101 entrades: breu índex de lectures

Ara que tot recomença —fals: tot continua, tot era allà on era abans de les vacances, llevat d’unes quantes setmanes de la nostra vida que mai més no reviurem— sembla un bon moment per fer balanç sobre allò que hem llegit i comentat a L’Acció Paral·lela després de 101 entrades. L’ordre, matusser, és cronològic amb referència a les lectures fetes.

Esclar, continuarem…

 

 

Anuncis

L’escriptura o la vida

La crueltat, que és un dels atributs de l’espècie humana des del principi dels temps, ha conegut —i continuarà coneixent— al llarg de la història moments d’una algidesa pertorbadora. L’evolució de la humanitat, el suposat progrés tan fals i llastimós segons de què parlem, els avenços en tants àmbits de la nostra civilització no només no han aconseguit, potser ni tan sols pretès, erradicar-la, sinó que han servit per afinar-la, per perfeccionar-la, per conservar-la en un gran estat de forma fins als nostres dies.

Els conflictes bèl·lics han estat sempre un gran banc de proves de la crueltat a què es capaç d’arribar l’home, i el nazisme és el gran exemple, tot i que no l’únic, dels límits inimaginables que pot atènyer aquesta qualitat humana. Fins al punt que els qui en van ser víctimes i van aconseguir sobreviure solien buscar un únic refugi: l’amnèsia, l’oblit, un espai en blanc dins de la ment des d’on fer l’intent de reprendre l’existència.

Aquesta és una de les raons que expliquen que moltes víctimes de la crueltat no puguin parlar de la seva experiència, que l’únic que vulguin sigui deixar-la enrere. Paradoxalment, sovint els han ajudat a deixar-la enrere les poques ganes de saber, d’escoltar, que troben al voltant. Qui es veu amb cor de resistir el relat de les atrocitats patides per algú altre?

Però qui tard o d’hora senti la necessitat d’explicar-se trobarà encara una altra dificultat: com fer-ho? Hi ha qui ho ha intentat i no se n’ha sortit. Aquestes dificultats són la bastida amb què Jorge Semprún construeix el relat La escritura o la vida (Austral, 2015). No dic que en són el cor perquè el cor del llibre és indiscutiblement l’experiència al camp de Buchenwald; el cor del relat són les poques pàgines que dedica a descriure l’horror, que no li és pas estalviat al lector. Però aquestes pàgines, per si mateixes, no serien digeribles, assimilables: és molt difícil aprehendre els fets que s’hi expliquen. Semprún és molt conscient d’això, d’aquesta inaccessibilitat que presenten els fets que vol explicar, i per aquest motiu triga molts anys a ser capaç d’escriure sobre la seva experiència, de trobar la manera d’encarar el relat.

El resultat de l’espera, tant per a l’autor com per al lector, no podia ser millor: La escritura o la vida és un text esplèndid, intel·ligent, que permet fer-se una idea del que va ser la vida al camp de Buchenwald, de la «vivència de la mort» —en paraules del mateix Semprún— dels que hi van ser deportats, dels esforços dels supervivents per tornar a la vida després de l’alliberament, i, finalment, dels intents de l’escriptor per donar veu a aquesta experiència, per relatar els fets, per dir la crueltat; una crueltat que, com afirma l’autor, només podia ser dita per mitjà de la literatura, un camí que també van triar d’altres, com Joaquim Amat-Piniella, de qui podem llegir un altre llibre impressionant: K. L. Reich.

Com deia més amunt, la crueltat continua existint, continuarà formant part de l’essència de l’home. La mateixa banalització del nazisme, tan en voga en els nostres dies, és una forma de perversitat, de brutalitat, que cal combatre; més encara, per descomptat, les mostres d’adhesió, de celebració del mateix nazisme. Sobretot del nazisme, però també de qualsevol altra mena de totalitarisme i de pensament autoritari i repressiu.

Semprún no només va patir els nazis; pertanyia a una família que s’havia hagut d’exiliar d’Espanya arran del cop d’estat de 1936, i posteriorment va intentar combatre el règim franquista des de la clandestinitat. Un règim que avui manté intacta una base popular suficient per crear inquietud i un suport des de les diferents branques de l’Estat —la militar, la policial, la judicial, la política, en una o altra mesura— que mai no han hagut de passar per cap depuració.

La ignorància de les masses sempre ha jugat un paper decisiu a l’hora de perpetrar els estralls més violents de la història, encara que aquestes masses sempre necessitin una elit prou culta i despietada que les mobilitzin, que les sàpiguen dirigir i manipular. Veient els temps que corren, un s’adona de com és de preciós el text de Semprún.

