Qui té por de Miquel de Palol?

Si hi ha un autor dels nostres temps que destaca per la vastitud de la seva obra aquest és indiscutiblement Miquel de Palol (Barcelona, 1953). Novel·lista, poeta, assagista, conreador en definitiva de la literatura des de la major part de gèneres i formes, Palol ha construït un corpus literari enorme que ha rebut tota mena de reconeixements. I malgrat això un té la sensació que no ha estat mai gaire llegit ni gaire comentat. És estrany.

De fet, tot el que envolta Palol respira aquesta estranyesa, com ara la constatació que, havent començat la seva trajectòria literària amb la publicació de diversos poemaris, fa la seva primera incursió en la narrativa amb una novel·la tan complexa i ambiciosa com El jardí dels set crepuscles. Aquest llibre colossal emmarca la producció novel·lística d’aquesta primera etapa: els temes i les situacions que s’hi plantegen aniran reapareixent en obres posteriors. Aquí podrem admirar també les principals virtuts de la prosa paloliana, al costat d’algun dels seus defectes.

Com a narrador, Palol és una màquina molt ben greixada: fluid, voraç, domina el ritme, controla l’acció, perfila bé els personatges, escampa fils argumentals fins a l’infinit però sense oblidar-se mai de reprendre’ls i dur-los fins al final. Teixeix amb vehemència i no deixa escapar cap punt: la seva fiabilitat és màxima. Ara, la seguretat amb què escriu probablement el duu a cometre, a parer meu, alguns pecats, com ara la desmesura i la reiteració excessiva —una desmesura i una reiteració que trobem a l’interior d’algunes de les seves novel·les i també al llarg de tota la seva producció narrativa en conjunt.

No tothom, esclar, deu considerar aquestes dues característiques com a pecats. Certament, hi una altra manera de veure-ho: l’obra de Palol és d’una coherència exemplar; els temes que li interessen apareixen en els seus llibres constantment, repetidament, a bastament. És normal, i més si tenim en compte que Palol sotmet la seva pròpia obra a una reflexió i a un replantejament constants. Pocs autors tenen un pla traçat de bell antuvi sobre el que escriuran, quins títols i quin format tindran les seves obres futures, sota quina perspectiva seran concebudes i escrites. És el que trobem, per exemple, amb les obres del repertori «Exercicis sobre el punt de vista», cicle que s’obre amb la novel·la Les concessions, que significa un gir estilístic transcendental respecte dels llibres anteriors.

Perquè a Les concessions Palol abandona la frase llarga i complexa que dominava la prosa dels seus llibres més ambiciosos, decebut potser per la recepció que havien tingut grans novel·les com l’esmentada El jardí dels set crespuscles, Ígur Neblí o la monumental El Troiacord. Palol sembla adonar-se que els lectors ja no volen heure-se-les amb frases extenses i complexes, amb oracions subordinades, hipotàctiques, sinó que es refugien en lectures més assequibles, obres on predominen les frases simples, curtes, paratàctiques. I és a partir d’aquesta reflexió que ell decideix fer tot un seguit de concessions i adaptar el seu estil als nous lectors i als nous temps.

El resultat d’aquesta aposta? Palol no enganya a ningú. A partir de Les concessions publica algunes novel·les de prosa àgil, amb molts diàlegs i frases breus. L’exercici, conscient, volgut, és interessant; les raons que el provoquen, tan certes com descoratjadores. Ara, els entusiastes de les seves primeres novel·les és probable que trobin a faltar l’audàcia i l’atreviment de la prosa amb què van ser escrits aquells monuments literaris, més o menys reexits, més o menys rodons, però marcats per una ambició descomunal.

A mig camí entre les dues obres més extenses de Palol, per mi Ígur Neblí és una bona mostra d’aquell moment i, alhora, l’obra més rodona de l’autor. A l’altra banda, en canvi, una novel·la com El testament d’Alcestis em provoca una sensació de déjà-vu, de prescindibilitat. Aquest és un dels riscos de ser un autor tan prolífic, però admeto que aquesta és una opinió molt discutible.

No he parlat aquí de la poesia de Palol, que alguns consideren genial, d’altres matussera, i que a mi em sembla totes dues coses alhora. Serà matèria d’un altre apunt al blog. El que no entenc, en tot cas, és que no se’n parli més, de Palol, que no sigui més llegit. Que agradi o no, això ja són figues d’un altre paner.