Totum revolutum

Quin mar de confusió, aquest en què mirem de no negar-nos, de mantenir-nos surant. Quins temps que ens ha tocat viure. La informació veraç és un illot desolat que a penes s’alça uns pams sobre la superfície de l’aigua, contínuament castigat per onades furioses de desinformació, falsedats, rumors malintencionats, munts de deixalla descomposta barreja de tota mena d’excrements que pot segregar la condició humana.

L’opinió immediata, irreflexiva —el retuit fàcil, el comentari breu com a arma llancívola—, s’abat com una tempesta desfermada sobre el vaixell escorat, solitari, de la reflexió tranquil·la i fonamentada. La llibertat d’expressió, enmig d’aquest marasme, rep sotragades de totes bandes: dels qui la volen reprimir, dels qui la tenen mal entesa, dels indiferents…

Perviuen tots els mals. El masclisme és una xacra sempre present, una taca d’oli que no para de créixer; masclisme de fets i de paraula, de gestos, de pensaments, d’olors i sensacions. Masclisme en totes les formes. La defensa, si no el contraatac, és imprescindible, a més d’inevitable. Però en aquesta època convulsa els malentesos els multipliquen: a l’horitzó s’entreveuen els núvols amenaçadors de l’autocensura i la censura sense auto.

De tot plegat no només en surt malparada la veritat; també reben cops letals el sentit comú i el sentit de l’humor, que es retreuen cap a coves tan profundes que un no sap si tornaran mai a veure la llum.

La mediocritat és el sotabosc brut i eixut que alimenta la major part d’incendis que assolen el món que coneixem. L’oxigen que revifa el foc són la maldat i la roïnesa de tants éssers a qui no es pot aplicar l’adjectiu humà. Tothom es creu bo, intocable, proveït de drets adquirits: els polítics que menteixen i exhibeixen sense rubor les seves corrupteles, el funcionari que abusa del seu petit pouvoir, els ciutadans que no eduquen els fills ni tenen cap noció de conceptes com el civisme i el be comú, els intel·lectuals que es deixen seduir per l’odi, la mentida, la covardia i el diner.

Mor el periodisme, les xarxes puden com clavegueres per on circula tota la immundícia. I si el sentit de l’humor i el sentit comú no se’n surten ni amb respiració assistida, el sentit crític no està pas en millors condicions. Qualsevol idea, qualsevol frase extreta d’un llibre per patètica que sigui, pot trobar un lector entregat, estult, disposat a gravar-la amb foc a la capçalera del llit.

«Són temps de fastig, de passar-les putes», deia aquell. I, sí, tenia raó. Només hi ha manera de salvar-se en aquest mar revoltat, en aquest totum revolutum pestilent: agafar un bon llibre, un llibre indiscutiblement bo, i endinsar-s’hi en els moments de calma relativa, de repòs tens, en els instants que no ens trobem a peu de carrer, íntegres, decidits, a punt, preparats per defensar la veritat, el civisme i la llibertat.

4 thoughts on “Totum revolutum

      1. Us demano disculpes per la meva ignorància. No sóc de poesia, però quan ensopego un poema que m’agrada…. I aquest sonet té molta força. D’aquest autor he llegit “Marges”, que és una novel·la.

        M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.