Sovint, les grans obres dels grans mestres són llibres monstruosos, farcits d’encerts i, tanmateix, no exempts de defectes. De vegades, l’ambició de l’escriptor convençut del seu talent i de les seves forces ha estat tan elevada, tan fora mida, que l’obra projectada ha acabat sent pràcticament irrealitzable. Un dels exemples més clars d’aquest tipus d’obres —a les quals ja hem fet referència en aquest blog en més d’una ocasió— és L’home sense atributs, de Robert Musil.
Un perfeccionista com Gustave Flaubert, tan obsedit a cisellar cada frase amb la finor més extrema, a polir cada pàgina fins que no s’hi pogués detectar cap defecte, era en aquest sentit carn de canó: per força les seves grans novel·les, unes més que d’altres, pateixen algun excés, i de fet ell mateix va ser incapaç de dur fins al final un llibre com Bouvard i Pécuchet, obra d’altra banda moderna, deliciosa en la seva imperfecció, que van admirar Walter Benjamin, Kafka i Vilà Padró, entre d’altres. Després de tenir-la al cap al llarg de molts anys i de començar-ne la redacció, la va abandonar durant un temps; no en va reprendre l’escriptura fins als darrers temps i hi va treballar fins al final de la seva vida.
Però abans de reprendre-la va fer una altra cosa: entre el 1875 i el 1877 va escriure «Un cor senzill», «La llegenda de sant Julià l’Hospitalari» i «Herodies», relats que va publicar el mateix 1877 en un volum titulat Tres contes. Aquestes tres narracions, d’una quarantena de pàgines cadascuna, són segurament les obres més rodones que va escriure Flaubert. Podria dir perfectes en comptes de rodones si no fos que en literatura la perfecció no arriba a produir-se gairebé mai.
En plena maduresa creativa, Flaubert concep tres relats molt diferents pel tema i l’ambientació, però molt semblants pel to, per la frase destil·lada amb què estan escrits, pel despullament verbal, en definitiva, per l’exactitud de l’engranatge que sosté cadascuna de les tres peces narratives. Tots tres semblen emparentats amb sengles grans obres aparegudes anteriorment. «Un cor senzill» sembla sorgit de la mateixa massa mare de Madame Bovary. Se sol dir que les altres dues retiren a La temptació de sant Antoni i Salambó, respectivament.
En qualsevol cas, són una ocasió immillorable per comprovar com excel·lia Flaubert en la distància curta. Fent bona la dita que diu que en el pot petit hi ha la bona confitura, aquí no hi ha lloc per a excessos ni defectes, i el gaudi d’una lectura així és concentrat, complet. L’esforç és recompensat amb escreix.
Llegits per primera vegada fa molts, molts anys, ara hi he tornat just després de llegir L’art de portar gavardina, de Sergi Pàmies —perquè no només de literatura contemporània viu l’home. No m’ha sobtat comprovar que en tots dos casos hagi arribat a la mateixa òbvia conclusió: de vegades tant se val que el que t’expliquen t’interessi gens o gaire; si t’ho expliquen així de bé, cada minut de lectura és ja una recompensa.
L'Acció Paral·lela 