El món d’ahir. El món d’avui

La literatura, ho sabem prou bé, no pot canviar el món. Pot mirar de descriure’l, explicar-lo, examinar-lo; no pas canviar-lo. I, amb tot i això, no puc evitar imaginar-me què passaria si El món d’ahir, les memòries que Stefan Zweig va deixar enllestides just abans de suïcidar-se el 1942, fos avui el llibre de capçalera dels polítics d’aquesta Europa en què vivim, tant dels principals dirigents (que ample que els ve el mot líder) com dels petits càrrecs intermedis i personatges a l’ombra que poblen institucions públiques, òrgans de govern i aparells de partit.

No puc evitar imaginar-me què passaria si El món d’ahir fos el llibre de capçalera de professors i de metges, d’alumnes i de pacients, d’empresaris i d’assalariats, d’autònoms i d’aturats, de ciutadans de renom i de ciutadans anònims, d’espectadors de teatre i d’espectadors de partits de futbol, d’actors i de jugadors, de músics i de poetes, de forners i de restauradors, de pares, de mares, d’oncles i de tietes, d’agents de l’ordre, de banquers, de jubilats. Què passaria si tothom llegís aquest llibre, si tothom fos conscient de què va passar amb les llibertats ara fa prop de cent anys. Diu Zweig:

I vaig haver de recordar les paraules que un exiliat rus m’havia dit feia anys: «Abans l’home només tenia cos i ànima. Ara, a més, necessita un passaport, si no no és tractat com un home.»

En efecte: potser res no demostra més palpablement la colossal caiguda que va patir el món des de la Primera Guerra Mundial com la limitació de la llibertat de moviments de l’home i la reducció del seu dret a la llibertat. Abans del 1914 la Terra era de tots els homes. Tothom anava on volia i s’hi quedava tot el temps que volia. No hi havia salconduits ni autoritzacions, i em diverteix cada vegada la sorpresa dels joves quan els explico que abans del 1914 jo vaig anar a l’Índia i a Amèrica sense passaport i que, de fet, no n’havia vist mai cap. La gent pujava i baixava dels trens i dels vaixells sense preguntar ni ser preguntada, no havia d’omplir ni un del centenar de papers que s’exigeixen avui dia. No hi havia permisos ni visats ni cap d’aquestes coses empipadores; les mateixes fronteres que avui, gràcies a la desconfiança patològica de tots envers tots, duaners, policies i gendarmes han convertit en una barrera de filferro, no representaven res més que línies simbòliques que es travessaven tan despreocupadament com el meridià de Greenwich. Va ser després de la guerra que el nacionalsocialisme va començar a trasbalsar el món, i el primer fenomen visible d’aquesta epidèmia espiritual va ser la xenofòbia: l’odi o, si més no, la por a l’estrany. A tot arreu la gent es defensava dels estrangers, a tot arreu se’ls excloïa. Totes les humiliacions que s’havien inventat abans només per als criminals, ara s’infligien a tots els viatgers abans i durant el viatge. T’havies de fer retratar de la dreta i de l’esquerra, de perfil i de cara, tallar-te els cabells ben curts perquè se’t poguessin veure les orelles, havies de deixar les empremtes dactilars, primer les del dit gros, després les de tots deu dits, a més havies de presentar certificats de tota mena: de salut, de vacunació i de bona conducta, recomanacions, invitacions i adreces de parents, garanties morals i econòmiques, omplir formularis i firmar-ne tres o quatre còpies i, només que et faltés un sol d’aquest munt de papers, estaves perdut. (…) Constantment ens feien adonar, a nosaltres que havíem nascut amb una ànima lliure, que érem objecte i no subjecte, que no teníem dret a res i que tot ens era donat per gràcia administrativa. Constantment érem interrogats, escorcollats, numerats, fitxats i marcats, i encara avui —com a home incorregible que soc, d’una època més lliure, i ciutadà d’una república mundial ideal— considero un estigma els segells del meu passaport i una humiliació les preguntes i els escorcolls. Són foteses, només foteses, ja ho sé, foteses en una època en què el valor de la vida humana ha caigut encara més ràpid que qualsevol moneda.

El que no puc imaginar-me és què pensaria Zweig del món d’avui, si ens veiés gaudint de la mena de llibertat que ens pensem que tenim.

Aquestes Memòries d’un europeu són, però, molt més que una reflexió sobre el canvi que van patir les llibertats personals a principis del segle XX, per bé que hi són perfectament descrites tant la construcció dels totalitarismes que van dur Europa a l’ensulsiada com la beneiteria i ingenuïtat dels qui defensaven la democràcia i els drets dels ciutadans. Més enllà de les pàgines dedicades a examinar els fets històrics i polítics, hi trobarem les reflexions d’un autèntic creador entorn de l’art, la literatura, la mateixa creació artística, el debat sobre les idees de l’epoca, les relacions humanes. Hi llegirem apunts magnífics sobre l’ambient cultural d’un moment ple de canvis i transformacions: són els anys dels ismes que van deixar enrere el segle XIX.

Zweig fa de cronista d’un món poblat de personatges extraordinaris, amb alguns dels quals va establir una amistat llarga i profitosa: Romain Rolland, Benedetto Croce, Rilke, Freud, James Joyce, Gorki… La llista és interminable.

Si les memòries de Zweig són un dels grans llibres del segle XX és perquè l’ànima d’una època hi és descrita com poques vegades; hi veiem la llum més enlluernadora, l’ombra més tràgica: les raons que ens han dut al món d’avui.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.