Per mi, gel

Un bon consell per evitar ensurts a la vida —i, en particular, a la vida lectora— és no repetir clixés, mesurar les nostres paraules, plantejar-nos-ho tot. Un exemple que ja s’ha comentat en aquest blog: no diguem que una traducció és bona si no dominem la llengua d’origen i hem estat capaços de comprovar si el que diem és completament cert. En lloc d’això podem dir que la traducció o versió al català és fluida, llegidora, etc. Perquè una bona traducció és més que un text fluid i ben corregit.

També és bo tenir clar què volem dir quan afirmem que una novel·la està ben escrita. Volem dir que no hi ha errades d’ortografia i de gramàtica? Que el text està ben puntuat? Que l’autor hi utilitza un vocabulari ric? Que la història manté la versemblança? Que no hi ha febleses relacionades amb l’estil? Que manté un determinat to al llarg de tota l’obra? Que no hi sobra ni hi manca res? Tot això alhora?

En aquestes qüestions ser rigorós i no repetir el que diuen els altres perquè sí és l’única manera de crear-se un criteri propi. I si llegim per a alguna cosa més que per passar l’estona —ningú que només ho faci per aquest motiu deu llegir ara mateix aquestes ratlles— tenir criteri propi és fonamental.

Permagel (Club Editor, 2018), d’Eva Baltasar, és un llibre sense errades de gramàtica (ep, l’editorial no acata per ara la nova ortografia), ben puntuat, que fa gala d’un lèxic força ric i que manté en tot moment una versemblança poc discutible. Comparteix, doncs, un bon nombre de les característiques abans esmentades que trobem en els llibres considerats ben escrits.

Quant al to, la resposta ja demana matisos. Hi ha pàgines innegablement ben resoltes, on allò que se’ns explica lliga amb la manera com se’ns explica. Ara, hi ha moments on certs lectors poden tenir la sensació que l’autora els posa les coses massa fàcils, com si abaixés el llistó perquè a qui llegeixi no li passi res per alt. Són picades d’ullet, cops de mà que semblen adreçats a un lector inexpert, tal volta adolescent. De vegades el que passa és que hi ha excursos i comentaris que semblen un pèl gratuïts. Algun exemple del que intento expressar: a la pàgina 85 trobem aquest fragment:

És més, acabo d’arribar a la conclusió que menteixo per facilitar-me la vida i, pensant-hi millor —benaurada escriptura!—, ara m’adono que em serveixo de tres tipus de mentides. Hi ha les mentides acomodatícies, les evasives i les pesants. Si encara sóc viva és gràcies a això, són els històrics corrons damunt els quals la meva vida flueix, l’únic que he de fer és recollir els que quedin enrere i posar-los davant, sense parar. En el fons, sóc una esclava de mi mateixa, però el dia que ja no pugui més morirà l’esclava, no l’altra, aquella que tothom coneix, la que sembla viure lliurement la meva vida i que no sóc jo. És un cor encadenat. Els cors neixen encadenats. 

I ara ve l’explicació sobre les mentides. Reconec que aquí em perdo una mica. També hi ha frases com aquesta (pàg. 155):

Hi havia dones amb permanents rosses al cap. A casa això no passava mai, el cabell s’havia de dur sempre al natural, llis i amb serrell, com un casc repressiu. El papa no, és clar, els pentinats d’home són com els sistemes operatius d’Apple, altament compatibles amb tota forma de vida.

Lligat amb aquesta voluntat de facilitar la feina, de ser tan clara, apareix el segon defecte, segons el meu parer: la proliferació de detalls superflus que no donen marge al lector perquè imagini, interpreti, fabriqui la seva pròpia visió de les escenes que descriu el text. Parlo de fragments d’aquesta índole:

Miro de no creuar-me’ls i agafo tres capses de tissues Agatha Ruiz de la Prada, menudes i acolorides com ornaments. Cors, floretes i petons. (Pàg. 81)

La seva mare ens ha deixat Bollycaos i una ampolla de Zumosol a sobre del marbre. (Pàg. 97)

I adorava els formatges pudents. M’omplia la nevera de comtés, bries, époisses, gaperons i roqueforts. I cap d’ells tenia l’etiqueta que solen tenir aquests formatges quan els trobes al súper, si és que els hi trobes. No, sempre eren marques diferents, més autèntiques i d’importació. (Pàg. 128)

(…) bojos equipats amb serres mecàniques, sogues de penjar, armes de foc de tot calibre i jocs de ganivets enrotllats en estores, com els dels concursants de Top Chef. (Pàg. 141)

En tota novel·la el lector ha de poder fer volar la imaginació. Quan ja et diuen, però, que la teva imaginació s’ha de limitar a veure tissues Agatha Ruiz de la Prada, Bollycaos, ordinadors d’Apple i concursants de Top Chef, deixes de fer segons quins esforços. A més, aquests referents tenen un problema afegit: són fungibles, efímers, i l’obra corre el risc de convertir-se en un producte de temporada.

Tot plegat fa de Permagel una novel·la de lectura ràpida, senzilla. Com en moltes obres d’avui dia, les frases solen ser curtes, àgils, poc complicades. Les més llargues sovint són producte de la coordinació de dues de més breus. De fet, la conjunció i és l’ingredient més important de l’argamassa que relliga el text. El resultat és un llibre força ben travat, amb alguns encerts, amb moments ben resolts, on res no hi grinyola excessivament. És exactament això un llibre ben escrit? Pel to i per l’estil no m’ho acaba de semblar.

Potser és per això que m’ha deixat una mica fred. Com els tissues Agatha Ruiz de la Prada, un acaba pensant que és lectura d’un sol ús.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.