 

L’experiència total

L’experiència total no sempre arriba a la impensada, quan menys t’ho esperes: de vegades saps perfectament on anar-la a trobar, on aplegar uns quants ingredients indispensables per fer-la real, gairebé corpòria. De vegades saps el lloc, sigui quin sigui el moment:

El Priorat. El Montsant.

És a dir, una comarca, dos mons, un únic univers. Un cosmos configurat pel paisatge —per paisatges diversos, enlloc tan completament fosos com aquí per crear un atmosfera única—, per les persones, i sobretot pel silenci, la solitud, la duresa, l’harmonia, la bellesa, el fred i la calor, l’oli i el vi, les ametlles i les avellanes, la pols ara sangonosa, ara ocre, ara blanquíssima. Els turons…

Al Priorat, els turons simulen la forma de grans onades fossilitzades, convertides en mineral sobre el qual suren els ceps raquítics que enfilen els bancals o s’arrapen a costers impossibles. Arreu, al descobert, amagats, en ús, en la seva plenitud o en la màxima decadència, s’alcen quilòmetres i quilòmetres de murs de pedra seca, d’espones centenàries que desafien els anys, la llei de la gravetat, el record i l’oblit.

Els marges.

El Priorat és a la seva manera la terra promesa: exemplar en la seva inclemència, intacta en la seva severitat, però sempre disposada a acollir-te, a fer-te sentir la singularitat que l’ha convertida justament en un dels centres del món. Un centre del món que cal preservar tot mantenint-lo en vida, bategant, encara que el batec sigui tan lleu com el dels ceps que malden per sobreviure damunt la pissarra.

El Priorat i el Montsant. Junts sempre, dues cares d’una mateixa Lluna, el lloc on l’experiència és total perquè també és profundament espiritual, ontològica. Aquelles solituds, aquells senders pedregosos —entres feixes i costers, al fons dels barrancs, per sobre de les carenes— acosten el caminant a moments que no ha viscut mai abans, a una mena d’ascesi que només és fruita prohibida per a l’estult, per a l’incívic, per al qui duu amb ell la cridòria. Qui tingui la feblesa de deixar-se dominar per la niciesa o el baladreig farà bé d’abstenir-se de trepitjar el Priorat.

Visitar aquest centre del món vol dir assumir el perill d’acabar formant-ne part en una o altra mesura, de perdre’s pels marges infinits.

Tot el Priorat és ple de costers escrits, travessats per aquestes línies cal·ligràfiques on les lletres han estat substituïdes per un traç ferm i segur de rocs; saber-hi llegir el que ens han volgut dir, el que hi han deixat gravat, és arribar al moll de l’os del territori, comprendre com eren els que hi van treballar en altres èpoques. Aquesta és la idea que em ronda i que no sé com expressar. Potser al final, un dia qualsevol, ho hauré de provar amb pedres.

Marges. Editorial Barcino. Pàg. 173

 

Ulisses reloaded

Tots tenim els nostres llibres preferits, aquells que per una o altra raó més ens han agradat, més ens han impressionat, més ens demanen que els rellegim (acabem fent-ho o no). Tots tenim el nostre propi cànon. I després hi ha el cànon compartit, les obres tradicionalment més valorades pels lectors, els crítics i el món acadèmic. Aquest cànon pren la forma de llistes que per força han de situar al capdamunt un títol determinat; però les llistes són injustes per naturalesa. Quan parlem de les grans obres literàries de la nostra civilització, com és possible encimbellar-ne una per sobre de les altres? Totes les grans obres mereixen ser a dalt de tot per alguna de les seves característiques, perquè cadascuna aporta a la humanitat alguna cosa que no aporta cap altra; però també totes són superades per altres obres en certs aspectes. Per això són injustes, les llistes.

L’Ulisses de James Joyce, no cal dir, forma part d’aquest cànon (que cadascú la situï en el lloc que vulgui), i ara en parlem a propòsit de la recent aparició d’una nova traducció al català a càrrec de Carles Llorach-Freixes (Editorial Funambulista, 2018). Sembla que la publicació d’aquest volum ha estat una notable sorpresa per als lectors i per al món de l’edició en català. Diria que ningú l’esperava i, en canvi, força gent s’ha preguntat si calia, aquesta nova versió, tenint com tenim la sempre molt ben considerada traducció de Joaquim Mallafrè, apareguda el 1981 i revisada el 1996.

