Jo ho confesso

Aquest agost passat el crític literari francès Juan Asensio va publicar al seu blog Stalker una entrada sobre Confiteor, la traducció francesa del Jo confesso de Jaume Cabré. El llibre, èxit de vendes a tot Europa i també a França, no surt gaire ben parat del comentari d’Asensio. Entre les expressions que el crític utilitza per parlar d’aquesta obra hi trobem «didactisme feixuc», «pseudocomplexitat», «simplicitat de llenguatge periodístic», «exemplaritat política», «frase naïf, si no ridículament escolar», i perles d’aquest estil.

En un dels paràgrafs, Asensio dispara: «Encore plus banalement, plus facilement, plus paresseusement, les moyens qu’utilise Jaume Cabré, sous une apparente complexité de trames narratives, de multiplication de personnages et de détails, sont d’une simplicité résolument journalistique», i acaba exclamant: «Dieu quelle lourdeur didactique».

No tothom està d’acord amb aquesta visió del crític francès. Més aviat, el consens va per una altra banda; per a molts, Jo confesso és una gran obra, una novel·la rodona, magna, immensa. Qui té raó? Aquesta pregunta, esclar, és absurda i no té resposta. Que cadascú pensi el que vulgui, que cadascú ho vegi com vulgui.

El que sol ser determinant és el posicionament inicial del lector: què vol? Vol una història ben narrada? Doncs llavors Jo confesso és la seva obra: capes i capes de trames ben cosides, amb un bon grapat de personatges, cadascun amb la seva vida i els seus pensaments, cadascun amb el seu món. Les veus del Pamano ja ens oferien tot això, però a Jo confesso la densitat i l’extensió pugen uns quants graons.

Recordo que en una visita que Jaume Cabré va fer a la biblioteca de Santa Coloma de Farners per parlar de Les veus del Pamano li vaig preguntar per què feia passar tantes vicissituds a la Tina Bros, la mestra que serveix per estirar el fil de la història. Ell em va contestar que volia que cada personatge tingués el seu món. Vaig entendre la seva justificació. A més, com a escriptor té tot el dret a concebre la història i el llibre com vulgui. Però la meva manera de ser lector m’allunya dels llibres tan rodons, tan perfectes —alguns de llibres així en diuen la «novel·la total»—. Jo necessito alguna aresta, alguna imperfecció que deixi lloc per a les meves pròpies elucubracions. Altrament, em sento excessivament conduït, agombolat. 

I m’acaba passant que començo a veure inecessàries tantes capes de trames i fils narratius, i em fa l’efecte que al final no n’hi ha per a tant, que el missatge és en el fons prou senzill; que tot estigui tan ben dit em fa pensar en la lourdeur didactique de què s’exclama Asensio. És per això que a mi sempre m’ha semblat que Les veus del Pamano i, sobretot, Jo confesso bestselleregen.

Hi ha molts autors capaços d’explicar bones històries. Però a mi m’agrada trobar-hi alguna cosa més: algun detall que m’incomodi, una dificultat que no sigui merament el nombre de pàgines, una singularitat en la forma o en el to…

Ho confesso: no puc evitar pensar que si algú exemplifica a la perfecció la distinció entre ser un bon escriptor i ser un gran escriptor aquest és Jaume Cabré. Tot són bones intencions, en Cabré, i la gran literatura sol estar carregada de males intencions.

Els somnàmbuls

Tot el que vivim avui, tot el que veiem que passa amb relació a l’auge de l’extrema dreta —no parlo d’un partit, parlo de la manera de fer i de ser, d’actuar i de pensar d’un determinat tipus de persones— a l’Estat espanyol i a molts països d’Europa —i de fora d’Europa, del planeta sencer—, té unes causes, unes arrels, que podem llegir en diferents obres escrites al segle XX, però poques vegades amb una clarividència tan dolorosa com la que trobem en la trilogia Els somnàmbuls, de Hermann Broch.

Aquesta és una d’aquelles obres que podem considerar una anomalia, una deformitat, al costat de títols tan diversos com Moby Dick o L’home sense atributs. I ho és sobretot a causa de la tercera novel·la de la trilogia. La primera, Pasenow o el romanticismo —malauradament no tenim versió en català d’aquesta trilogia—, és la més ortodoxa des del punt de vista estilístic. Potser perquè l’acció que s’hi explica arrenca l’any 1888, la narració de Broch flueix amb la facilitat que ho feien les grans novel·les del segle XIX. El protagonista és Joachim von Pasenow, un jove militar carregat dels dubtes propis del fill que acaba de sortir de la casa paterna; també en coneixerem els prejudicis, les passes insegures del somnàmbul, més que no pas del somiador, i el veurem com un ésser mancat de cap tret rellevant i, encara menys, positiu.

Esclar que al costat d’Esch, l’«heroi» de la segona part —Esch o la anarquía—, Pasenow pot arribar a semblar-nos un ésser prou arreglat, per bé que no pugui entendrir-nos de cap manera. Han passat quinze anys, som al 1903, i la civilització progressa —Broch ja ens convencerà que no pas adequadament. Esch és un personatge sense escrúpols, que mira d’adaptar-se a un món cada cop més hostil, i que té encara un somni: fugir cap a Amèrica, somni que no durà mai a terme. Si en aquesta segona part la narració es manté constreta per un estil més o menys lligat a la tradició narrativa del segle anterior, en el tercer llibre, Huguenau o el realismo, Broch fa una proposta formal força més arriscada, que avança en part el que trobarem en La mort de Virgili. Ara la narració en prosa alterna amb alguns passatges en vers; alguna escena pren la forma d’una obra de teatre, i també hi trobem assaig i mostres d’altres gèneres. Sovint el relat queda interromput per llargues disquisicions filosòfiques que complementen el discurs, però que també eleven el grau d’exigència: el lector ha de fer un esforç suplementari, potser no sempre del tot compensat.

