Quan la bona literatura entra pels ulls

En literatura, tots hi estarem d’acord, tan important és el contingut com el continent, el fons com la forma, fins al punt que tots dos, quan l’obra és bona, formen un conjunt indissociable, perfecte. Si això és així pel que fa al text de l’obra, el mateix podríem dir pel que fa al volum que la conté, que li dona corporeïtat, en definitiva, que la fa venal.

Hi ha editorials que s’hi miren molt a l’hora de definir l’aspecte dels llibres que publiquen. Bé, segurament totes s’hi miren, o això voldríem creure. Una altra cosa és que el criteri de l’encarregat del disseny sigui més o menys encertat. De fet, sovint és prou discutible.

Per començar, ningú que no sigui un bon lector no hauria de dissenyar un llibre, i encara menys decidir-ne la tipografia. Els tipus de lletra minúsculs poden ser molt elegants, però haurien d’estar desterrats: quin sentit té editar llibres il·legibles? Al capdavall, els qui llegeixen més llibres en paper són persones d’una certa edat i amb força probabilitat de patir de vista cansada, de miopia o de qualsevol altre transtorn ocular.

Podem continuar amb les cobertes, paraula entranyable que ja no utilitza gairebé ningú, per bé que la portada i la coberta no són la mateixa cosa. Avui s’editen llibres interessantíssims amb cobertes espantoses, i en aquest error hi cauen fins i tot les editorials independents, les que més cura tenen en allò que publiquen.

Recordo la gran impressió que em causà la visió d’una llibreria del centre de França el primer dia que la vaig descobrir. La primera cosa que sorprenia el vianant que s’aturava davant de Preférences —quin nom tan ben triat per a una llibreria, a més d’un homenatge absolut a l’obra homònima de Julien Gracq— era la claror que traspuava de l’interior: una llum neta que procedia tant de la il·luminació generosa, que arribava a tots els racons de l’establiment, com del reflex dels lloms i les cobertes dels llibres, en què dominaven els tons crus o blanquinosos. Era difícil veure damunt les taules i les piles de llibres cobertes acolorides, negres, vermelles, estridents, carregades de dibuixos o fotografies. Qui decidia entrar-hi a tafanejar aviat comprenia per què s’imposava aquella paleta de tons suaus, mats: els best-sellers i les col·leccions de thrillers i altres gèneres no eren enlloc; allí només hi havia bona literatura ben triada.

Doncs bé, encara avui, els colors crus, el beig, el blanc són les millors opcions per a una coberta d’una obra veritablement literària. Hi ha dissenys que mai no passen de moda, que sempre són moderns, vigents. En canvi, hi ha cobertes acolorides i plenes d’imatges estridents o fotografies que d’aquí a uns anys hauran passat de moda i es veuran desfasades, velles. D’altres opten decididament per la infantilització, potser perquè les editorials creuen que cobertes així cridaran més l’atenció. Són llibres que difícilment fullejarà segons qui —nosaltres, per exemple—, perquè cadascú té els seus propis prejudicis, i rarament imatges estridents i cobertes cridaneres parlen de bona literatura.

O és que creieu que cap d’aquestes cobertes passarà mai de moda?

Editors, no us deixeu enredar pels dissenyadors. Parlant de cobertes, less is more. La finor convida, l’estridència espanta. I és que tothom sap on trobar la bona confitura.

Anuncis

Homo homini lupus est

Que l’home és un llop per a l’home ja ho va dir Plautre i hi va insistir Hobbes uns segles més tard. Els fets, la història, l’experiència de cadascú, tot ho corrobora, tot fa que en siguem plenament conscients, venint d’on venim. I si no, per si de cas, sempre hi ha autors disposats a recordar-nos-ho. És inevitable que la idea aparegui un i altre cop en obres de grans escriptors, potser perquè han vist com era el món que els envoltava i, no podent acceptar la visió que se’ls oferia, han necessitat explicar-la —explicar-se-la a si mateixos per començar.

