Ulisses reloaded

Tots tenim els nostres llibres preferits, aquells que per una o altra raó més ens han agradat, més ens han impressionat, més ens demanen que els rellegim (acabem fent-ho o no). Tots tenim el nostre propi cànon. I després hi ha el cànon compartit, les obres tradicionalment més valorades pels lectors, els crítics i el món acadèmic. Aquest cànon pren la forma de llistes que per força han de situar al capdamunt un títol determinat; però les llistes són injustes per naturalesa. Quan parlem de les grans obres literàries de la nostra civilització, com és possible encimbellar-ne una per sobre de les altres? Totes les grans obres mereixen ser a dalt de tot per alguna de les seves característiques, perquè cadascuna aporta a la humanitat alguna cosa que no aporta cap altra; però també totes són superades per altres obres en certs aspectes. Per això són injustes, les llistes.

L’Ulisses de James Joyce, no cal dir, forma part d’aquest cànon (que cadascú la situï en el lloc que vulgui), i ara en parlem a propòsit de la recent aparició d’una nova traducció al català a càrrec de Carles Llorach-Freixes (Editorial Funambulista, 2018). Sembla que la publicació d’aquest volum ha estat una notable sorpresa per als lectors i per al món de l’edició en català. Diria que ningú l’esperava i, en canvi, força gent s’ha preguntat si calia, aquesta nova versió, tenint com tenim la sempre molt ben considerada traducció de Joaquim Mallafrè, apareguda el 1981 i revisada el 1996.

És cert que els qui llegim en català no estem acostumats a disposar de dobles versions de les grans obres universals, tal com passaria si es dugués a la pràctica aquella idea segons la qual cada generació ha de poder gaudir d’una nova traducció posada al dia dels grans llibres; si més no, n’hi hauria d’haver una de nova cada quaranta anys. Per a nosaltres, que encara llegim els russos traduïts per Andreu Nin, aquesta idea és una mena d’utopia, contradita per poques excepcions —em ve al cap el Pickwick de Miquel Casacuberta aparegut el 2012 a A Contravent—, i per la coincidència avui dia de la doble traducció de la Recherche proustiana.

El cas és que la traducció de Llorach fa unes quantes setmanes que és a les llibreries i vull aprofitar l’entrada número 100 d’aquest blog per parlar-ne. Per començar, una obvietat: cadascú ha de llegir els llibres com vulgui, sense haver de seguir receptes ni consells. Això també serveix per a Ulisses, l’obra que deu disposar de més guies de lectura, volums d’anotacions, ajudes i crosses de tots els que s’han escrit fins als nostres dies. Ara bé, hi ha una cosa certa: qui llegeix Ulisses per primera vegada, més que llegir-lo el pateix; però si aconsegueix arribar fins a l’última pàgina, fins al «sí» que tanca la novel·la, és molt probable que aquest mateix «sí» li inoculi ben endins el verí que el condemnarà a rellegir-la. No en va molta de la gent que conec que ha llegit Ulisses hi ha tornat més endavant.

Com deia abans, que cadascú llegeixi com vulgui, però la meva experiència em diu que la primera lectura d’Ulisses va bé que sigui a pèl, sense ajudes, sense crosses —i em sembla que això mateix pensa Mallafrè, motiu pel qual no ha volgut mai carregar la seva traducció amb notes i aclariments. Cal començar aquesta novel·la amb valentia, amb agosarament, sense deixar-se desanimar per les dificultats que anirem trobant. Si arribem al final, és probable que un dia decidim tornar-hi, i podem estar segurs que llavors haurà arribat l’hora de gaudir-ne plenament. Serà el moment perfecte per fornir-nos de context, per llegir-ne alguna introducció, per aproximar-nos al text per mitjà d’una edició ben proveïda de resums, notes i aclariments.

Fins ara en català no disposàvem d’una edició amb aquest aparat crític i complementari i havíem de recórrer a traduccions d’altres llengües. El volum d’Editorial Funambulista omple, doncs, un buit. Aquest fet justifica la decisió d’encarregar una nova traducció, la feinada de fer-la?

Llorach ha reconegut que la seva intenció era proporcionar als lectors una versió del text joyceà que, gràcies a l’aparat que l’acompanya, facilités una primera aproximació a l’obra abans de rellegir-la en la versió de Mallafrè. La declaració és tota una mostra d’honestedat i situa el volum de l’Editorial Funambulista en el lloc precís: a l’avantsala del gaudi que podem obtenir amb el text mallafrenià, un dels cims de la traducció d’obres estrangeres al català. L’únic problema que hi veig és que això obliga a fer el camí invers que abans proposava: primer llegir el text a pèl i després recórrer a la versió anotada. O, si més no, obliga a una tercera lectura: Mallafrè-Llorach-Mallafrè… D’acord, no hi insistiré.

