha traduït i l’ha dut al cinema qui l’ha dut al cinema. I no en diré res més perquè no l’he llegida sencera i Déu me’n guard.

Després d’un ensurt com aquest, necessitava refer-me, retrobar la calma, i no se m’acudia un millor remei que topar amb un llibre ben escrit. I vet aquí que les circumstàncies em posen a les mans de la forma més oportuna un llibre admirablement escrit: La dinàmica de les pedres (Godall Edicions, 2018), de Marçal Arimany.

Que un llibre estigui ben escrit pot semblar poca cosa, el mínim que es pot demanar, però, vist el que s’empassa el gruix del personal lector, s’ha de concloure que publicar un llibre així pot arribar a ser una temeritat, i més si el contingut té cara i ulls i prescindeix de les tan visitades fonts viquipèdiques.

El cas és que a La dinàmica de les pedres Arimany ens ofereix setze relats breus, ben concebuts, ben treballats, que ens presenten amb eficàcia uns personatges més o menys ordinaris —algun de més singular—, carregats d’anhels, de frustracions, de pors i de sentiments perfectament i llastimosament humans. A Arimany no li calen viquipèdies; en fa prou amb un sentit afinat per observar el món que l’envolta i triar els elements amb què construirà les seves ficcions. I les construeix amb una precisió remarcable, sense excessos expressius, sense la voluntat de fer de cada frase una petita joia. No cal.

El llibre s’obre —quin contrast amb el despropòsit inicial de La llibreria— amb un anunci simple i suggeridor: «L’estranger va arribar amb la tardor», que ja fa venir ganes de saber què més va arribar amb la tardor o amb l’estranger. L’últim relat es clou amb una altra frase brillant, perfecta com a colofó —o potser com a anunci de futures obres—: «A escriure llibres, a escriure arbres i a escriure filles.»

Com sol passar amb la narrativa curta, entre els relats hi ha algunes diferències. Arimany es mostra sempre segur en el domini de la llengua i aconsegueix que els textos destaquin per la fluïdesa i per un cert to característic, que en ocasions retira lleugerament a Calders, en ocasions encara més lleugerament a Monzó. En canvi, algunes des les històries que narra es desinflen una mica a mesura que avancen, com si perdessin volada. Això passa quan el desenllaç d’algun dels relats es fa previsible amb massa antelació.

Jo no considero que aquesta previsibilitat sigui a priori un defecte, de la mateixa manera que no em sembla que un relat breu hagi de sorprendre sempre el lector ni hagi de cloure la història que explica —ara mateix em ve al cap Katherine Mansfield. Però no és un defecte sempre que a l’autor no l’importi ser previsible. Si construeix el relat buscant la sorpresa final, s’ha d’assegurar que hi haurà sorpresa.

En aquest sentit, algunes històries d’Arimany assoleixen l’objectiu; d’altres es queden a mig camí. Amb el domini que demostra de la frase, de la llengua, amb la seva capacitat d’observació, amb la finor que se li endevina, penso que està en disposició d’escometre el repte de defugir certs esquemes i fer que els seus relats prenguin en un futur encara més volada. Per començar, aquest tast deixa un bon regust. El seguirem de prop.

Genji i el cànon occidental

Cada cop que surt un nou llibre sobre el cànon literari, una nova llista de les millors obres de la literatura universal, un nou assaig sobre els autors més importants de tots els temps, reapareix la polèmica sobre l’escassa o nul·la presència de dones en aquests inventaris de títols i autors denominats clàssics.

Uns —més aviat solen ser “unes”— ho troben injust, escandalós; d’altres ho veuen normal tal com han anat les coses al llarg de la història. Els primers ho atribueixen al patriarcat que ha dominat la civilització occidental des de fa mil·lennis i al fet que aquests inventaris continuen cuinant-los i difonent-los els homes, que solen “oblidar” les grans escriptores que hi ha hagut al llarg de la història. Els segons reconeixen que l’existència d’aquest patriarcat ha limitat el paper de les dones en el món de la cultura i la literatura, però no creuen que s’oblidi a ningú, sinó que estan convençuts que les millors obres són les que són, i que fins a finals del segle XIX aquestes les van escriure majoritàriament homes.

Sembla que hi ha una realitat incontestable: fins a temps molt recents, no només la literatura era conreada bàsicament pels homes, que a penes deixaven una escletxa per on les dones poguessin fer acte de presència, sinó que passava el mateix amb la política, amb la ciència i amb tots els àmbits de decisió de la cosa pública, de tot allò que escapava del clos íntim i domèstic de la llar.

Tot i els temps durs marcats per un masclisme fastigosament persistent que ens toca viure encara avui, fa dècades que el panorama és tot un altre. I els efectes es noten. Si féssim una llista de les millors obres publicades del 1950 al 2000, la presència d’escriptores en aquest cànon augmentaria de forma espectacular. Encara més, el dia que es faci la llista de les grans obres publicades entre el 2000 i el 2050 es comprovarà que la presència de dones és molt superior a la d’homes.

Tot això, ja ho sé, és molt obvi: avui el nombre de dones que llegeixen, que escriuen, que visiten museus i auditoris, que es formen, que s’interessen per les humanitats i que es mouen pels ambients culturals per on circulen les idees és molt superior al nombre d’homes que fan això mateix, i aquesta desproporció no para de créixer. Són faves comptades, doncs. Perquè la qüestió no va de capacitats, que les tenen uns i altres, sinó de la possibilitat d’accedir a la cultura en igualtat de condicions i de l’interès que hi posi cadascú.

L’any 1014 l’escriptora japonesa Murasaki Shikibu va enllestir la redacció d’El relat de Genji, una obra monumental considerada la primera novel·la de la literatura; de fet, la primera novel·la psicològica, fins al punt que alguns l’han comparada amb A la recerca del temps perdut. Més enllà d’aquesta mena de comparacions, sempre desenfocades, i d’altres consideracions que es puguin fer, el cert és que El relat de Genji és una obra grandíssima que ha de constar en qualsevol cànon literari que no es limiti a Occident (o al món anglosaxó, hispà, francòfon, etc., producte d’un altre tipus de punt de partida esbiaixat que hi sol haver). I és també la constatació que quan les dones tenien accés a la cultura podien excel·lir i crear obres meravelloses, com s’ha demostrat sempre que n’han tingut l’ocasió.

En segles posteriors, el país del Sol Naixent va viure l’apogeu dels samurais i d’una civilització cada cop més guerrera: uns temps foscos que van transformar radicalment aquella societat i que van fer desaparèixer les dones del món de la cultura i les lletres.