És cert que els qui llegim en català no estem acostumats a disposar de dobles versions de les grans obres universals, tal com passaria si es dugués a la pràctica aquella idea segons la qual cada generació ha de poder gaudir d’una nova traducció posada al dia dels grans llibres; si més no, n’hi hauria d’haver una de nova cada quaranta anys. Per a nosaltres, que encara llegim els russos traduïts per Andreu Nin, aquesta idea és una mena d’utopia, contradita per poques excepcions —em ve al cap el Pickwick de Miquel Casacuberta aparegut el 2012 a A Contravent—, i per la coincidència avui dia de la doble traducció de la Recherche proustiana.

El cas és que la traducció de Llorach fa unes quantes setmanes que és a les llibreries i vull aprofitar l’entrada número 100 d’aquest blog per parlar-ne. Per començar, una obvietat: cadascú ha de llegir els llibres com vulgui, sense haver de seguir receptes ni consells. Això també serveix per a Ulisses, l’obra que deu disposar de més guies de lectura, volums d’anotacions, ajudes i crosses de tots els que s’han escrit fins als nostres dies. Ara bé, hi ha una cosa certa: qui llegeix Ulisses per primera vegada, més que llegir-lo el pateix; però si aconsegueix arribar fins a l’última pàgina, fins al «sí» que tanca la novel·la, és molt probable que aquest mateix «sí» li inoculi ben endins el verí que el condemnarà a rellegir-la. No en va molta de la gent que conec que ha llegit Ulisses hi ha tornat més endavant.

Com deia abans, que cadascú llegeixi com vulgui, però la meva experiència em diu que la primera lectura d’Ulisses va bé que sigui a pèl, sense ajudes, sense crosses —i em sembla que això mateix pensa Mallafrè, motiu pel qual no ha volgut mai carregar la seva traducció amb notes i aclariments. Cal començar aquesta novel·la amb valentia, amb agosarament, sense deixar-se desanimar per les dificultats que anirem trobant. Si arribem al final, és probable que un dia decidim tornar-hi, i podem estar segurs que llavors haurà arribat l’hora de gaudir-ne plenament. Serà el moment perfecte per fornir-nos de context, per llegir-ne alguna introducció, per aproximar-nos al text per mitjà d’una edició ben proveïda de resums, notes i aclariments.

Fins ara en català no disposàvem d’una edició amb aquest aparat crític i complementari i havíem de recórrer a traduccions d’altres llengües. El volum d’Editorial Funambulista omple, doncs, un buit. Aquest fet justifica la decisió d’encarregar una nova traducció, la feinada de fer-la?

Llorach ha reconegut que la seva intenció era proporcionar als lectors una versió del text joyceà que, gràcies a l’aparat que l’acompanya, facilités una primera aproximació a l’obra abans de rellegir-la en la versió de Mallafrè. La declaració és tota una mostra d’honestedat i situa el volum de l’Editorial Funambulista en el lloc precís: a l’avantsala del gaudi que podem obtenir amb el text mallafrenià, un dels cims de la traducció d’obres estrangeres al català. L’únic problema que hi veig és que això obliga a fer el camí invers que abans proposava: primer llegir el text a pèl i després recórrer a la versió anotada. O, si més no, obliga a una tercera lectura: Mallafrè-Llorach-Mallafrè… D’acord, no hi insistiré.

En qualsevol cas, qui vulgui encarar la lectura d’Ulisses amb ajudes està de sort. Llorach proporciona una bona introducció, uns esplèndids resums al principi de cada capítol, útils i encertats —ajuden a seguir el fil de la novel·la i a veure’n els paral·lelismes amb l’Odissea d’Homer—, i un gran nombre de notes i aclariments, a voltes més útils, a voltes més prescindibles, però que delectaran els fanàtics de l’obra del dublinès. Si la informació de les notes no és sempre transcendental, almenys permet fer-se una idea de la manera com Joyce treballava, de la seva precisió i el seu domini global sobre l’obra.

Però la versió de Llorach no aporta únicament la novetat de l’aparat crític, esclar; també ofereix un text nou de cap a peus, en el qual les bones troballes imprescindibles per traduir els sovintejats jocs lingüístics i de tota mena presents a l’obra—, els encerts, la bona feina a l’hora de construir un text modern i posat al dia, conviuen amb solucions discutibles, alguns passatges no tan encertats i un grapat generós de qüestions de llengua i puntuació que caldria haver polit amb una bona correcció del text.

No diré que es tracti d’una edició descurada, però sí millorable. Curiosament, tinc la impressió que la traducció va de menys a més. No es pot jutjar la tasca ingent de traduir un llibre com Ulisses a partir d’uns quants exemples esparsos, però és cert que en els primers capítols és fàcil detectar més «defectes» que en els capítols centrals o finals. Tot just en el primer paràgraf de l’obra, quan se’ns presenta el personatge de Buck Mulligan, trobem ja una solució estranya. Diu Joyce:

«A yellow dressing-gown, ungirdled, was sustained gently behind him by the mild morning air.»

