Qui té por de Miquel de Palol?

Si hi ha un autor dels nostres temps que destaca per la vastitud de la seva obra aquest és indiscutiblement Miquel de Palol (Barcelona, 1953). Novel·lista, poeta, assagista, conreador en definitiva de la literatura des de la major part de gèneres i formes, Palol ha construït un corpus literari enorme que ha rebut tota mena de reconeixements. I malgrat això un té la sensació que no ha estat mai gaire llegit ni gaire comentat. És estrany.

De fet, tot el que envolta Palol respira aquesta estranyesa, com ara la constatació que, havent començat la seva trajectòria literària amb la publicació de diversos poemaris, fa la seva primera incursió en la narrativa amb una novel·la tan complexa i ambiciosa com El jardí dels set crepuscles. Aquest llibre colossal emmarca la producció novel·lística d’aquesta primera etapa: els temes i les situacions que s’hi plantegen aniran reapareixent en obres posteriors. Aquí podrem admirar també les principals virtuts de la prosa paloliana, al costat d’algun dels seus defectes.

Com a narrador, Palol és una màquina molt ben greixada: fluid, voraç, domina el ritme, controla l’acció, perfila bé els personatges, escampa fils argumentals fins a l’infinit però sense oblidar-se mai de reprendre’ls i dur-los fins al final. Teixeix amb vehemència i no deixa escapar cap punt: la seva fiabilitat és màxima. Ara, la seguretat amb què escriu probablement el duu a cometre, a parer meu, alguns pecats, com ara la desmesura i la reiteració excessiva —una desmesura i una reiteració que trobem a l’interior d’algunes de les seves novel·les i també al llarg de tota la seva producció narrativa en conjunt.

No tothom, esclar, deu considerar aquestes dues característiques com a pecats. Certament, hi una altra manera de veure-ho: l’obra de Palol és d’una coherència exemplar; els temes que li interessen apareixen en els seus llibres constantment, repetidament, a bastament. És normal, i més si tenim en compte que Palol sotmet la seva pròpia obra a una reflexió i a un replantejament constants. Pocs autors tenen un pla traçat de bell antuvi sobre el que escriuran, quins títols i quin format tindran les seves obres futures, sota quina perspectiva seran concebudes i escrites. És el que trobem, per exemple, amb les obres del repertori «Exercicis sobre el punt de vista», cicle que s’obre amb la novel·la Les concessions, que significa un gir estilístic transcendental respecte dels llibres anteriors.

Perquè a Les concessions Palol abandona la frase llarga i complexa que dominava la prosa dels seus llibres més ambiciosos, decebut potser per la recepció que havien tingut grans novel·les com l’esmentada El jardí dels set crespuscles, Ígur Neblí o la monumental El Troiacord. Palol sembla adonar-se que els lectors ja no volen heure-se-les amb frases extenses i complexes, amb oracions subordinades, hipotàctiques, sinó que es refugien en lectures més assequibles, obres on predominen les frases simples, curtes, paratàctiques. I és a partir d’aquesta reflexió que ell decideix fer tot un seguit de concessions i adaptar el seu estil als nous lectors i als nous temps.

El resultat d’aquesta aposta? Palol no enganya a ningú. A partir de Les concessions publica algunes novel·les de prosa àgil, amb molts diàlegs i frases breus. L’exercici, conscient, volgut, és interessant; les raons que el provoquen, tan certes com descoratjadores. Ara, els entusiastes de les seves primeres novel·les és probable que trobin a faltar l’audàcia i l’atreviment de la prosa amb què van ser escrits aquells monuments literaris, més o menys reexits, més o menys rodons, però marcats per una ambició descomunal.

A mig camí entre les dues obres més extenses de Palol, per mi Ígur Neblí és una bona mostra d’aquell moment i, alhora, l’obra més rodona de l’autor. A l’altra banda, en canvi, una novel·la com El testament d’Alcestis em provoca una sensació de déjà-vu, de prescindibilitat. Aquest és un dels riscos de ser un autor tan prolífic, però admeto que aquesta és una opinió molt discutible.

No he parlat aquí de la poesia de Palol, que alguns consideren genial, d’altres matussera, i que a mi em sembla totes dues coses alhora. Serà matèria d’un altre apunt al blog. El que no entenc, en tot cas, és que no se’n parli més, de Palol, que no sigui més llegit. Que agradi o no, això ja són figues d’un altre paner.