Un d’aquests escriptors, un dels més destacats, és Nikos Kazantzakis (1883-1957). Kazantzakis va viure els temps convulsos que va travessar Grècia, de manera gairebé ininterrompuda, des de finals del segle XIX fins a la mitjan segle XX, és a dir, fins a la mort de l’escriptor. Una època turbulenta en què el domini turc alternava amb guerres per la independència, guerres civis i períodes indefinits però sempre agitats. Un època l’esperit de la qual queda brillantment reflectit a la novel·la El Crist de nou crucificat (Club Editor, 2018, reedició revisada per Pau Sabaté de la traducció original de Joan Sales).

La novel·la ens situa des de bon començament a Likóvrissi: l’agà —el funcionari turc que està al capdavant del govern de la ciutat— fuma endormiscat i contempla la vila des del balcó de la seva residència. Tot respira calma, res no li impedeix fer allò que sap fer més bé que ningú: entregar-se als petits plaers de la vida. Mentrestant, els notables del poble es troben per escollir els vilatans que l’any vinent hauran de representar la passió de Crist, un esdeveniment solemne que té lloc cada set anys: el jove Manòlios farà de Crist; Yannakos, Michelis i Kostandis seran apòstols; la vídua Katerina farà de Maria Magdalena, i en tenebrós Panayotaros serà Judes. Excepte aquest darrer, tots accepten de bon grat el paper que els adjudiquen i decideixen preparar-se a fons per a la representació del Misteri que hauran de dur a terme al cap d’uns mesos.

Sembla que tot està en ordre, que Likóvrissi pot continuar amb la seva vida plàcida de petita ciutat pròspera i tranquil·la sota la mirada bonifàcia de l’agà, enterbolida per l’alcohol i els plaers. Però tot es trastoca quan arriba al poble el pope Photis encapçalant una multitud errant que fa mesos que ha escapat de la seva vila fugint dels turcs, que hi han fet una matança. En arribar a Likóvrissi, demanen ajuda als notables, i a partir d’aquí es desencadena l’acció, que Kazantzakis narra amb mà de mestre. A poc a poc comprovarem fins a quin punt és certa la sentència de Plautre i Hobbes. Parapetats rere tota mena d’excuses: la tradició, els fets històrics, la religió…, els homes esdevenen feres per als altres homes.

Se sol dir que a El Crist de nou crucificat s’hi entreveu la influència d’una obra com Els germans Karamàzov. Segurament, entre altres raons, per la manera com està narrada la història que se’ns explica i per la caracterització dels personatges: són éssers senzills, un pèl rudes o primitius, que passen ràpidament de l’alegria de ser al món que coneixen a la por que senten davant les transformacions que aquest mateix món comença a patir; són figures que, com passa amb Dostoievski, estan immerses en una atmosfera on es respira, cada cop més més força a mesura que avança l’obra, la catàstrofe final.

En el cas de Kazantzakis, en aquesta atmosfera hi juga un paper clau la geografia. Grècia és una història abrupta en un paisatge abrupte, i Kazantzakis domina el pinzell quan es tracta de dibuixar-nos aquest paisatge mediterrani on les valls i els congostos, les penyes i els camps de conreu, la vinya i l’ametller es combinen per oferir un escenari al bestiari que hi transita i que anirem coneixent.

L’estable feia una olor de fems, com aquella olor humida de les edats primitives; l’olor que devia fer el món els primers dies de la creació.

La nit perseguia el dia pas a pas, pedra a pedra, fins al seu últim refugi.

Rere la història que explica Kazantzakis hi ha, per damunt de tot, un retrat dur, fidelíssim, de l’ànima humana i de les circumstàncies que permeten a l’home treure el pitjor —siguem justos, diguem-ho també— i el millor de si mateix. Han passat decennis des que el llibre va veure la llum, i som allà mateix, enfangats en els conflictes de sempre, en la irracionalitat, en guerres on tothom perd, i on el mal sempre campa lliure. De la pervivència de la Injustícia —en majúscula per descomptat— en som testimonis cada dia —cada dia.

Podem desesperar-nos, sí. Podem llegir i mirar d’entendre per què passa tot això. També. I en els temps que corren, en aquests dies infausts, també podem actuar.

