Canícula

La butaca, la còmoda butaca on m’assec a llegir perquè ofereix el punt òptim de duresa i de confort, perquè em permet tenir l’esquena prou dreta i els braços recolzats damunt dels seus, de braços, amples i elegants, aquesta butaca que fa tants anys que m’acompanya i em suporta té aquests dies la bonica fusta enganxifosa per culpa de la suor que em regalima colze avall.

La netejo, per descomptat, un i altre cop, però l’estiu s’escola dins la penombra i em rebrega la pell com si fos un drap de cuina humit perquè deixi anar tota la humitat que supuro. L’estiu. Llegir, provar de llegir, forma part d’un pla, és un intent d’oblidar les circumstàncies, la calor incivilitzada que fa tornar eixorcs aquests dies inevitables. Solament els grans llibres poden aconseguir que m’abstregui dels 36º C que xiulen rere la persiana, i encara.

Escriure, esclar, és ja impossible. Poden baixar tots els Bukowski del món i plantar-se a la porta del menjador per dir-me allò de:

si no t’esclata de ben endins,
malgrat tot,
no ho facis.
si no és que et surt sense permís del cor
i de la ment i de la boca
i de les entranyes,
no ho facis.
si t’has d’asseure durant hores
amb la mirada fixa a la pantalla de l’ordinador
o encorbat damunt la màquina d’escriure
buscant paraules,
no ho facis.
si ho fas per diners o per fama,
no ho facis.
si ho fas perquè vols endur-te dones al llit,
no ho facis.
si has d’asseure’t
i reescriure-ho una i altra vegada,
no ho facis.
si t’esgota només pensar a fer-ho,
no ho facis.
si estàs intentant escriure
com escriu qualsevol altre, oblida-ho.

(“O sigui que vols ser escriptor?” Fragment traduït per Eva Piquer)

Sí, poden baixar i dir-me el que vulguin, que els engegaré a tots. Ja me’ls imagino amb els retrets a punt:

si has d’esperar que afluixi la calor,
no ho facis.
si et cal tenir els colzes eixuts
i el coll fresc,
no ho facis.

Doncs no ho faré. No escriuré fins que no quedi enrere aquesta canícula que tot ho empastifa. Que fa que els carrers bruts semblin més bruts. Que m’obnubila i em constreny a reduir tota activitat al mínim possible. L’oracle de la Riuada:

Oracle

          A Pep Giralt

Un pont romànic sobre
un llit eixut,
sentors de romaní escaldat,
caragolines mortes,
brunziments de borinots
desorientats,
dèdals estimbats
entre les feixes.
Estiu que no marxes,
t’acabaràs el món.

A l’hivern, tota cuca surt de l’avern. Com civilitza, el fred.

Anuncis

El món d’ahir. El món d’avui

La literatura, ho sabem prou bé, no pot canviar el món. Pot mirar de descriure’l, explicar-lo, examinar-lo; no pas canviar-lo. I, amb tot i això, no puc evitar imaginar-me què passaria si El món d’ahir, les memòries que Stefan Zweig va deixar enllestides just abans de suïcidar-se el 1942, fos avui el llibre de capçalera dels polítics d’aquesta Europa en què vivim, tant dels principals dirigents (que ample que els ve el mot líder) com dels petits càrrecs intermedis i personatges a l’ombra que poblen institucions públiques, òrgans de govern i aparells de partit.

No puc evitar imaginar-me què passaria si El món d’ahir fos el llibre de capçalera de professors i de metges, d’alumnes i de pacients, d’empresaris i d’assalariats, d’autònoms i d’aturats, de ciutadans de renom i de ciutadans anònims, d’espectadors de teatre i d’espectadors de partits de futbol, d’actors i de jugadors, de músics i de poetes, de forners i de restauradors, de pares, de mares, d’oncles i de tietes, d’agents de l’ordre, de banquers, de jubilats. Què passaria si tothom llegís aquest llibre, si tothom fos conscient de què va passar amb les llibertats ara fa prop de cent anys. Diu Zweig:

I vaig haver de recordar les paraules que un exiliat rus m’havia dit feia anys: «Abans l’home només tenia cos i ànima. Ara, a més, necessita un passaport, si no no és tractat com un home.»