Maternitat amb penis

L’any 1984, més conegut com l’any que els Accept van publicar Balls to the wall, en plena adolescència, vaig entregar uns poemes a la Pepa, la meva professora de literatura espanyola a l’institut, perquè em digués què li semblaven. Uns dies més tard me’ls va tornar amb un comentari tan breu com clar: «Aquests poemes són molt dolents. Tens setze anys; no pots començar un poema dient: “He patit, i he patit molt”. Això no és literatura.»

Amb les seves paraules la Pepa va enderrocar el meu amor propi d’adolescent lletraferit, però també em va fer aprendre la lliçó sense necessitat de repetir curs. Avui penso que, sense parlar-me de T. S. Eliot ni del concepte de correlat objectiu, la Pepa em va avançar lectures que faria molt més tard i, sobretot, em va indicar el camí a seguir; em va donar una pista clara de la direcció que havien de prendre els meus intents futurs.

Ella no va ser només la primera persona que em va parlar de la literatura de debò —a ella li dec la primera llista seriosa d’obres del segle XX que havia de llegir si mai em volia dedicar a escriure—, sinó que també va ser algú que em va deixar clara per sempre la diferència entre sentimentalisme i sensibilitat.

Aquells versos de quan tenia setze anys eren l’expressió directa, equívoca tanmateix, prescindible, tòpica i gens creativa del meu estat d’ànim. «He patit, i he patit molt»… Ni era cert, ni expressar-ho així tenia cap mena d’interès, ni mostrava cap mena d’elaboració. Era com si digués: «Estimo tant / la vida que / la faig meva / moltes vegades», uns versos que mai no he sabut apreciar, probablement per les mateixes raons per les quals la Pepa va trobar infames els meus, de versos.

Tot això era sentimentalisme, mera transposició d’un sentiment en paraules sense emprar cap filtre, cap elaboració; sense trobar una veu pròpia que pogués servir de corretja de transmissió del que s’amaga a l’interior de cadascú. Que diferent que és descobrir la sensibilitat entre les ratlles d’un text, la capacitat de dir el que se sent amb un to i uns mots que ningú més no hauria pogut fer servir.

On vull anar a parar —soc conscient que per ara no ha quedat gaire clar— és a uns versos que per a mi són un model de text carregat de sensibilitat, buidat de tot sentimentalisme, on l’autor expressa el que sent d’una manera que a hores d’ara ja és universal. Estic segur que a la Pepa aquest poema li hauria semblat magnífic. Parlo de «Maternitat amb penis», una composició inclosa a Brida, el darrer llibre publicat per Jordi Mas (Godall Edicions, 2019). Aquí el teniu:

 

 

Fugint de la zona de confort

A cadascú li agraden els llibres que li agraden. El temps i una canya —i una certa voluntat de no llegir sempre la mateixa mena de llibres— ens ajuden a trencar determinades barreres, sovint autoimposades, que limiten el que creiem que ens pot agradar o, encara més, el que ens sembla que som capaços de llegir.

Sigui com sigui, arriba un moment que un aprèn, si més no, a saber determinar prou bé què és el que ja no té ganes de continuar llegint, en quina mena de llibres ja no pensa esmerçar més temps. A mi, traspassada la cinquantena, em passa el següent: ja no m’interessen els llibres que es limiten a explicar una bona història personal, la circumstància íntima —fets, reflexions i cabòries— d’uns personatges, encara que aquesta història estigui allò que en diuen ben escrita. No en faig prou que sigui una narració ben travada, que tingui una llengua poètica, etc., si no és que puc trobar-hi alguna cosa més que aquella circumstància personal —dels personatges o, com passa tant avui dia, del mateix autor.

Els llibres de totes les èpoques són plens de personatges a qui se’ls ha mort una persona estimada, que pateixen una malaltia, que han estat abandonats per la seva parella, que recorden la infantesa, a qui els agrada fer una vida normal o extravagant…, i molts d’aquests llibres estan ben escrits. Però si la història no transcendeix aquesta anècdota a mi no em crea l’interès suficient per continuar-ne la lectura. I això darrerament em passa sovint. Tinc la sensació que la major part de llibres que s’escriuen avui són d’aquesta mena. Admeto sense reserves que el problema deu ser meu, que no sé adaptar-me als temps que corren, però la vida és curta i meva és l’opció de trobar alternatives per evitar l’avorriment que em provoquen certes lectures.