En qualsevol cas, qui vulgui encarar la lectura d’Ulisses amb ajudes està de sort. Llorach proporciona una bona introducció, uns esplèndids resums al principi de cada capítol, útils i encertats —ajuden a seguir el fil de la novel·la i a veure’n els paral·lelismes amb l’Odissea d’Homer—, i un gran nombre de notes i aclariments, a voltes més útils, a voltes més prescindibles, però que delectaran els fanàtics de l’obra del dublinès. Si la informació de les notes no és sempre transcendental, almenys permet fer-se una idea de la manera com Joyce treballava, de la seva precisió i el seu domini global sobre l’obra.

Però la versió de Llorach no aporta únicament la novetat de l’aparat crític, esclar; també ofereix un text nou de cap a peus, en el qual les bones troballes imprescindibles per traduir els sovintejats jocs lingüístics i de tota mena presents a l’obra—, els encerts, la bona feina a l’hora de construir un text modern i posat al dia, conviuen amb solucions discutibles, alguns passatges no tan encertats i un grapat generós de qüestions de llengua i puntuació que caldria haver polit amb una bona correcció del text.

No diré que es tracti d’una edició descurada, però sí millorable. Curiosament, tinc la impressió que la traducció va de menys a més. No es pot jutjar la tasca ingent de traduir un llibre com Ulisses a partir d’uns quants exemples esparsos, però és cert que en els primers capítols és fàcil detectar més «defectes» que en els capítols centrals o finals. Tot just en el primer paràgraf de l’obra, quan se’ns presenta el personatge de Buck Mulligan, trobem ja una solució estranya. Diu Joyce:

«A yellow dressing-gown, ungirdled, was sustained gently behind him by the mild morning air.»

Mallafrè proposa una frase carregada de finor i elegància:

«Per darrere, l’oreig del matí aguantava suaument la bata groga, descordada.»

La solució de Llorah fa:

«L’airet suau del matí li aixecava la bata groga lleugera per darrere, que duia descordada.»

Potser és aquest «lleugera» que fa que hàgim de llegir dues vegades la frase, no ho sé. Uns paràgrafs més endavant Buck Mulligan es pregunta amb referència a Stephen Dedalus:

«Will he come? The jejune jesuit.»

Jejune és un adjectiu que admet diverses traduccions segons el matís que se li vulgui donar. Algunes versions en castellà parlen del «jesuita seco» i «jesuita enjuto». Mallafrè ho resolt reproduint l’al·literació de l’original sense desviar-se gaire del sentit: «El jesuïta dejú.» Llorach, en canvi, fa una tria prou desconcertant, ja que, a més de forçar el sentit, recorre innecessàriament a un barbarisme: «El jesuïta que no pita.»

Un darrer exemple servirà per veure la distància que hi ha entre algú que té interioritzat el geni de la llengua i que la domina en tots els sentits i un simplement bon traductor que coneix el seu ofici. Encara en el primer capítol, tot esmorzant, Buch Mulligan remuga aquests versos:

—For old Mary Ann
She doesn’t care a damn,
But, hising up her petticoats…

Mallafrè ens els ofereix així:

—La vella Mary Ann
se’n fot del que diran.
S’aixeca les faldilles…

Finalment, Llorach:

—Perquè a la vella Mary Ann
tant se li’n fot tot plegat.
S’arromanga els enagos…

Les comparacions poden ser odioses, però aquí n’hem fet algunes perquè venen perfectament a tomb. No obstant això, Llorach fa una bona feina i en molts moments se’n surt de forma destacada. Al llarg del capítol XIV, per exemple, resol de manera brillant els canvis d’estils de l’original. Joyce converteix aquest capítol en una mena de resum de la història de la llengua anglesa, des del grec i el llatí fins als dialectes i l’argot del segle XX, amb una trentena de canvis d’estil que Llorach indica a peu de pàgina i tradueix de forma brillant fent un repàs paral·lel de l’evolució de la llengua catalana.

És una llàstima que algunes errades de puntuació (sobretot en l’ús de les comes) i, sobretot, algunes errades de picatge i de llengua en general emmascarin el resultat final. Parlo d’aspectes molt diversos: «olor a ranci» o «olor a encens», algun «perquè» junt que hauria d’anar separat, alguns «que» que haurien de dur accent, badades com «la dóna d’en Bloom», etc. O les mal resoltes combinacions col·loquials de verb i pronom feble, que al llarg de tot el llibre produeixen formes com:

desempalleguem’se’n
converti’lse
fes’els
mata’use
fote’li
mor’et

L’Optimot ens dona la clau per resoldre correctament aquestes combinacions. És una llàstima que no s’hagin revisat aquests i altres aspectes, perquè la feinada de Llorach mereixia una mica més de cura per part de l’editorial a fi que en sortís una edició més rodona.

Tot plegat pot fer pensar que una reedició de la traducció de Mallafrè completada amb els resums i les notes d’aquesta nova versió haurien resultat un volum excel·lent, amb el millor de cada casa. Però afirmar això seria novament injust, perquè la traducció de Llorach és meritòria, presenta notables encerts i ofereix alguns passatges brillants. La conclusió és clara: la versió de Llorach no substitueix la de Mallafrè; la complementa. I omple un buit.

Ara ja és cosa de cadascú.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.