En efecte: potser res no demostra més palpablement la colossal caiguda que va patir el món des de la Primera Guerra Mundial com la limitació de la llibertat de moviments de l’home i la reducció del seu dret a la llibertat. Abans del 1914 la Terra era de tots els homes. Tothom anava on volia i s’hi quedava tot el temps que volia. No hi havia salconduits ni autoritzacions, i em diverteix cada vegada la sorpresa dels joves quan els explico que abans del 1914 jo vaig anar a l’Índia i a Amèrica sense passaport i que, de fet, no n’havia vist mai cap. La gent pujava i baixava dels trens i dels vaixells sense preguntar ni ser preguntada, no havia d’omplir ni un del centenar de papers que s’exigeixen avui dia. No hi havia permisos ni visats ni cap d’aquestes coses empipadores; les mateixes fronteres que avui, gràcies a la desconfiança patològica de tots envers tots, duaners, policies i gendarmes han convertit en una barrera de filferro, no representaven res més que línies simbòliques que es travessaven tan despreocupadament com el meridià de Greenwich. Va ser després de la guerra que el nacionalsocialisme va començar a trasbalsar el món, i el primer fenomen visible d’aquesta epidèmia espiritual va ser la xenofòbia: l’odi o, si més no, la por a l’estrany. A tot arreu la gent es defensava dels estrangers, a tot arreu se’ls excloïa. Totes les humiliacions que s’havien inventat abans només per als criminals, ara s’infligien a tots els viatgers abans i durant el viatge. T’havies de fer retratar de la dreta i de l’esquerra, de perfil i de cara, tallar-te els cabells ben curts perquè se’t poguessin veure les orelles, havies de deixar les empremtes dactilars, primer les del dit gros, després les de tots deu dits, a més havies de presentar certificats de tota mena: de salut, de vacunació i de bona conducta, recomanacions, invitacions i adreces de parents, garanties morals i econòmiques, omplir formularis i firmar-ne tres o quatre còpies i, només que et faltés un sol d’aquest munt de papers, estaves perdut. (…) Constantment ens feien adonar, a nosaltres que havíem nascut amb una ànima lliure, que érem objecte i no subjecte, que no teníem dret a res i que tot ens era donat per gràcia administrativa. Constantment érem interrogats, escorcollats, numerats, fitxats i marcats, i encara avui —com a home incorregible que soc, d’una època més lliure, i ciutadà d’una república mundial ideal— considero un estigma els segells del meu passaport i una humiliació les preguntes i els escorcolls. Són foteses, només foteses, ja ho sé, foteses en una època en què el valor de la vida humana ha caigut encara més ràpid que qualsevol moneda.

El que no puc imaginar-me és què pensaria Zweig del món d’avui, si ens veiés gaudint de la mena de llibertat que ens pensem que tenim.

Aquestes Memòries d’un europeu són, però, molt més que una reflexió sobre el canvi que van patir les llibertats personals a principis del segle XX, per bé que hi són perfectament descrites tant la construcció dels totalitarismes que van dur Europa a l’ensulsiada com la beneiteria i ingenuïtat dels qui defensaven la democràcia i els drets dels ciutadans. Més enllà de les pàgines dedicades a examinar els fets històrics i polítics, hi trobarem les reflexions d’un autèntic creador entorn de l’art, la literatura, la mateixa creació artística, el debat sobre les idees de l’epoca, les relacions humanes. Hi llegirem apunts magnífics sobre l’ambient cultural d’un moment ple de canvis i transformacions: són els anys dels ismes que van deixar enrere el segle XIX.

Zweig fa de cronista d’un món poblat de personatges extraordinaris, amb alguns dels quals va establir una amistat llarga i profitosa: Romain Rolland, Benedetto Croce, Rilke, Freud, James Joyce, Gorki… La llista és interminable.

