Cada cop que surt un nou llibre sobre el cànon literari, una nova llista de les millors obres de la literatura universal, un nou assaig sobre els autors més importants de tots els temps, reapareix la polèmica sobre l’escassa o nul·la presència de dones en aquests inventaris de títols i autors denominats clàssics.
Uns —més aviat solen ser “unes”— ho troben injust, escandalós; d’altres ho veuen normal tal com han anat les coses al llarg de la història. Els primers ho atribueixen al patriarcat que ha dominat la civilització occidental des de fa mil·lennis i al fet que aquests inventaris continuen cuinant-los i difonent-los els homes, que solen “oblidar” les grans escriptores que hi ha hagut al llarg de la història. Els segons reconeixen que l’existència d’aquest patriarcat ha limitat el paper de les dones en el món de la cultura i la literatura, però no creuen que s’oblidi a ningú, sinó que estan convençuts que les millors obres són les que són, i que fins a finals del segle XIX aquestes les van escriure majoritàriament homes.
Sembla que hi ha una realitat incontestable: fins a temps molt recents, no només la literatura era conreada bàsicament pels homes, que a penes deixaven una escletxa per on les dones poguessin fer acte de presència, sinó que passava el mateix amb la política, amb la ciència i amb tots els àmbits de decisió de la cosa pública, de tot allò que escapava del clos íntim i domèstic de la llar.
Tot i els temps durs marcats per un masclisme fastigosament persistent que ens toca viure encara avui, fa dècades que el panorama és tot un altre. I els efectes es noten. Si féssim una llista de les millors obres publicades del 1950 al 2000, la presència d’escriptores en aquest cànon augmentaria de forma espectacular. Encara més, el dia que es faci la llista de les grans obres publicades entre el 2000 i el 2050 es comprovarà que la presència de dones és molt superior a la d’homes.
Tot això, ja ho sé, és molt obvi: avui el nombre de dones que llegeixen, que escriuen, que visiten museus i auditoris, que es formen, que s’interessen per les humanitats i que es mouen pels ambients culturals per on circulen les idees és molt superior al nombre d’homes que fan això mateix, i aquesta desproporció no para de créixer. Són faves comptades, doncs. Perquè la qüestió no va de capacitats, que les tenen uns i altres, sinó de la possibilitat d’accedir a la cultura en igualtat de condicions i de l’interès que hi posi cadascú.
L’any 1014 l’escriptora japonesa Murasaki Shikibu va enllestir la redacció d’El relat de Genji, una obra monumental considerada la primera novel·la de la literatura; de fet, la primera novel·la psicològica, fins al punt que alguns l’han comparada amb A la recerca del temps perdut. Més enllà d’aquesta mena de comparacions, sempre desenfocades, i d’altres consideracions que es puguin fer, el cert és que El relat de Genji és una obra grandíssima que ha de constar en qualsevol cànon literari que no es limiti a Occident (o al món anglosaxó, hispà, francòfon, etc., producte d’un altre tipus de punt de partida esbiaixat que hi sol haver). I és també la constatació que quan les dones tenien accés a la cultura podien excel·lir i crear obres meravelloses, com s’ha demostrat sempre que n’han tingut l’ocasió.
En segles posteriors, el país del Sol Naixent va viure l’apogeu dels samurais i d’una civilització cada cop més guerrera: uns temps foscos que van transformar radicalment aquella societat i que van fer desaparèixer les dones del món de la cultura i les lletres.
L'Acció Paral·lela 