Quan la bona literatura entra pels ulls

En literatura, tots hi estarem d’acord, tan important és el contingut com el continent, el fons com la forma, fins al punt que tots dos, quan l’obra és bona, formen un conjunt indissociable, perfecte. Si això és així pel que fa al text de l’obra, el mateix podríem dir pel que fa al volum que la conté, que li dona corporeïtat, en definitiva, que la fa venal.

Hi ha editorials que s’hi miren molt a l’hora de definir l’aspecte dels llibres que publiquen. Bé, segurament totes s’hi miren, o això voldríem creure. Una altra cosa és que el criteri de l’encarregat del disseny sigui més o menys encertat. De fet, sovint és prou discutible.

Per començar, ningú que no sigui un bon lector no hauria de dissenyar un llibre, i encara menys decidir-ne la tipografia. Els tipus de lletra minúsculs poden ser molt elegants, però haurien d’estar desterrats: quin sentit té editar llibres il·legibles? Al capdavall, els qui llegeixen més llibres en paper són persones d’una certa edat i amb força probabilitat de patir de vista cansada, de miopia o de qualsevol altre transtorn ocular.

Podem continuar amb les cobertes, paraula entranyable que ja no utilitza gairebé ningú, per bé que la portada i la coberta no són la mateixa cosa. Avui s’editen llibres interessantíssims amb cobertes espantoses, i en aquest error hi cauen fins i tot les editorials independents, les que més cura tenen en allò que publiquen.

Recordo la gran impressió que em causà la visió d’una llibreria del centre de França el primer dia que la vaig descobrir. La primera cosa que sorprenia el vianant que s’aturava davant de Preférences —quin nom tan ben triat per a una llibreria, a més d’un homenatge absolut a l’obra homònima de Julien Gracq— era la claror que traspuava de l’interior: una llum neta que procedia tant de la il·luminació generosa, que arribava a tots els racons de l’establiment, com del reflex dels lloms i les cobertes dels llibres, en què dominaven els tons crus o blanquinosos. Era difícil veure damunt les taules i les piles de llibres cobertes acolorides, negres, vermelles, estridents, carregades de dibuixos o fotografies. Qui decidia entrar-hi a tafanejar aviat comprenia per què s’imposava aquella paleta de tons suaus, mats: els best-sellers i les col·leccions de thrillers i altres gèneres no eren enlloc; allí només hi havia bona literatura ben triada.

Doncs bé, encara avui, els colors crus, el beig, el blanc són les millors opcions per a una coberta d’una obra veritablement literària. Hi ha dissenys que mai no passen de moda, que sempre són moderns, vigents. En canvi, hi ha cobertes acolorides i plenes d’imatges estridents o fotografies que d’aquí a uns anys hauran passat de moda i es veuran desfasades, velles. D’altres opten decididament per la infantilització, potser perquè les editorials creuen que cobertes així cridaran més l’atenció. Són llibres que difícilment fullejarà segons qui —nosaltres, per exemple—, perquè cadascú té els seus propis prejudicis, i rarament imatges estridents i cobertes cridaneres parlen de bona literatura.

O és que creieu que cap d’aquestes cobertes passarà mai de moda?

Editors, no us deixeu enredar pels dissenyadors. Parlant de cobertes, less is more. La finor convida, l’estridència espanta. I és que tothom sap on trobar la bona confitura.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.