Pares i fills

Pares i fills és el títol d’una magnífica novel·la que l’escriptor rus Ivan Turguénev va publicar el 1862, una d’aquelles obres eternament recomanables. Però no és d’aquests pares ni d’aquests fills que ara vull parlar.

Dissabte passat vam visitar el monestir de Poblet amb uns amics francesos. Entre la colla que vam entrar a primera hora de la tarda, hi havia dues parelles que anaven juntes, cadascuna amb dues mainades. La filla petita d’una de les parelles va trobar divertit experimentar amb l’acústica de totes les sales que visitàvem: el refectori, la sala capitular, el claustre i, no cal dir, el temple. A tot arreu, assajava crits i esgarips, mentre cridava ara mamaaaa, ara papaaaa, tot ben barrejat amb unes dosis de ploricó i de «fiferia», «fifamenta» o digueu-ne com us plagui més. La nena no feia res més que «expressar-se» tal com és, i els pares deixaven que s’expressés, i a la resta de visitants que els donin pel sac perquè el món té un centre, i no és Poblet, és la seva filla, o dos, si també hi comptem l’altre fill.

Els pares no enganyaven, cert: l’estètica, econaturalimpostada-però-del-tot-estàndard ja feia preveure una visita complicada. Sí, ho heu endevinat: eren uns xupiguais que llegeixen molts llibres sobre com pujar les criatures, van a classes, funden grups de pares compromesos amb l’educació, deixen que els nens s’expressin i, de fet, no entenen res. Els nostres amics francesos dirien: «Mais qu’ils emmerdent.» I amb raó, perquè ho emmerden tot. De crits, de malcriamentes i de malentesos.

Aquesta mena de pares fa temps que treuen el cap en monestirs visitables, en carrers tranquils de pobles bonics, en museus recòndits, en xerrades a porta tancada, en actes al bell mig d’una ciutat. Pertot. Amb els seus fills. Amb les seves visions esperpèntiques del que vol dir educar.

I no és consol pensar que quan els fills siguin grans els demostraran en què s’equivocaven. Potser si llegissin Turguénev…

3 thoughts on “Pares i fills

  1. Tinc la desgràcia de viure a tocar d’una escola. Sé el que em dic. Si som a l’estiu, a les hores punta he de tancar les finestres que donen al carrer. Si no els decibels desbocats que pugen façana amunt (m’estic en un segon) no em deixen sentir la tele ni la ràdio. Tot això per culpa dels brams de pronòstic reservat que fot la canalla a l’entrar i el sortir, com també els més ganàpies que estudien batxillerat. Sense comptar el soroll dels cotxes del bestiar dels seus pares, alguns dels quals aparquen de qualsevol manera. També n’hi ha, la majoria mares, cap al tard, que fan rotllana a sota del meu balcó per fer petar la xerrada. Fumen. I el fum i els crits de les converses se m’esmunyen menjador endins. No sabeu com m’estimo més el fred que la calor. No us podeu arribar a imaginar com celebro el dia que haig de tancar portes i finestres obligat per la fresca tardoral.

    M'agrada

  2. Ho deixes prou clar, però hauríem de remarcar que les verdaderes victimes d’aquests pares xupiguais, son els pobres desgraciats dels fills.
    A la fi, nosaltres els patim de tant en tant, ells, els fills,hauran de viure tota la vida amb unes conseqüències de la educació nefasta que han rebut, i amb una mica de sort, quan aquest pares siguin grans, haurien de rebre amb la mateixa moneda el seu abandó.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.