Temps de silenci

Avui, no sé per què, m’ha vingut al cap una novel·la esplèndida que vaig llegir fa dos-cents anys, quan feia COU, i que posteriorment vaig rellegir amb avidesa. Parlo de Tiempo de silencio, de Luis Martín-Santos, obra apareguda el 1961, a les beceroles, doncs, del règim franquista que es va instaurar el 1939 i que avui dia ja fa vuitanta anys que perdura.

O potser sí que sé per què m’ha vingut al cap. Vivim uns temps foscos. Els bàrbars, que sempre estan en camí, són ja ben a prop. És cert, ja els hi sabíem, ocults entre els matolls, a l’aguait. Volíem creure que no gosarien deixar de ser  ombres, però aquí els tenim, disposats a arrasar-ho tot. Empunyen tota mena d’armes —la incultura, el totalitarisme, la mentida, la mentida, la mentida— i campen desfermats. Vivim instal·lats en una edat mitjana permanent.

Hem, doncs, de ser més forts que ells. Hem de plantar cara. En una època com aquesta un sent l’obligació de triar molt bé les lectures. Ho imposa el moment, greu. Hi ha lloc per a tot: per al coneixement, per al gaudi, per al lleure i la diversió. Per a la diversió n’hi ha d’haver sempre, de lloc. L’humor hauria de formar part de la programació de futures lectures de qualsevol persona mínimament culta i conscient, perquè la manca d’humor és un dels principals signes d’identitat de la barbàrie. L’únic que no ens podem permetre és la frivolitat. Tampoc a l’hora de triar un llibre.

És sumit en aquesta mena de raonaments que m’ha vingut al cap la novel·la Tiempo de silencio, no pas una obra que destaqui per l’humor que destil·la, però sí una novel·la fosca i lluminosa al mateix temps. Fosca per l’època que retrata, pels llocs que ens fa visitar, pels personatges que ens dona a conèixer. Lluminosa per l’ambició que traspua, per l’atreviment formal, pel regust que deixa en el lector que gosa penetrar-hi.

Ara no és temps de silenci. Ara és temps de fer-nos sentir, de combatre els bàrbars. I, tanmateix, no puc evitar pensar que, si m’ha vingut al cap aquest títol de Martín-Santos, és perquè una mica de silenci és també el que desitjo. Hi ha tant de soroll, tanta estridència. Són sorollosos els bàrbars, però també ho és el món en general. Tot crida, tot xiscla. Tot és opinió eixordadora. Lluny és el temps de la reflexió reposada i silenciosa. Abans de pensar —abans, si més no, de tenir prou elements per començar la reflexió sobre el que sigui—, ja cridem, ja segreguem punts de vista, la major part de vegades infundats i, sovint, irrenunciables.

He tornat a rellegir molts fragments de Tiempo de silencio, paràgrafs sencers que m’han fet recordar per què m’havia agradat tant. L’admiració de Martín-Santos per l’obra joyceana hi deu tenir alguna cosa a veure. «Hay que leer el Ulysses», arriba a dir Pedro, el protagonista, en un dels monòlegs interiors que trobem al llarg del llibre. Al costat de Pedro, un metge que fa recerca sobre el càncer amb rates enmig de la misèria i la sordidesa dels baixos fons del Madrid dels anys quaranta, trobem personatges que se’ns quedaran gravats molt de temps: Amador, el Muecas, Florita, Cartucho…

La història és senzilla, suficient, una excusa perfecta perquè Martín-Santos revolucioni la novel·la espanyola. Un toc d’atenció per fer-nos veure que a prop que estem de vegades d’aquells anys quaranta.

Anuncis

De Sants Jordis

Confessem-ho: fa dècades —de tot fa dècades— que Sant Jordi és un bonic dia d’abril en què, curiosament, no compro cap llibre. Qualsevol altre dia de l’any puc entrar a qualsevol llibreria i estar-m’hi l’estona que vulgui triant llibres, passejant entre les taules plenes de volums sense que ningú no m’empenyi.

Com que mai ningú no selecciona els llibres que m’agraden, com que difícilment trobaré cap parada ben assortida amb títols que em cridin l’atenció, Sant Jordi —sinònim de gentada i amuntegament— no és cap data que marqui al calendari per fer descobertes, revisar solapes i contracobertes, fullejar volums, palpar papers, valorar tipografies, agafar llibres, deixar-los, tornar-los a agafar.

Sant Jordi és un dia bonic per parlar-ne, sobretot amb amics estrangers que se sorprenen de veure carrers plens de gent, de roses i de parades de llibres. És un dia per exportar-lo. Però ja no és un dia que em calgui viure de primera mà, que em vingui de gust reviure any rere any. L’expectativa és sempre altíssima; l’experiència és sempre frustrant. Mera mercantilització d’una idea molt bona.

Les masses rarament impliquen progressos qualitatius. Només l’individu, des de la seva solitud, per bé que coneixedor dels temps que li ha tocat viure, de l’esperit del segle, i si cal amb la connivènvia d’altres individus, pot trobar un camí cap endavant, pot proposar-se i assolir noves fites. Les masses seran una nosa fins que aquest individu assoleixi el triomf. Llavors, arribats en aquest punt, elles se sumaran a l’èxit, faran créixer l’objecte preuat, se n’aprofitaran, i finalment el vulgaritzaran i el convertiran en una altra cosa. Això ha passat una infinitat de vegades al llarg de la història, i continuarà passant, cada cop amb més freqüència i de forma més ràpida.

Això ha passat amb Sant Jordi. La idea, el motiu, continuen sent atractius sobre el paper. La realitat és menys engrescadora. Si a l’inici es tractava de potenciar la literatura, ara la literatura n’ha quedat al marge. Si a l’inici es tractava de fer visible la literatura catalana, ara la literatura catalana convé que no faci gaire nosa. La quantitat passa per davant de tot. Manen les llistes, tramposes, absurdes, sempre presents. Tot esdevé estrany.

Per això un dia com aquest és ideal per quedar-se a casa a llegir. Però si no us en podeu estar, si goseu sortir al carrer i passejar entre la gentada, si creieu que aquest dia no podeu tornar a casa sense haver comprat, sense haver regalat cap llibre, busqueu per les parades Brida, de Jordi Mas (Godall Edicions), o El llibre de l’hospitalitat, d’Edmond Jabès (Editorial Flâneur). L’un i l’altre us faran comprendre que heu aprofitat la diada, que tot té encara una mica de sentit. Que a voltes és tan sols aquesta mica de sentit el que ens cal per continuar vivint.