Els somnàmbuls

Tot el que vivim avui, tot el que veiem que passa amb relació a l’auge de l’extrema dreta no parlo d’un partit, parlo de la manera de fer i de ser, d’actuar i de pensar d’un determinat tipus de persones a l’Estat espanyol i a molts països d’Europa i de fora d’Europa, del planeta sencer, té unes causes, unes arrels, que podem llegir en diferents obres escrites al segle XX, però poques vegades amb una clarividència tan dolorosa com la que trobem en la trilogia Els somnàmbuls, de Hermann Broch.

Aquesta és una d’aquelles obres que podem considerar una anomalia, una deformitat, al costat de títols tan diversos com Moby Dick o L’home sense atributs. I ho és sobretot a causa de la tercera novel·la de la trilogia. La primera, Pasenow o el romanticismo malauradament no tenim versió en català d’aquesta trilogia—, és la més ortodoxa des del punt de vista estilístic. Potser perquè l’acció que s’hi explica arrenca l’any 1888, la narració de Broch flueix amb la facilitat que ho feien les grans novel·les del segle XIX. El protagonista és Joachim von Pasenow, un jove militar carregat dels dubtes propis del fill que acaba de sortir de la casa paterna; també en coneixerem els prejudicis, les passes insegures del somnàmbul, més que no pas del somiador, i el veurem com un ésser mancat de cap tret rellevant i, encara menys, positiu.

Esclar que al costat d’Esch, l’«heroi» de la segona part —Esch o la anarquía—, Pasenow pot arribar a semblar-nos un ésser prou arreglat, per bé que no pugui entendrir-nos de cap manera. Han passat quinze anys, som al 1903, i la civilització progressa —Broch ja ens convencerà que no pas adequadament. Esch és un personatge sense escrúpols, que mira d’adaptar-se a un món cada cop més hostil, i que té encara un somni: fugir cap a Amèrica, somni que no durà mai a terme. Si en aquesta segona part la narració es manté constreta per un estil més o menys lligat a la tradició narrativa del segle anterior, en el tercer llibre, Huguenau o el realismo, Broch fa una proposta formal força més arriscada, que avança en part el que trobarem en La mort de Virgili. Ara la narració en prosa alterna amb alguns passatges en vers; alguna escena pren la forma d’una obra de teatre, i també hi trobem assaig i mostres d’altres gèneres. Sovint el relat queda interromput per llargues disquisicions filosòfiques que complementen el discurs, però que també eleven el grau d’exigència: el lector ha de fer un esforç suplementari, potser no sempre del tot compensat.

Aquesta tercera part és tan llarga com les altres dues juntes. L’acció se situa a l’any 1917, en plena Primera Guerra Mundial. Huguenau, des de les primeres ratlles, farà bons Esch i Pasenow. La degradació de l’ésser humà és imparable, i Broch no està disposat que al lector li quedi cap dubte sobre aquest fet. Huguenau o el realismo és el monstre que deforma la trilogia, però per a Broch aquesta anomalia era imprescindible, tenint en compte l’ambició màxima a partir de la qual va concebre l’obra. La cotilla de la novel·la clàssica no li servia per expressar tot el que volia dir, o almenys ell no va trobar la manera d’encabir les reflexions dins la narració. Per motius diferents, aquesta cotilla ja havia fet nosa a autors com Joyce o Proust. Com ells, l’escriptor austríac va decidir també explorar nous camins.

Perquè Broch no pretén només retratar una època convulsa, la que va del darrer quart del segle XIX als anys vint del segle passat, sinó que mira d’explicar-se —i d’explicar-nos— les causes de la degradació que patia la civilització, l’origen del desastre que acabaria arribant uns anys més tard. Com tots els intel·lectuals veritablement lúcids, Broch intuïa el que havia de venir, i a principis dels anys trenta, quan Alemanya encara no ha sucumbit del tot al nazisme però ja s’encamina a l’ensulsiada, escriu una obra cabdal per entendre el context que permet la profileració d’una certa mena d’individus i, per tant, de l’autoritarisme que s’acaba imposant. 

A Ulisses, Joyce retrata l’home modern, contemporani. Bloom té virtuts i defectes, però viu encara d’acord amb un sistema de valors que es manté ferm. Els protagonistes de Broch se situen en un corrent de la història dominat per la degradació constant, imparable, d’aquests valors. Huguenau evidencia que la catàstrofe és inevitable.

Els somnàmbuls no és una lectura agradable i amena. Quan narra, Broch és fluid, concís, i les descripcions dels personatges i dels ambients són brillants. Però Broch no fa concessions: si creu que ha de recórrer a l’assaig filosòfic, ho fa sense manies. Aquests excursos imperfeccionen l’obra, fan que guanyi aridesa, però també pes i profunditat. El que no es pot negar és que aquesta trilogia és una de les grans obres del segle XX, absolutament vigent. Els herois somnàmbuls són models que continuen vius, que avui veiem pertot, proliferant de nou, amb una sola diferència: avui ja no són somnàmbuls, són més aviat zombis.

Els amants dels grans reptes tenen en aquest llibre una fita fonamental. I mentre no n’aparegui una traducció al català, les editorials del país estaran en deute amb nosaltres, els lectors.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.