Literatura del jo(cós)

Pot molt ben ser que m’hagi deixat entabanar, però no n’estic del tot segur. El cas és que em sento un pèl desconcertat, incapaç de treure conclusions respecte del llibre que acabo de llegir. I això no em passa sovint. No em passa sovint no atrevir-me a assegurar que no m’han donat gat per llebre i, alhora, ser prou conscient que el plat que he degustat ha estat a voltes exquisit, que el plaer que he sentit està justificat, que el temps que hi he destinat ha valgut la pena.

Pensaments que em venen al cap arran d’una lectura que m’ha acompanyat al llarg de moltes setmanes: Le Dossier M. Livre 1, de Grégoire Bouillier (Flammarion, 2017). Aquest bouquin, adquirit a la bonica llibreria La Bagnoire d’Archimède, de Briva, en una escapada hivernal, és un volum de prop de 900 pàgines emmarcades de ple en el corrent inevitable que avui s’ho endú gairebé tot per endavant: la literatura del jo.

Un, poc amant de deixar-se arrossegar pels corrents i de passejar per rambles massa poblades, té tendència a fugir de certes recomanacions. Però un també sap que quan actua o decideix a partir de prejudicis es perd per força alguna cosa que pot valdre la pena. Tot això ja ho assumeix, especialment quan es tracta de triar lectures: com que sap perfectament que no ho podrà llegir tot —tot el que voldria—, opta per fer cas d’aquests prejudicis i garbellar al seu gust.

Tanmateix, en aquest cas vaig abaixar la guàrdia, ho reconec, i vaig seguir el consell de la llibretera de Briva. Le Dossier M podia ser una bona ocasió de comprovar l’estat de la literatura francesa actual, que més d’un bon llibreter confessa que no passa pel seu millor moment, i aquest era un motiu suficient per encarar-ne la lectura. Si més no del Livre 1, perquè poques setmanes després d’aparèixer el primer volum es va publicar el Livre 2, de 868 pàgines, i a tot aquest paginam cal afegir les desenes i desenes de pàgines que es poden consultar a http://ledossierm.fr i a les quals ens remet el llibre al llarg dels diferent capítols. Ja es veu que la dimensió de la tragèdia ens acosta cada vegada més a l’obra del noruec Karl Ove Knausgård. Sigui com sigui, he fet cas de l’autor, que afirma que el primer tom inclou de fet l’obra principal i és un text independent i més o menys tancat, i m’he limitat a llegir aquest Livre 1.

Com és previsible, Le Dossier M conté el que es pot esperar en aquests casos: excés, més excés, el jo per tot arreu i en totes les formes i amb totes les conseqüències, excursos llarguíssims, parèntesis dins dels excursos, digressions dins dels parèntesis, afany d’explicar-ho tot —el que ve a tomb i el que no ve a tomb—, necessitat de no deixar-se res, com si tot fos imprescindible, com si tot tingués una mena o altra d’interès. I inventaris, catàlegs, relacions de lectures, de pel·lícules, de cançons, de llocs, de personatges històrics i desconeguts, d’anècdotes, de fets, de minúcies. I tot per explicar una història d’amor: l’amor entre el Grégoire protagonista i M.

Le Dossier M ho té tot per ser un llibre abominable. I en canvi no considero que ho sigui. No em sembla que sigui una obra completament avorrible, mancada de mèrits. Encara més, penso més aviat que no és qualsevol cosa, que és una novel·la remarcable. I si faig aquest judici és per una raó ben concreta —potser no pas l’única—: perquè té humor, perquè té molt d’humor. I avui que costa tant llegir llibres intel·ligents i carregats d’humor reconec que Le Dossier M m’ha fet somriure i fins i tot m’ha fet esclatar a riure.

Sí, l’autor és prou hàbil per transformar una història trista, de vegades puntualment escabrosa, en un llibre divertit. Però no només. També és hàbil a l’hora de teixir una narració que, a més de deixar al descobert les seves dèries personals, les fòbies, els neguits, les batalletes, s’endinsa en les profunditats i les misèries i els tresors i les banalitats de la condició humana, de la societat en què vivim, de la civilització que ens ha tocat conèixer. Le Dossier M es converteix així és un panorama vast, en un repertori ben plantejat de l’època contemporània que repassa els fruits —bons o podrits— que han donat la literatura, la música, el cinema, l’art, la gastronomia, la política, la ciència… També és un compendi dels comportaments humans, dels matisos que tenyeixen els gestos, els mots, els detalls que intervenen en les relacions entre les persones.

I gairebé és un tractat sobre l’autoficció, també, ja que Bouillier no s’està d’intentar definir el que està fent. Quan cal, recorre a la paròdia, i a l’autoparòdia, encara que només sigui fer-se perdonar el pecat de tants excessos. Diria que el Dossier inclou pàgines memorables, com el capítol en què parla de Richard Wagner i l’esmenta incessantment, a cada ratlla, a cada moment, amb una insistència aclaparadora, malaltissa, fins que acaba confessant que no n’ha escoltat mai una sola nota, «alors que j’ai lu Thomas Bernhard, comme tu peux le constater.»

Grégoire Bouillier ha publicat una obra monstruosa que em té despistat. És molt més del que aconsegueixen fer molts llibres d’avui dia.