Kafka

Kafka, diguem-ho d’entrada, és el més gran. Flanquejat per Joyce i Proust, s’eleva per damunt de tots dos i de tota la producció literària del segle XX… i fins als nostres dies. Joyce va obrir nous camins per a la novel·la, camins que una infinitud d’autors han fressat, refet, de vegades tan sols intentat transitar. Proust va obrir i tancar la seva pròpia via, intransitable per a ningú que no fos ell mateix. Tant l’un com l’altre van alçar uns monuments literaris que són fites de la cultura occidental.

Kafka no va obrir camins per a ningú tot i que també hi ha hagut qui ha provat de seguir el seu deixant—: Kafka va redefinir el món, la nostra concepció del món. No és pas que en creés un de nou, sinó que va precisar l’existent, ens en va oferir una imatge més acurada, tan nítida i ben enfocada que els nostres ulls a penes poden sostenir la mirada davant del que se’ls mostra, davant del que llegeixen. Per això els seus textos se’ns fan a voltes difícils, tot i la prosa senzilla, tot i la inexistència de grans recursos narratius i d’innovacions espaterrants.

És com si Kafka hagués col·locat miralls al llarg del camí que ja coneixem, el de la nostra pròpia existència, cadascun dels quals capaç de projectar una imatge afinada i profunda d’un aspecte de la nostra vida.

L’ésser humà és, en la nostra tradició judeocristiana, un ésser marcat per la culpa, i per tant mereixedor de tota mena de càstigs. Uns càstigs, per començar, que patim en el cercle més íntim, el de la família, i que ens infligeixen amb fredor i severitat els nostres pares. Però ells no són els únics a culpabilitzar-nos i a castigar-nos: també ho fa el pare Estat, totpoderós, que ens domina i ens sotmet i ens refrena i ens reprimeix per mitjà de totes les seves armes, essent les més evidents la llei i la burocràcia; ho fa un Deú que ens vol punir tothora, i ho fem nosaltres mateixos, que sovint ens autocastiguem per mitjà de les relacions que establim amb altres persones.

La culpa ve del que som: és en el fonament mateix de la nostra existència i arrela en els nostres pensaments, en la nostra condició d’éssers sexuats. Però en allò que som també hi pesen l’art, la cultura, els somnis… La grandesa de Kafka ve de la seva capacitat de mostrar el patiment subjacent en la nostra condició d’éssers humans sense caure en el dramatisme. Ben al contrari, quan veiem les imatges que reflecteixen els miralls de Kafka —les pors, els dubtes, la culpa, els desitjos—, de vegades no podem evitar un somriure, perquè en moltes pàgines hi podem detectar, si llegim atentament, unes dosis d’humor que desdramatitzen el relat i fan que guanyi pes i altura.

El procés i La metamorfosi són dos dels cims de l’obra kafkiana i, doncs, de la nostra cultura. Són obres que amb cada lectura ofereixen noves cares, noves possibilitats d’interpretació, i sobretot més gaudi. Obres que hom rellegeix. Dir això, esclar, és no dir res. Però que es pot dir d’un llibre que comença així?:

Algú devia haver escampat mentides contra Josef K., del moment que no havia fet res de mal i que un bon matí van anar a arrestar-lo.

Pocs, ben pocs inicis hi ha com aquest a la història de la literatura. Els relats breus són mostres concentrades de la mateixa literatura, bells exemples del que trobarem a les grans obres. El castell, el llibre menys amable per al lector, i Amèrica, suposadament més accessible però igual de malintencionat, reblen el clau de la visió kafkiana del món. Però això no s’acaba aquí: la Carta al pare o els Diaris són peces literàries finíssimes i, alhora, documents esplèndids per conèixer l’escriptor i entendre l’obra, per molt que Kafka no hagués volgut que arribessin fins a nosaltres. Com les cartes que va escriure al llarg de la seva vida, sempre interessants, no sempre imprescindibles, mel per als més tafaners.

Podem o no llegir Kafka, podem o no apreciar-lo. El que no podem fer és menystenir-lo. Qui no es vegi amb cor de penetrar la closca de l’escarabat farà bé de guardar silenci. Però per als més ben disposats el moment és òptim: a poc a poc s’acosta el centenari de la seva mort, una bona excusa per començar a (re)llegir-lo.

En ple 2019, ningú no és tan modern, tan actual ni tan universal com Kafka.