Aquesta tercera part és tan llarga com les altres dues juntes. L’acció se situa a l’any 1917, en plena Primera Guerra Mundial. Huguenau, des de les primeres ratlles, farà bons Esch i Pasenow. La degradació de l’ésser humà és imparable, i Broch no està disposat que al lector li quedi cap dubte sobre aquest fet. Huguenau o el realismo és el monstre que deforma la trilogia, però per a Broch aquesta anomalia era imprescindible, tenint en compte l’ambició màxima a partir de la qual va concebre l’obra. La cotilla de la novel·la clàssica no li servia per expressar tot el que volia dir, o almenys ell no va trobar la manera d’encabir les reflexions dins la narració. Per motius diferents, aquesta cotilla ja havia fet nosa a autors com Joyce o Proust. Com ells, l’escriptor austríac va decidir també explorar nous camins.

Perquè Broch no pretén només retratar una època convulsa, la que va del darrer quart del segle XIX als anys vint del segle passat, sinó que mira d’explicar-se —i d’explicar-nos— les causes de la degradació que patia la civilització, l’origen del desastre que acabaria arribant uns anys més tard. Com tots els intel·lectuals veritablement lúcids, Broch intuïa el que havia de venir, i a principis dels anys trenta, quan Alemanya encara no ha sucumbit del tot al nazisme però ja s’encamina a l’ensulsiada, escriu una obra cabdal per entendre el context que permet la profileració d’una certa mena d’individus i, per tant, de l’autoritarisme que s’acaba imposant. 

A Ulisses, Joyce retrata l’home modern, contemporani. Bloom té virtuts i defectes, però viu encara d’acord amb un sistema de valors que es manté ferm. Els protagonistes de Broch se situen en un corrent de la història dominat per la degradació constant, imparable, d’aquests valors. Huguenau evidencia que la catàstrofe és inevitable.

Els somnàmbuls no és una lectura agradable i amena. Quan narra, Broch és fluid, concís, i les descripcions dels personatges i dels ambients són brillants. Però Broch no fa concessions: si creu que ha de recórrer a l’assaig filosòfic, ho fa sense manies. Aquests excursos imperfeccionen l’obra, fan que guanyi aridesa, però també pes i profunditat. El que no es pot negar és que aquesta trilogia és una de les grans obres del segle XX, absolutament vigent. Els herois somnàmbuls són models que continuen vius, que avui veiem pertot, proliferant de nou, amb una sola diferència: avui ja no són somnàmbuls, són més aviat zombis.

Els amants dels grans reptes tenen en aquest llibre una fita fonamental. I mentre no n’aparegui una traducció al català, les editorials del país estaran en deute amb nosaltres, els lectors.

Un cim de la narrativa catalana

Cada literatura té els seus oblidats. La nostra no és diferent. Els anys dedicats a commemorar l’obra i la figura de certs escriptors amb prou feines aconsegueixen de vegades desempolsegar els títols d’algun d’aquests autors empassats pel temps i les circumstàncies. D’altres no tenen ni tan sols aquesta oportunitat.

Un d’aquests oblidats és Cèsar A. Jordana, escriptor, traductor i periodista que va fer molta feina durant la República i que, òbviament, va haver d’exiliar-se el 1939. República, exili… En fi.

Doncs bé, enguany s’escau el 125è aniversari del seu naixement, i la data mereix com a mínim que els lectors parem atenció en alguna de les seves obres que avui podem llegir gràcies a la bona feina d’Edicions de 1984. Si més no, homenatgem Jordana llegint-lo perquè, sense cap mena de dubte, ell és l’autor d’un dels cims de la narrativa catalana de tots els temps.

Qui no estigui per orgues i vulgui anar al gra farà bé d’anar a parar directament a El món de Joan Ferrer, la seva gran obra: una novel·la que va enllestir just abans de morir l’any 1958 i que no va poder veure publicada perquè no va trobar editor fins al 1971. Per sort, Edicions de 1984 va rescatar el 2009 aquesta meravella i avui la podem llegir en una edició acurada, encapçalada per un bon pròleg de Maria Campillo. Si hi ha una obra joyceana en la nostra literatura és aquesta. Però El món de Joan Ferrer no admet adjectius fàcils ni adhesions simplistes. És un llibre complex, format per capes de lectura molt ben travades, i alhora fluid i amè, farcit d’humor, de neguit vital, d’exili, de Literatura en majúscula.

Ara bé, qui vulgui fer un tast previ de l’obra de Jordana pot aprofitar la recent aparició d’una nouvelle que va publicar el 1950 i que ja anticipa algunes de les gràcies que, multiplicades, ens oferirà El món de Joan Ferrer. Parlo d’El Rusio i el Pelao, un relat finíssim que demostra la mestria de Jordana a l’hora de narrar, la seva precisió en l’ús de la llengua i una modernor a prova de bombes, com la que van exhibir la majoria de grans escriptors que van viure l’exili.

Que Jordana és un oblit imperdonable no ho descobrim ara. Júlia Costa ja ho denunciava el 2013 al seu blog; també en parla Xavier Dilla en aquesta altra entrada, on hi ha un enllaç a un article que Benet i Jornet va dedicar a El món de Joan Ferrer l’any 1974 i que va ser recuperat per la revista El Procés.

Els autors morts també existeixen, i a voltes són imprescindibles, com C. A. Jordana. Commemoreu-ne el 125è aniversari, llegiu-lo, doneu-li una oportunitat. És un dels grans.