Feia temps que la crítica literària no era tema de conversa i discussió en el grau en què ho és aquestes darreres setmanes. I això és bo. És bo perquè se n’ha de parlar, de la crítica. És impossible reduir a quatre ratlles tot allò que se’n pot dir; tampoc no es pot pensar que amb un parell de debats resoldrem la qüestió —el que sigui que hi hagi per resoldre. Però tot el que es digui o s’escrigui sobre la crítica amb ànim de reflotar-la, d’aclarir el panorama, en definitiva, amb ànim constructiu, és un pas endavant. Com aquest article de Xavier Aliaga.
El que no podem fer és amagar el cap sota l’ala. Deia Melcior Comes en un tuit que això s’arregla pagant 400 € per cada crítica publicada. Sí. Bé, no, esclar; aquest no serà el camí, ja es veu. Cal pensar-hi una mica i no deixar anar la primera cosa que ens passa pel cap —i això no ho dic per ell, evidentment.
En el fons, tots sabem que sempre hi haurà ressenyes interessades i parcials, les que són d’encàrrec i es confonen amb peces publicitàries. Aquest fet no el podem evitar. Tampoc no podem evitar —ni cal, ben mirat— el comentari entusiasta i naïf de qui creu que qualsevol llibre que li agrada és una obra mestra sense que hagi llegit mai cap de les veritables obres mestres que ha donat la literatura al llarg de la història, fet que li permetria, si més no, comparar.
L’imperi de la novetat també és un virus difícil de combatre. Ja està bé que llegim novetats, és necessari que ho fem, però si no llegim mai els clàssics com podem fer avançar el nostre gust, afinar el nostre criteri?, com podem ser millors lectors?
Perquè al capdavall es tracta d’això. La crítica no és res més que una de les eines que té el país per produir bons lectors, gent que sàpiga destriar el gra de la palla i aprendre a afinar el propi gust. Si es menysté aquesta eina, si no s’esmola, arribarà el dia que, de la mateixa manera que certs professors d’avui escriuen a la pissarra fent faltes d’ortografia, certs crítics lloaran pastitxos impresentables on la literatura no se la veu per enlloc.
Parlem-ne, sí, llargament.
L'Acció Paral·lela 