L’experiència total

L’experiència total no sempre arriba a la impensada, quan menys t’ho esperes: de vegades saps perfectament on anar-la a trobar, on aplegar uns quants ingredients indispensables per fer-la real, gairebé corpòria. De vegades saps el lloc, sigui quin sigui el moment:

El Priorat. El Montsant.

És a dir, una comarca, dos mons, un únic univers. Un cosmos configurat pel paisatge —per paisatges diversos, enlloc tan completament fosos com aquí per crear un atmosfera única—, per les persones, i sobretot pel silenci, la solitud, la duresa, l’harmonia, la bellesa, el fred i la calor, l’oli i el vi, les ametlles i les avellanes, la pols ara sangonosa, ara ocre, ara blanquíssima. Els turons…

Al Priorat, els turons simulen la forma de grans onades fossilitzades, convertides en mineral sobre el qual suren els ceps raquítics que enfilen els bancals o s’arrapen a costers impossibles. Arreu, al descobert, amagats, en ús, en la seva plenitud o en la màxima decadència, s’alcen quilòmetres i quilòmetres de murs de pedra seca, d’espones centenàries que desafien els anys, la llei de la gravetat, el record i l’oblit.

Els marges.

El Priorat és a la seva manera la terra promesa: exemplar en la seva inclemència, intacta en la seva severitat, però sempre disposada a acollir-te, a fer-te sentir la singularitat que l’ha convertida justament en un dels centres del món. Un centre del món que cal preservar tot mantenint-lo en vida, bategant, encara que el batec sigui tan lleu com el dels ceps que malden per sobreviure damunt la pissarra.

El Priorat i el Montsant. Junts sempre, dues cares d’una mateixa Lluna, el lloc on l’experiència és total perquè també és profundament espiritual, ontològica. Aquelles solituds, aquells senders pedregosos —entres feixes i costers, al fons dels barrancs, per sobre de les carenes— acosten el caminant a moments que no ha viscut mai abans, a una mena d’ascesi que només és fruita prohibida per a l’estult, per a l’incívic, per al qui duu amb ell la cridòria. Qui tingui la feblesa de deixar-se dominar per la niciesa o el baladreig farà bé d’abstenir-se de trepitjar el Priorat.

Visitar aquest centre del món vol dir assumir el perill d’acabar formant-ne part en una o altra mesura, de perdre’s pels marges infinits.

Tot el Priorat és ple de costers escrits, travessats per aquestes línies cal·ligràfiques on les lletres han estat substituïdes per un traç ferm i segur de rocs; saber-hi llegir el que ens han volgut dir, el que hi han deixat gravat, és arribar al moll de l’os del territori, comprendre com eren els que hi van treballar en altres èpoques. Aquesta és la idea que em ronda i que no sé com expressar. Potser al final, un dia qualsevol, ho hauré de provar amb pedres.

Marges. Editorial Barcino. Pàg. 173

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.