La literatura que ens parla d’illes i de personatges que s’hi reclouen per una o altra raó ens ha deixat obres extraordinàries. Podríem recular fins a la mateixa Odissea, i seguir un fil que ens portaria a l’illa de Robinson Crusoe, a l’illa del tresor i a tantes altres que ara no cal recordar. Més properes en el temps són l’Illa Flaubert, de Miquel Àngel Riera, publicada el 1990, o l’illa Kolgúiev on Vassili Golovànov situa Éloge des voyages insensés, obra immensa apareguda en rus el 2002, publicada en francès el 2008 i de la qual encara esperem la traducció al català.
A aquesta llista selecta —i, ja ho hem dit, incompleta— cal afegir-hi sense cap mena de dubte la primer novel·la del poeta alemany Lutz Seiler: Kruso (Club Editor, 2017). Si algú, en llegir aquest nom, ha pensat de nou en Crusoe no haurà anat gaire lluny d’osques, perquè la connexió hi és. I aquesta no és l’única connexió de Kruso amb altres obres literàries, amb altres mons ficticis, imaginats o reals, perquè l’univers de Kruso és prou vast per contenir una multitud ingent de referències i correlacions literàries, però també històriques, culturals i sociològiques.
L’acció de la novel·la arrenca quan l’Ed, un jove ciutadà de la República Democràtica Alemanya, va a passar un estiu de finals dels vuitanta a la petita illa de Hiddensee, situada a la mar Bàltica. Allà entra a treballar en un restaurant com a ajudant de rentaplats, al costat de Kruso, amb qui establirà amistat. L’Ed té la sensació que no té res a perdre, i decideix involucrar-se plenament en el ritme de vida d’aquest restaurant freqüentat per turistes i altres personatges que anirem descobrint al llarg de la lectura.
El context de l’obra està marcat per la ranera de la mort del règim comunista, per les ànsies de llibertat dels joves que es desplacen a Hiddensee buscant la possibilitat de fugir per mar cap a Dinamarca. Aquest n’és el marc, i Seiler se’n serveix per bastir una obra complexa i molt personal, que transcendeix la mateixa autobiografia de l’autor i va més enllà del que seria una novel·la convencional, és a dir, una novel·la que no fos tan ambiciosa com aquesta.
Perquè, per sobre de tot, Kruso és això: una obra ambiciosa i personal. I singular. Si sovint tendim a afirmar amb massa facilitat que una novel·la és poètica pel sol fet d’haver estat escrita per algú que ha publicat poesia, en el cas que ens ocupa l’afirmació està del tot justificada. Aquesta és una novel·la essencialment lírica: lírica en la seva cruesa; lírica en les descripcions del paisatge, en la configuració dels personatges i les relacions humanes; lírica en la narració dels fets i les vicissituds de què som espectadors.
La mar Bàltica, per exemple, apareix reflectida amb imatges que semblen definitives; n’arribem a percebre el respir (pàg. 91):
S’acostà a l’espadat i mirà al fons. Un bombolleig suau. fluix. La mar empenyia l’aigua entre els còdols i la tornava a xuclar. El respir pesant i asmàtic de la mar Bàltica.
La mateixa feina al restaurant és presentada alhora amb una dosi rotunda de realisme, si no d’hiperrealisme —no ens són estalviats els bafs, les pudors, els greixos, la brutícia de les piques plenes de plats llardosos—, i amb una càrrega de poesia i de sensualitat insuperables —el capítol del galàpet n’és una prova meravellosa.
A Kruso trobarem aventura, reflexió, petits però clarividents excursos sobre poètica —el rentaplats Ed és un gran lector de poesia, començant per Trakl, i no és l’únic. Seiler té un peculiar estil de narrar; el relat esdevé sovint oníric, i els somnis, els pensaments i la realitat es fonen al llarg dels capítols per crear una atmosfera única que exigeix al lector que hi posi els cinc sentits si no vol perdre el fil; a més, a l’autor li agrada jugar amb els equívocs, amb les dobles interpretacions. La recompesa per a qui fa l’esforç és generosa, i el lector atent la cobra en passatges així (pàg. 120):
La reserva ornitològica estava coberta de malesa, però hi havia un rastre de camí que portava cap a la llengua de terra. Avançà, es desvià i trepitjà una absència total. Un soroll… Sense més, va fer una passa de costat i s’ajupí. No estava espantat, no tenia por. Mentre s’ajupia va veure com s’aixecava el verd fresc al seu voltant. La verdor es movia i deia “herba” tan suaument com si li amanyagués la volta interna del crani.
«Res del que succeïa es limitava a succeir», es diu en un moment donat. Així és aquest llibre: res del que s’hi explica només s’hi explica. Tot té una forma determinada, tot ofereix o amaga alguna cosa més, com passa amb la relació entre l’Ed i en Kruso, feta d’explícits i d’implícits i de tot el que no es diu; una relació que deixa al descobert un dels temes que travessen l’obra de punta a punta: la lleialtat, la fidelitat a un amic, a unes persones, a unes idees. Kruso és també un gran elogi de la lleialtat.
És fàcil imaginar que la tasca del traductor, Joan Ferrerons, no ha estat fàcil. La versió catalana és fluida i transmet el lirisme amb què Selier devia voler impregnar la seva obra. Es tracta d’un text bellament escrit, tot i la presència d’alguna incorrecció, alguna badada que no enterboleix pas el resultat final.
Un llibre important.
L'Acció Paral·lela 