Esquivada lectora

En l’àmbit de l’esport l’esquivada és un moviment que s’executa per evitar l’atac de l’adversari (per exemple, en taekwondo). Si parlem d’hípica, l’esquivada fa referència a l’acció del cavall que franqueja un obstacle per fora desobeint el genet. En qualsevol dels casos, es tracta d’un moviment que duu a terme aquell qui vol defugir un cop o un perill imminent, evitar un ensurt, sortir il·lès d’una possible topada.

Aquest concepte, però, no és exclusiu del món de l’esport. Avui també sol aplicar-se —i amb molt bons resultats— en l’àmbit de la lectura. De fet, alguns teòrics afirmen que no es pot ser un bon lector —o potser seria més adequat dir que no es pot progressar com a lector— si no es domina mínimament l’art de l’esquivada lectora (vg. el volum Esquivada lectora i lectura ascendent. Edicions Crítiques, 2018). Aquesta art consisteix a saber afinar el nas i el gust a l’hora de triar un llibre per llegir o a l’hora de seguir certes recomanacions d’altri; una art que només es pot dominar si es posen constantment en joc les habilitats i tècniques que ens permeten detectar des de lluny, amb prou antelació, un possible llibre mediocre. El principal consell per ser un bon esquivador és no baixar mai la guàrdia.

A L’Acció Paral·lela estaríem encantats d’il·lustrar aquesta tècnica amb algun exemple recent, d’aquest mateix any. Malauradament, durant aquest primer semestre del 2019 no hem ensopegat amb cap llibre dolent que poguéssim utilitzar de mostra (tenim una edat… i certes obres ens esquiven a nosaltres directament).

Per això agrairem molt la col·laboració de qualsevol lector que tingui al cap alguna obra recent que demani posar en pràctica l’esquivada lectora. Pot indicar de quina obra es tracta per mitjà d’un comentari a aquest apunt. Aquestes obres seran considerades:

Els pitjors llibres del primer semestre del 2019

Són milers els lectors que us agrairan l’aportació.

La mort i la paraula

Dies enrere Carles Camps Mundó va venir per segona vegada a recitar poemes seus a Santa Coloma de Farners. A recitar i a parlar-nos de poesia, de la seva poesia, de la seva concepció del que és poètic. De fet, venia a presentar La mort i la paraula. Obra poètica (1988-2018), el recull de la seva obra publicada fins ara que ha editat Llibres del Segle. Per aquest motiu l’acompanyava el mateix editor, Roger Costa-Pau. No devíem passar de la dotzena les persones que ens vam reunir a la sala presidida per la biblioteca personal de Joan Vinyoli, que sol ser escenari d’aquesta mena d’actes a la capital selvatana.

Una llàstima, que fóssim pocs; un privilegi, també. Perquè al llarg de pràcticament una hora i quart Camps Mundó ens va delectar amb la lectura de versos que ell mateix s’encarregava d’introduir i comentar. A voltes aclaria un passatge, a voltes explicava d’on sortia una imatge, o simplement ens oferia una pinzellada de la seva poètica personal. Que diferent del recital que un parell d’anys abans ens havien ofert ell mateix i Josep Maria Fulquet en una actuació conjunta que venia carregada d’expectatives, però que va aportar més lloances mútues que no pas versos, més romanços i batalletes sense interès que no pas poemes.

La poesia vol, en general, poca companyia. Un recorda bé lectures solitàries de poetes com Gemma Gorga, Jordi Mas o Jordi Llavina, i s’oblida d’aquestes representacions a dues o tres veus en què cada poeta canta les excel·lències de qui seu al costat.

En aquesta ocasió, Camps Mundó va aconseguir deturar el temps amb versos i idees. «La poesia és en la irresolució. El poema planteja una idea, una mancança, un problema, i no els resol. Per això només són poètics el mal d’amor, la mort, la pèrdua… La felicitat no és poètica.» Aquesta i altres reflexions van trenar els versos amb què exemplificava la seva visió del fet poètic.

El poeta no va donar receptes per escriure poesia. Però va parlar de la recerca de la precisió a l’hora d’expressar una idea, de la feina ingent i constant damunt del full, de l’honestedat amb què encara l’escriptura; una honestedat que no contradiu aquesta afirmació que va fer cap al final: «No m’ho crec, el que escric; faig paraules.» No la contradiu perquè el bon poeta fa literatura, i la literatura és sempre elaboració, no pas simple transposició de la realitat en mots. Hi ha una persona que es diu Carles Camps Mundó i un poeta amb el mateix nom que escriu versos. L’un se serveix de l’altre, però tots dos tenen una vida mínimament independent.

No tots els poetes són prou honestos per reconèixer-ho.