Mallafrè proposa una frase carregada de finor i elegància:

«Per darrere, l’oreig del matí aguantava suaument la bata groga, descordada.»

La solució de Llorah fa:

«L’airet suau del matí li aixecava la bata groga lleugera per darrere, que duia descordada.»

Potser és aquest «lleugera» que fa que hàgim de llegir dues vegades la frase, no ho sé. Uns paràgrafs més endavant Buck Mulligan es pregunta amb referència a Stephen Dedalus:

«Will he come? The jejune jesuit.»

Jejune és un adjectiu que admet diverses traduccions segons el matís que se li vulgui donar. Algunes versions en castellà parlen del «jesuita seco» i «jesuita enjuto». Mallafrè ho resolt reproduint l’al·literació de l’original sense desviar-se gaire del sentit: «El jesuïta dejú.» Llorach, en canvi, fa una tria prou desconcertant, ja que, a més de forçar el sentit, recorre innecessàriament a un barbarisme: «El jesuïta que no pita.»

Un darrer exemple servirà per veure la distància que hi ha entre algú que té interioritzat el geni de la llengua i que la domina en tots els sentits i un simplement bon traductor que coneix el seu ofici. Encara en el primer capítol, tot esmorzant, Buch Mulligan remuga aquests versos:

—For old Mary Ann
She doesn’t care a damn,
But, hising up her petticoats…

Mallafrè ens els ofereix així:

—La vella Mary Ann
se’n fot del que diran.
S’aixeca les faldilles…

Finalment, Llorach:

—Perquè a la vella Mary Ann
tant se li’n fot tot plegat.
S’arromanga els enagos…

Les comparacions poden ser odioses, però aquí n’hem fet algunes perquè venen perfectament a tomb. No obstant això, Llorach fa una bona feina i en molts moments se’n surt de forma destacada. Al llarg del capítol XIV, per exemple, resol de manera brillant els canvis d’estils de l’original. Joyce converteix aquest capítol en una mena de resum de la història de la llengua anglesa, des del grec i el llatí fins als dialectes i l’argot del segle XX, amb una trentena de canvis d’estil que Llorach indica a peu de pàgina i tradueix de forma brillant fent un repàs paral·lel de l’evolució de la llengua catalana.

És una llàstima que algunes errades de puntuació (sobretot en l’ús de les comes) i, sobretot, algunes errades de picatge i de llengua en general emmascarin el resultat final. Parlo d’aspectes molt diversos: «olor a ranci» o «olor a encens», algun «perquè» junt que hauria d’anar separat, alguns «que» que haurien de dur accent, badades com «la dóna d’en Bloom», etc. O les mal resoltes combinacions col·loquials de verb i pronom feble, que al llarg de tot el llibre produeixen formes com:

desempalleguem’se’n
converti’lse
fes’els
mata’use
fote’li
mor’et

L’Optimot ens dona la clau per resoldre correctament aquestes combinacions. És una llàstima que no s’hagin revisat aquests i altres aspectes, perquè la feinada de Llorach mereixia una mica més de cura per part de l’editorial a fi que en sortís una edició més rodona.

Tot plegat pot fer pensar que una reedició de la traducció de Mallafrè completada amb els resums i les notes d’aquesta nova versió haurien resultat un volum excel·lent, amb el millor de cada casa. Però afirmar això seria novament injust, perquè la traducció de Llorach és meritòria, presenta notables encerts i ofereix alguns passatges brillants. La conclusió és clara: la versió de Llorach no substitueix la de Mallafrè; la complementa. I omple un buit.

Ara ja és cosa de cadascú.

Elogi de la lleialtat

La literatura que ens parla d’illes i de personatges que s’hi reclouen per una o altra raó ens ha deixat obres extraordinàries. Podríem recular fins a la mateixa Odissea, i seguir un fil que ens portaria a l’illa de Robinson Crusoe, a l’illa del tresor i a tantes altres que ara no cal recordar. Més properes en el temps són l’Illa Flaubert, de Miquel Àngel Riera, publicada el 1990, o l’illa Kolgúiev on Vassili Golovànov situa Éloge des voyages insensés, obra immensa apareguda en rus el 2002, publicada en francès el 2008 i de la qual encara esperem la traducció al català.