Si les memòries de Zweig són un dels grans llibres del segle XX és perquè l’ànima d’una època hi és descrita com poques vegades; hi veiem la llum més enlluernadora, l’ombra més tràgica: les raons que ens han dut al món d’avui.

La Medusa

Fotografia de Puri Ovejas

Un dels verbs més bells de la llengua francesa deu ser méduser, que el diccionari tradueix «per deixar de pedra (parat, enrampat)». Això és el que feia justament la Medusa mitològica, una de les tres Gòrgones: convertia els homes en pedra amb la seva sola mirada.

He vist recitar Gemma Gorga dues vegades en directe a Santa Coloma de Farners —no pas en cap dels múltiples programes sobre recitals poètics que hi ha a la programació de la TV—: l’any 2006, quan presentava el Llibre dels minuts, i aquest mateix juliol, i totes dues vegades ho ha fet: ens ha médusés, ens ha hipnotitzat, ens ha fascinat. No, no ens ha convertit en pedra, però ha captat d’una manera tan completa l’atenció dels qui assistíem al recital, el nostre silenci, que ens hem mantingut immòbils, estupefactes, sense permetre que se’ns escapés cap vers, cap matís —gosaria dir— de la poesia que hem sentit dir.

I aquest no és un fet gaire corrent. Hi ha pocs recitals on actuï una sola persona; el més habitual és trobar tres o més poetes dalt de l’escenari. I si bé la concurrència de moltes veus vol dir diversitat, menys possibilitat de monotonia, també pot comportar dispersió, més enrenou, un ritme entretallat del mateix recital, una llargària excessiva, cacofonia de veus i d’estils. La gràcia és que, si no t’agraden els versos d’una poeta o la seva manera de dir-los, pots esperar que els del següent t’arribin més.

Però quan al davant tens algú que escriu bé, que recita bé i que sap trenar els buits entre poema i poema amb els comentaris justos i seguint un fil precís, t’adones que no cal ningú més. I això és el que passa en els recitals de Gemma Gorga: amb molta intel·ligència, sense necessitat de fer escarafalls, la poeta ens va atrapant en la seva xarxa teixida amb poesia i amb poètica, amb raons i amb il·luminacions. Presenta els versos, els llegeix, deixa espai per al silenci, mira, reprèn la lectura, somriu, et fa somriure, hi torna de nou. I així al llarg de tres quarts d’hora que transformen la nit de juliol i ens transformen als que assistim a un acte tan bell.

Diu Gorga que no li fa res haver de llegir un determinat poema moltes vegades, fins i tot davant de persones que ja l’hi han sentit dir, perquè en cada ocasió ja no som els mateixos, ni ella que el diu, ni aquells que l’escolten; i per això un poema pot ser repetit, perquè cada vegada ens dirà coses diferents. Una nit d’aquest juliol això ha quedat demostrat al pati de Can Ferriol.

Literatura del jo(cós)

Pot molt ben ser que m’hagi deixat entabanar, però no n’estic del tot segur. El cas és que em sento un pèl desconcertat, incapaç de treure conclusions respecte del llibre que acabo de llegir. I això no em passa sovint. No em passa sovint no atrevir-me a assegurar que no m’han donat gat per llebre i, alhora, ser prou conscient que el plat que he degustat ha estat a voltes exquisit, que el plaer que he sentit està justificat, que el temps que hi he destinat ha valgut la pena.

Pensaments que em venen al cap arran d’una lectura que m’ha acompanyat al llarg de moltes setmanes: Le Dossier M. Livre 1, de Grégoire Bouillier (Flammarion, 2017). Aquest bouquin, adquirit a la bonica llibreria La Bagnoire d’Archimède, de Briva, en una escapada hivernal, és un volum de prop de 900 pàgines emmarcades de ple en el corrent inevitable que avui s’ho endú gairebé tot per endavant: la literatura del jo.

Un, poc amant de deixar-se arrossegar pels corrents i de passejar per rambles massa poblades, té tendència a fugir de certes recomanacions. Però un també sap que quan actua o decideix a partir de prejudicis es perd per força alguna cosa que pot valdre la pena. Tot això ja ho assumeix, especialment quan es tracta de triar lectures: com que sap perfectament que no ho podrà llegir tot —tot el que voldria—, opta per fer cas d’aquests prejudicis i garbellar al seu gust.

