Damunt l’Atlàntic es trobava un mínim baromètric. Es desplaçava cap a l’est, en la direcció d’un màxim estacionat damunt de Rússia, sense manifestar encara la tendència d’esquivar-lo dirigint-se cap al nord. Les isotermes i les isòteres complien el seu deure. La temperatura de l’aire guardava la proporció deguda amb la mitjana anual, tant pel que fa a la temperatura del mes més fred com a la del més calorós, i també a la fluctuació mensual aperiòdica de la temperatura. La sortida i la posta del Sol, de la Lluna, les variacions de la llum de la Lluna, de Venus, dels anells de Saturn i molts fenòmens significatius més corresponien a les previsions dels anuaris astronòmics. El vapor d’aigua de l’aire assolia la seva màxima pressió i la humitat de l’aire era lleugera. O, per dir-ho d’una manera que ho descriu prou bé, encara que estigui una mica passada de moda: era un bonic dia d’estiu de l’any 1913.
Així, i no de cap altra manera, comença una de les més grans novel·les del segle XX: L’home sense qualitats, de Robert Musil. I des del primer paràgraf ja podem intuir d’on devien venir les objeccions que, segons Musil, sempre li feien: que explica massa i massa poc. Doncs bé, aquest explicar-massa-i-massa-poc-alhora és el principi motor que fa avançar aquesta novel·la prodigiosa, colossal, desmesurada…, inacabada. Thomas Bernhard deia que Musil conreava la prosa absoluta, segurament admirat per la quantitat de recursos que desplega, per l’ambició amb què es planteja el fet d’escriure i pels riscos que assumeix a cada pàgina.
Tot això —aquest esforç, aquesta ambició— no voldria dir res si el resultat no fos una obra de mèrit. L’home sense qualitats és, com ja hem dit altres vegades, un monstre, una obra imperfecta, inacaba perquè és inacabable, i malgrat tot és un dels més grans llibres que s’hagin escrit mai. Malauradament, en català només disposem dels dos primers llibres, dels quatre de què consta la novel·la, traduïts per Ramon Monton (MOLU/s.XX, Edicions 62, 1993). Potser és per això que l’entrada de la Viquipèdia sobre la novel·la només esmenta l’acció dels primers dos llibres i s’oblida d’un personatge cabdal que no apareix fins al tercer llibre: Agathe, la germana d’Ulrich, l’home sense atributs. I és una llàstima perquè aquesta segona part de la novel·la és per a qui escriu aquestes ratlles un cim de la literatura.
El jove Ulrich, que de fet té moltes qualitats —el problema és més aviat que no les posa en joc—, es troba de sobte involucrat en una empresa descomunal, una «Gran Acció Patriòtica» amb la qual es vol commemorar el jubileu de l’emperador de Cacània (un imperi que retira molt a l’Imperi Austrohongarès, esclar). Aquesta empresa, en la qual participen una infinitat de personatges i estaments de l’Estat, és coneguda com l’Acció Paral·lela (vet aquí…). Tot plegat serveix a Musil per fer una dissecció acurada de la seva època per mitjà de la reflexió, la ironia i sovint, també, l’humor més intel·ligent. Els personatges implicats en l’Acció Paral·lela analitzen els fets més insignificants, discuteixen, conversen, reflexionen. L’esperit de l’època, la moral, la relació de l’individu amb l’estat, les relacions entre els diferents protagonistes, tot això forma el gruix d’una obra que sorprèn el lector tant pel plantejament com per l’execució. Musil descriu l’ensulsiada del món tal com el coneixien els seus contemporanis, i —cosa únicament a l’abast dels genis— ens avança una descripció del món tal com serà més endavant: el nostre. Una mostra d’això:
De vegades, avui dia no es pot evitar la impressió que els conceptes i les regles de la vida moral no són més que al·legories esterilitzades, a l’entorn de les quals flota l’insuportablement greixós tuf de cuina de la humanitat, i si aquí és lícit fer una digressió, només pot servir per dir que aquesta vaga sensació que s’estenia damunt de totes les coses també va tenir com a conseqüència el que l’actualitat hauria de qualificar francament de veneració de la baixesa. Perquè avui dia es menteix menys per feblesa que per la convicció que un home que domina la vida ha de poder mentir. Es fa ús de la violència perquè, després de molts discursos inútils, la claredat de la violència fa l’efecte d’un alliberament (…). Això té molt menys a veure amb la qüestió de si l’home és bo o dolent que amb la de si ha perdut la noció d’elevació i de planura. Una altra conseqüència contradictòria d’aquest ensorrament és, també, el recarregament espiritual amb què avui dia s’adorna la desconfiança envers l’esperit. L’acoblament entre la filosofia i activitats que no la suporten gaire, com la política; la mania general de convertir de seguida un punt de vista en una convicció i de considerar tota convicció un punt de vista; la necessitat que experimenta tot fanàtic de qualsevol tendència de reproduir al seu voltant, com en un gabinet de miralls, el coneixement que li ha tocat; tots aquests fenòmens tan corrents no representen el que pretenen, un esforç a favor de la humanitat, sinó un menyscapte.
