Que l’home és un llop per a l’home ja ho va dir Plautre i hi va insistir Hobbes uns segles més tard. Els fets, la història, l’experiència de cadascú, tot ho corrobora, tot fa que en siguem plenament conscients, venint d’on venim. I si no, per si de cas, sempre hi ha autors disposats a recordar-nos-ho. És inevitable que la idea aparegui un i altre cop en obres de grans escriptors, potser perquè han vist com era el món que els envoltava i, no podent acceptar la visió que se’ls oferia, han necessitat explicar-la —explicar-se-la a si mateixos per començar.
Un d’aquests escriptors, un dels més destacats, és Nikos Kazantzakis (1883-1957). Kazantzakis va viure els temps convulsos que va travessar Grècia, de manera gairebé ininterrompuda, des de finals del segle XIX fins a la mitjan segle XX, és a dir, fins a la mort de l’escriptor. Una època turbulenta en què el domini turc alternava amb guerres per la independència, guerres civis i períodes indefinits però sempre agitats. Un època l’esperit de la qual queda brillantment reflectit a la novel·la El Crist de nou crucificat (Club Editor, 2018, reedició revisada per Pau Sabaté de la traducció original de Joan Sales).
La novel·la ens situa des de bon començament a Likóvrissi: l’agà —el funcionari turc que està al capdavant del govern de la ciutat— fuma endormiscat i contempla la vila des del balcó de la seva residència. Tot respira calma, res no li impedeix fer allò que sap fer més bé que ningú: entregar-se als petits plaers de la vida. Mentrestant, els notables del poble es troben per escollir els vilatans que l’any vinent hauran de representar la passió de Crist, un esdeveniment solemne que té lloc cada set anys: el jove Manòlios farà de Crist; Yannakos, Michelis i Kostandis seran apòstols; la vídua Katerina farà de Maria Magdalena, i en tenebrós Panayotaros serà Judes. Excepte aquest darrer, tots accepten de bon grat el paper que els adjudiquen i decideixen preparar-se a fons per a la representació del Misteri que hauran de dur a terme al cap d’uns mesos.
Sembla que tot està en ordre, que Likóvrissi pot continuar amb la seva vida plàcida de petita ciutat pròspera i tranquil·la sota la mirada bonifàcia de l’agà, enterbolida per l’alcohol i els plaers. Però tot es trastoca quan arriba al poble el pope Photis encapçalant una multitud errant que fa mesos que ha escapat de la seva vila fugint dels turcs, que hi han fet una matança. En arribar a Likóvrissi, demanen ajuda als notables, i a partir d’aquí es desencadena l’acció, que Kazantzakis narra amb mà de mestre. A poc a poc comprovarem fins a quin punt és certa la sentència de Plautre i Hobbes. Parapetats rere tota mena d’excuses: la tradició, els fets històrics, la religió…, els homes esdevenen feres per als altres homes.
Se sol dir que a El Crist de nou crucificat s’hi entreveu la influència d’una obra com Els germans Karamàzov. Segurament, entre altres raons, per la manera com està narrada la història que se’ns explica i per la caracterització dels personatges: són éssers senzills, un pèl rudes o primitius, que passen ràpidament de l’alegria de ser al món que coneixen a la por que senten davant les transformacions que aquest mateix món comença a patir; són figures que, com passa amb Dostoievski, estan immerses en una atmosfera on es respira, cada cop més més força a mesura que avança l’obra, la catàstrofe final.
En el cas de Kazantzakis, en aquesta atmosfera hi juga un paper clau la geografia. Grècia és una història abrupta en un paisatge abrupte, i Kazantzakis domina el pinzell quan es tracta de dibuixar-nos aquest paisatge mediterrani on les valls i els congostos, les penyes i els camps de conreu, la vinya i l’ametller es combinen per oferir un escenari al bestiari que hi transita i que anirem coneixent.
L’estable feia una olor de fems, com aquella olor humida de les edats primitives; l’olor que devia fer el món els primers dies de la creació.
La nit perseguia el dia pas a pas, pedra a pedra, fins al seu últim refugi.
Rere la història que explica Kazantzakis hi ha, per damunt de tot, un retrat dur, fidelíssim, de l’ànima humana i de les circumstàncies que permeten a l’home treure el pitjor —siguem justos, diguem-ho també— i el millor de si mateix. Han passat decennis des que el llibre va veure la llum, i som allà mateix, enfangats en els conflictes de sempre, en la irracionalitat, en guerres on tothom perd, i on el mal sempre campa lliure. De la pervivència de la Injustícia —en majúscula per descomptat— en som testimonis cada dia —cada dia.
Podem desesperar-nos, sí. Podem llegir i mirar d’entendre per què passa tot això. També. I en els temps que corren, en aquests dies infausts, també podem actuar.
L'Acció Paral·lela 