Perquè hi ha alternatives. A El menyspreu Alberto Moravia ens presenta una parella que, a causa d’un gest a priori insignificant, acaben malament. Però El menyspreu no és una novel·la sobre els problemes de parella; és una obra que aprofundeix en els misteris insondables de la condició humana i ens hi arrossega per terrenys poc explorats. De fet, ens arrossega fora de la zona de confort que els lectors tenim massa tendència a proporcionar-nos.

Una altra cosa que no em convenç de moltes de les novel·les que s’escriuen avui és que la idea que estan més o menys ben escrites recolza sovint en l’existència d’un engranatge ben articulat que sustenta el relat i que els dona aquesta aparença d’obra ben construïda, encara que aquest engranatge quedi excessivament al descobert. No m’agrada veure la bastida que aguanta una història, de la mateixa manera que no m’agrada que es vegin massa les ganes d’agradar, com passa de manera flagrant en un llibre com Sortir a robar cavalls, de Per Petterson.

Per això és inevitable que les tries que faig defugin cada cop més les obres coetànies, que només de tant en tant ens arrosseguen fora de la zona de confort —una excepció evident i excelsa seria La pell de la frontera, de Francesc Serés— o amaguen la bastida que les sosté —com els relats d’Eliza Eliza, d’Ilse Aichinger.

Justament aquests dies he enllestit la lectura d’un llibre que porta totes dues premisses fins a l’extrem: Thomas l’Obscur, de Maurice Blanchot (Editorial Flâneur, 2018, tot i que, de fet, 2019). Publicat per primera vegada el 1941, però reescrit posteriorment i publicat en una nova versió el 1950, aquest és un relat movedís, inestable, ple de miratges i de contradiccions, imatges tramposes que no són el que sembla o no semblen el que són, éssers que moren més d’un cop, silencis eixordadors, absències, nits i deliris, i tot alhora.

El lector no trobarà aquí, per molt que la busqui, una bastida on agafar-se; ha d’avançar a les palpentes, seguint el seu instint, les seves impressions contínuament posades a prova. Sí, a Thomas l’Obscur, com deia, tot és movedís, i, com en altres obres que ja hem esmentat en aquest blog, la mateixa intel·ligibilitat del text està posada en risc, al servei d’una experiència determinada: la de l’heroi protagonista. L’únic que pot fer el lector és bastir la seva, d’experiència, tot seguint les anades i vingudes d’aquest Thomas que trobem al començament banyant-se al mar —acció que alguns interpreten com un baptisme— i que veiem al final sentint la vergonya del qui és expulsat del paradís, en el que és un dels innombrables recorreguts a la inversa que travessen l’obra.

Pel mig, trobem de tot —i de res: passejades nocturnes, una lluita aferrissada entre Thomas i els mots, l’amor i la mort d’Anne, somnis, el jo convertit en ell, desdoblaments, la mort en formes diverses, la consciència en formes encara més diverses, temptacions, revelacions, la calma fins i tot…

Intentar descriure Thomas l’Obscur és una empresa destinada a l’embrollament. Al final, però, al lector li queda clara una impressió: aquesta no és una d’aquelles obres que des de la primera frase intenten captar-ne la benevolència; no. És autònoma, independent del qui la llegirà, lliure. Més aviat sembla que cridi: «Lector, no et tinc en compte per a res.» En tot cas, no comet cap dels pecats que he esmentat més amunt i que, a parer meu, empetiteixen les obres.

El llibre ha aparegut en una edició bilingüe ben pensada: primer hi ha la traducció al català a càrrec d’Arnau Pons, que ha dut a terme una bona feina, i a continuació hi ha el text original en francès (cadascuna de les versions té un centenar de pàgines aproximadament). Em sembla molt millor aquesta solució que no pas haver posat les versions l’una al costat de l’altra. L’única objecció són les diferents errades de picatge que esquitxen el text francès. Una llàstima. Esperem que l’edició sigui un èxit i que els editors hagin de treure’n al carrer una segona fornada oportunament revisada. En els temps que corren, els hem d’agrair la valentia de publicar una obra com aquesta, que ens permet, si així ho volem, deixar de banda el confort que no ens duu enlloc.