De tot el paràgraf no em puc estar de repetir encara aquesta idea: «la mania general de convertir de seguida un punt de vista en una convicció i de considerar tota convicció un punt de vista». Quina manera de retratar-nos, de retratar el moment que vivim.
L’Acció Paral·lela va fent el seu curs, cada cop més envitricollada, més inflada; cada cop involucra més gent, més col·laboradors de tota mena que es reuneixen per elaborar proclames, dissenyar programes, discutir punts diversos…, fins que comencen a adornar-se que perquè pugui tirar endavant falta un detall important: la idea que doni sentit a l’Acció. Al final, l’Acció Paral·lela acaba essent una roda estacada en el fang: com més gira més fang arrossega, més impossible es fa el moviment, més absurd esdevé l’esforç.
És en aquest punt que la novel·la fa un canvi de centre d’interès, just a l’inici del tercer llibre: l’Ulrich es retroba després de molts anys amb la seva germana, l’Agathe. Tots dos se senten abocats a viure sense una raó concreta i es pregunten com poden viure, com han de fer-ho. Musil s’endinsa —i ens endinsa— ara per un terreny nou amb el seu intent de descriure la relació dels dos germans, els seus sentiments, el sentit de l’existència de dos éssers que van descobrint què són l’ún per a l’altre, què senten, com es perceben, com es transformen.
No és gens fàcil parlar dels capítols que se succeeixen a partir d’ara. La densitat de la narració, la complexitat del que se’ns explica, la bellesa que amara les escenes, les converses, cada moment descrit, fan d’aquestes pàgines una font de gaudi inigualable per al lector que ha arribat fins aquí. Llegint-les un comprèn perfectament per què l’obra va quedar inacabada.
Potser hem trigat massa a parlar d’aquesta novel·la a L’Acció Paral·lela. Tot té un perquè. Però els freds que arriben ens han fet pensar en la calidesa d’un dia d’estiu viscut per l’Ulrich i l’Agathe. Ara només desitgem que un dia es completi la traducció al català amb els dos llibres que falten. Mentrestant, l’home sense atributs us espera.
Sovint, les grans obres dels grans mestres són llibres monstruosos, farcits d’encerts i, tanmateix, no exempts de defectes. De vegades, l’ambició de l’escriptor convençut del seu talent i de les seves forces ha estat tan elevada, tan fora mida, que l’obra projectada ha acabat sent pràcticament irrealitzable. Un dels exemples més clars d’aquest tipus d’obres 
Pares i fills és el títol d’una magnífica novel·la que l’escriptor rus Ivan Turguénev va publicar el 1862, una d’aquelles obres eternament recomanables. Però no és d’aquests pares ni d’aquests fills que ara vull parlar.
Mireu, em trec el barret.
Quants anys han de transcórrer des de l’aparició d’una obra fins que aquesta pugui ser considerada un clàssic? Trenta? Cinquanta? Un parell de segles? Una obra no sol guanyar-se el dret a rebre l’epítet de clàssic fins que no ha passat un cert temps: prou temps perquè la crítica, els lectors i l’acadèmia arribin de forma majoritària a treure aquesta conclusió, a diferència del que passa amb les obres mestres, almenys avui dia, que apareixen com bolets i reben aquesta consideració des del primer moment.
L'Acció Paral·lela 