Solemne, el molsut Buck Mulligan

«Stately, plump Buck Mulligan…» Així comença l’Ulisses de James Joyce. I així va traduir aquests dos adjectius Joaquim Mallafrè en la versió que va publicar l’any 1981:

Solemnement, el rabassut Buck Mulligan

L’any 1996, però, Mallafrè va revisar la traducció tenint en compte la nova versió anglesa del text que l’any 1984 havia establert Hans Walter Gabler, no exempta de polèmica. Mallafrè va polir la seva traducció i hi va incorporar nombrosos canvis, que també van afectar aquests primers mots de la novel·la. Ara, l’Ulisses català començava així:

Solemnement, el rodanxó Buck Mulligan

Aquests dies anteriors i posteriors al Bloomsday d’aquest 2018 ha començat a arribar a les llibreries, gairebé per sorpresa, una nova traducció al català de l’Ulisses (Editorial Funambulista). Carles Llorach-Freixes ha estat l’encarregat d’abocar al català per segon cop l’obra magna de Joyce. Aquesta edició arriba amb la intenció d’apropar l’Ulisses a un públic ampli; per això incorpora una introducció per a cada capítol i notes a peu de pàgina que pretenen ajudar el lector a mesura que s’endinsa en l’aventura dublinesa. A hores d’ara només n’hem pogut tastar un parell de pàgines: massa poc per poder dir-ne res. Però la temptació és massa gran… Per això no ens hem pogut estar de comprovar com resol Llorach aquesta inici de la novel·la, i hi hem trobat això:

Solemne, el molsut Buck Mulligan

Ja tenim, doncs, matèria per al laboratori. L’any 1981 Mallafrè havia traduït plump de manera menys literal amb aquell rabassut que l’any 1996 va canviar per rodanxó, més proper a l’esperit de l’original. Em sembla una tria molt encertada: rodanxó pot fer pensar en un personatge bonhomiós i panxacontent. A mesura que avancem en la lectura ens comencem a adonar que Buck Mulligan pot ser considerat un panxacontent, però també comprovem que de bonhomiós en té més aviat poca cosa, tot i l’adjectiu amb què ha estat caracteritzat d’entrada; és una descoberta que anirem fent com a lectors: Mulligan és un os dur de rosegar, un personatge aspre i foteta, però Joyce, juganer de mena, ens mig enreda amb el seu plump.

La solució de Llorach, molsut, busca també la literalitat i s’apropa al rodanxó de Mallafrè. Entenc que Llorach necessiti desmarcar-se de la versió consagrada de Mallafrè des del primer moment i cerqui una altra manera de dir el mateix. L’alternativa és prou adequada.

Això em fa pensar que una de les claus per jutjar aquesta nova traducció de l’Ulisses serà comprovar fins a quin punt Llorach intenta desmarcar-se de la versió de Mallafrè, fins a quin punt se li nota aquest esforç, i fins a quin punt això l’obliga a fer determinades tries. Esclar que també pot passar que Llorach aprofiti el bagatge mallafrenià i aconsegueixi excel·lir amb la seva versió. Amb el camí desbrossat es pot fer molt bona feina, dit sense cap ironia.

Fins que no hàgim llegit tota l’obra no en podrem treure conclusions, evidentment. Que Llorach pot haver fer un gran treball ho veiem, de fet, en aquesta primera frase. Mallafrè ha mantingut sempre l’adverbi solemnement per traduir stately; Llorach, en canvi, opta per deixar-hi un adjectiu: «solemne». En català, aquest solemne esdevé un predicatiu carregat de força que ens descriu tant l’acció com el personatge mateix. Molsut i solemne, aparentment antitètics, s’ajunten per presentar-nos les dues cares d’un Buck Mulligan que en les pàgines següents delectarà l’aventurer que s’endinsi en aquesta obra colossal.