Tanmateix, en aquest cas vaig abaixar la guàrdia, ho reconec, i vaig seguir el consell de la llibretera de Briva. Le Dossier M podia ser una bona ocasió de comprovar l’estat de la literatura francesa actual, que més d’un bon llibreter confessa que no passa pel seu millor moment, i aquest era un motiu suficient per encarar-ne la lectura. Si més no del Livre 1, perquè poques setmanes després d’aparèixer el primer volum es va publicar el Livre 2, de 868 pàgines, i a tot aquest paginam cal afegir les desenes i desenes de pàgines que es poden consultar a http://ledossierm.fr i a les quals ens remet el llibre al llarg dels diferent capítols. Ja es veu que la dimensió de la tragèdia ens acosta cada vegada més a l’obra del noruec Karl Ove Knausgård. Sigui com sigui, he fet cas de l’autor, que afirma que el primer tom inclou de fet l’obra principal i és un text independent i més o menys tancat, i m’he limitat a llegir aquest Livre 1.

Com és previsible, Le Dossier M conté el que es pot esperar en aquests casos: excés, més excés, el jo per tot arreu i en totes les formes i amb totes les conseqüències, excursos llarguíssims, parèntesis dins dels excursos, digressions dins dels parèntesis, afany d’explicar-ho tot —el que ve a tomb i el que no ve a tomb—, necessitat de no deixar-se res, com si tot fos imprescindible, com si tot tingués una mena o altra d’interès. I inventaris, catàlegs, relacions de lectures, de pel·lícules, de cançons, de llocs, de personatges històrics i desconeguts, d’anècdotes, de fets, de minúcies. I tot per explicar una història d’amor: l’amor entre el Grégoire protagonista i M.

Le Dossier M ho té tot per ser un llibre abominable. I en canvi no considero que ho sigui. No em sembla que sigui una obra completament avorrible, mancada de mèrits. Encara més, penso més aviat que no és qualsevol cosa, que és una novel·la remarcable. I si faig aquest judici és per una raó ben concreta —potser no pas l’única—: perquè té humor, perquè té molt d’humor. I avui que costa tant llegir llibres intel·ligents i carregats d’humor reconec que Le Dossier M m’ha fet somriure i fins i tot m’ha fet esclatar a riure.

Sí, l’autor és prou hàbil per transformar una història trista, de vegades puntualment escabrosa, en un llibre divertit. Però no només. També és hàbil a l’hora de teixir una narració que, a més de deixar al descobert les seves dèries personals, les fòbies, els neguits, les batalletes, s’endinsa en les profunditats i les misèries i els tresors i les banalitats de la condició humana, de la societat en què vivim, de la civilització que ens ha tocat conèixer. Le Dossier M es converteix així és un panorama vast, en un repertori ben plantejat de l’època contemporània que repassa els fruits —bons o podrits— que han donat la literatura, la música, el cinema, l’art, la gastronomia, la política, la ciència… També és un compendi dels comportaments humans, dels matisos que tenyeixen els gestos, els mots, els detalls que intervenen en les relacions entre les persones.

I gairebé és un tractat sobre l’autoficció, també, ja que Bouillier no s’està d’intentar definir el que està fent. Quan cal, recorre a la paròdia, i a l’autoparòdia, encara que només sigui fer-se perdonar el pecat de tants excessos. Diria que el Dossier inclou pàgines memorables, com el capítol en què parla de Richard Wagner i l’esmenta incessantment, a cada ratlla, a cada moment, amb una insistència aclaparadora, malaltissa, fins que acaba confessant que no n’ha escoltat mai una sola nota, «alors que j’ai lu Thomas Bernhard, comme tu peux le constater.»

Grégoire Bouillier ha publicat una obra monstruosa que em té despistat. És molt més del que aconsegueixen fer molts llibres d’avui dia.