Vencent reticències

Els usos i costums del país en matèria de premis literaris, ressenyes laudatòries i recomanacions entusiastes fan que a L’Acció Paral·lela encarem amb cautela, i prenent les precaucions que ens semblen imprescindibles, la decisió de llegir certes obres. Aquesta prevenció prové de la decepció experimentada anteriorment amb títols com Germà de gel, d’Alicia Kopf, o Joyce i les gallines, d’Anna Ballbona, obres que costa d’entendre que hagin obtingut ressò i reconeixement, o de la fredor que ens van provocar Els estranys, de Raül Garrigasait, o Permagel, d’Eva Baltasar, novel·les no exemptes d’algunes qualitats però que tampoc no resulten rodones ni justifiquen al nostre parer el rebombori que han causat.

Canto jo i la muntanya balla (Anagrama, 2019) era a priori una d’aquestes «certes obres» que aquí solem mirar-nos amb recel. Però aquesta segona novel·la d’Irene Solà és tota una altra cosa, i sí, per què no dir-ho, per a nosaltres, una petita sorpresa.

La història, senzilla, prima, es desgrana seguint el fil de les diverses i múltiples veus que se succeeixen al llarg dels capítols. Si en altres ocasions hem vist que la fragmentarietat com a recurs per trenar una narració no es deu sinó a la incapacitat de l’autor per teixir un text més llarg i més complex, aquí aquest recurs s’utilitza en les dosis oportunes i amb una finalitat concreta; Solà en treu un bon  rendiment perquè planteja bé l’obra i acobla gairebé a la perfecció les peces de l’engranatge literari que té entre mans.

El resultat és una història explicada de forma convincent —la història de la literatura és plena de trames senzilles que ens interessen per la manera com han estat narrades—, en bona part també gràcies al treball que fa l’autora amb la llengua, que modela segons les necessitats de cada veu. Una llengua, d’altra banda, i un estil que connecten amb la tradició literària catalana gràcies als ressons que ens duen fins a la Rodoreda de La mort i la primavera o els relats de Víctor català. S’agraeix, a més, que Solà defugi la temptació de buscar cada dos per tres la troballa expressiva o la frase preciosista que tant de mal fan en moltes obres d’avui dia. Hi ha en el seu estil una naturalitat i una maduresa dignes d’admirar.

Al crític més mal disposat li costarà trobar defectes de pes a Canto jo i la muntanya balla. És cert que, com ha apuntat Arantxa Bea a la seva ressenya publicada a Trapezi, el capítol «La poesia» entra en l’estructura de la novel·la una mica amb calçador; però ben mirat no em sembla pas sobrer ja que els poemes que inclou, d’una qualitat volgudament discutible, ajuden a acabar de perfilar el personatge que els escriu i a completar l’ambientació general del llibre, a matisar-ne definitivament el to.

Que aquesta sigui una obra que s’aparti de l’omnipresent literatura del jo afegeix un al·licient als molts que ja conté. Si no traiem les coses fora de lloc, si no ens enfilem en diritambes exagerats, podem convenir que aquesta és una obra que sorprèn per la vigorositat amb què està escrita i que fa pensar que la carrera literària d’Irene Solà pot donar fruits encara més bons.