Som en l’època en què, abans de qualsevol excursió, sortida o viatge, googlegem fins a l’extenuació per saber fil per randa on anem, què hi trobarem, quines sorpreses ja no podran agafar-nos per sorpresa. És lògic, doncs, que abans d’encarar la lectura d’un llibre vulguem saber també tot allò que ens espera: de què va, com està escrit, quantes pàgines té, quines crítiques ha rebut, quina mena de persona s’amaga rere el nom de l’autor o autora que l’ha escrit…
No és pas una mala praxi si es tracta d’assegurar el tret tant com es pugui i evitar possibles decepcions. Ja se sap: avui no és fàcil moure’s pels aiguamolls sense límit de les recomanacions a què estem exposats cada dia sense empantanegar-nos en lectures que ens hauria agradat saber esquivar. La llàstima és que, volent assegurar tant el tret, de vegades eliminem de soca-rel el factor sorpresa, la possibilitat de fer un descobriment que ens deixi admirats, estupefactes: d’ensopegar un gran llibre del qual no sabíem gairebé res.
A L’Acció Paral·lela, atès que solem parlar de literatura, entonem el mea culpa per la part que ens toca, si bé és cert que normalment intentem donar poques pistes sobre l’argument dels llibres que comentem. I mirem de fer-ho així expressament, perquè els qui decideixin llegir una obra determinada tinguin camp per córrer, espai per a la descoberta.
Tot això ve a tomb arran de l’última novel·la que he llegit: La jalousie, d’Alain Robbe-Grillet (1922-2008), un relat exquisit que va aparèixer el 1957 i que estava inscrit plenament en el moviment del Nouveau Roman, del qual Robbe-Grillet és considerat un dels autors capdavanters. Aquesta, de fet, és tota la informació que tenia sobre l’obra quan vaig decidir llegir-la, i sense caure en la temptació de googlejar ni buscar enlloc més vaig iniciar una lectura que he trobat fascinant i sorprenent.
Com sorprenent és, si no incomprensible, que La jalousie no hagi estat traduïda fins ara al català; almenys jo no he estat capaç de trobar cap referència d’una possible versió en la nostra llengua. I aquest fet és realment desconcertant, tractant-se d’una obra breu, de lectura àgil, i que representa el bo i millor de la collita del Nouveau Roman francès que va fer eclosió a mitjan segle XX. Un buit, per tant, que un bon grapat d’editorials independents deuen estar ja disposades a cobrir.
En tot cas, aquest és un d’aquells exemples en què llegir un llibre sense saber-ne pràcticament res pot esdevenir una font de plaer insospitada. És per això que no n’hem dit gaire ben re. Ja ho sabeu: no googlegeu fins que l’hagin traduït.
L'Acció Paral·lela 