A aquesta llista selecta —i, ja ho hem dit, incompleta— cal afegir-hi sense cap mena de dubte la primer novel·la del poeta alemany Lutz Seiler: Kruso (Club Editor, 2017). Si algú, en llegir aquest nom, ha pensat de nou en Crusoe no haurà anat gaire lluny d’osques, perquè la connexió hi és. I aquesta no és l’única connexió de Kruso amb altres obres literàries, amb altres mons ficticis, imaginats o reals, perquè l’univers de Kruso és prou vast per contenir una multitud ingent de referències i correlacions literàries, però també històriques, culturals i sociològiques.

L’acció de la novel·la arrenca quan l’Ed, un jove ciutadà de la República Democràtica Alemanya, va a passar un estiu de finals dels vuitanta a la petita illa de Hiddensee, situada a la mar Bàltica. Allà entra a treballar en un restaurant com a ajudant de rentaplats, al costat de Kruso, amb qui establirà amistat. L’Ed té la sensació que no té res a perdre, i decideix involucrar-se plenament en el ritme de vida d’aquest restaurant freqüentat per turistes i altres personatges que anirem descobrint al llarg de la lectura.

El context de l’obra està marcat per la ranera de la mort del règim comunista, per les ànsies de llibertat dels joves que es desplacen a Hiddensee buscant la possibilitat de fugir per mar cap a Dinamarca. Aquest n’és el marc, i Seiler se’n serveix per bastir una obra complexa i molt personal, que transcendeix la mateixa autobiografia de l’autor i va més enllà del que seria una novel·la convencional, és a dir, una novel·la que no fos tan ambiciosa com aquesta.

Perquè, per sobre de tot, Kruso és això: una obra ambiciosa i personal. I singular. Si sovint tendim a afirmar amb massa facilitat que una novel·la és poètica pel sol fet d’haver estat escrita per algú que ha publicat poesia, en el cas que ens ocupa l’afirmació està del tot justificada. Aquesta és una novel·la essencialment lírica: lírica en la seva cruesa; lírica en les descripcions del paisatge, en la configuració dels personatges i les relacions humanes; lírica en la narració dels fets i les vicissituds de què som espectadors.

La mar Bàltica, per exemple, apareix reflectida amb imatges que semblen definitives; n’arribem a percebre el respir (pàg. 91):

S’acostà a l’espadat i mirà al fons. Un bombolleig suau. fluix. La mar empenyia l’aigua entre els còdols i la tornava a xuclar. El respir pesant i asmàtic de la mar Bàltica.

La mateixa feina al restaurant és presentada alhora amb una dosi rotunda de realisme, si no d’hiperrealisme —no ens són estalviats els bafs, les pudors, els greixos, la brutícia de les piques plenes de plats llardosos—, i amb una càrrega de poesia i de sensualitat insuperables —el capítol del galàpet n’és una prova meravellosa.

A Kruso trobarem aventura, reflexió, petits però clarividents excursos sobre poètica —el rentaplats Ed és un gran lector de poesia, començant per Trakl, i no és l’únic. Seiler té un peculiar estil de narrar; el relat esdevé sovint oníric, i els somnis, els pensaments i la realitat es fonen al llarg dels capítols per crear una atmosfera única que exigeix al lector que hi posi els cinc sentits si no vol perdre el fil; a més, a l’autor li agrada jugar amb els equívocs, amb les dobles interpretacions. La recompesa per a qui fa l’esforç és generosa, i el lector atent la cobra en passatges així (pàg. 120):

La reserva ornitològica estava coberta de malesa, però hi havia un rastre de camí que portava cap a la llengua de terra. Avançà, es desvià i trepitjà una absència total. Un soroll… Sense més, va fer una passa de costat i s’ajupí. No estava espantat, no tenia por. Mentre s’ajupia va veure com s’aixecava el verd fresc al seu voltant. La verdor es movia i deia “herba” tan suaument com si li amanyagués la volta interna del crani.

«Res del que succeïa es limitava a succeir», es diu en un moment donat. Així és aquest llibre: res del que s’hi explica només s’hi explica. Tot té una forma determinada, tot ofereix o amaga alguna cosa més, com passa amb la relació entre l’Ed i en Kruso, feta d’explícits i d’implícits i de tot el que no es diu; una relació que deixa al descobert un dels temes que travessen l’obra de punta a punta: la lleialtat, la fidelitat a un amic, a unes persones, a unes idees. Kruso és també un gran elogi de la lleialtat.

És fàcil imaginar que la tasca del traductor, Joan Ferrerons, no ha estat fàcil. La versió catalana és fluida i transmet el lirisme amb què Selier devia voler impregnar la seva obra. Es tracta d’un text bellament escrit, tot i la presència d’alguna incorrecció, alguna badada que no enterboleix pas el resultat final.

Un llibre important.