El darrer or d’astres en runa

Un vers com «El darrer or d’astres en runa» podria haver estat pronunciat pel replicant Roy Batty en el seu famós monòleg final de Blade Runner, però el cert és que es remunta a unes quantes dècades abans, a principis del segle XX, i apareix en el poema «A l’infant Elis»,  escrit per un dels poetes més obsessivament singulars qua han existit mai: Georg Trakl (1887-1914).

Llegir Trakl és endinsar-se en un món pertorbador, carregat d’una bellesa mòrbida, fosca, estrident; tres adjectius que fan de mal casar però que, a parer meu, es combinen per oferir-nos una primera impressió d’aquesta poesia única i trasbalsadora.

Occident

2

Són tan quiets els boscos verds
De casa nostra,
L’onada cristal·lina
Que mor vora murs enrunats,
I hem plorat tot dormint;
Fem camí amb pas incert
Vora el clos de la bardissa,
Tot cantant al capvespre d’estiu,
En el repòs sagrat de la vinya
Que de lluny ens envia el darrer esclat;
Ara, ombres a la falda freda
De la nit, àguiles endolades.
Tan tènuement encercla un raig de lluna
Les cicatrius purpúries de la tristor.

Si la poesia són sensacions, idees, imatges que ens fan experimentar un estat d’ànim determinat, que ens condueixen cap a una altra manera de veure, entendre i sentir el món, Trakl assoleix del tot l’objectiu d’arrossegar-nos cap al seu univers propi. I ho fa per mitjà d’unes eines simples i efectives, com ara la repetició incessant de temes, de paraules, d’imatges. El repertori, exigu, no pot ser més eficaç. Trakl ens atrapa en una teranyina d’obessions on les rates pul·lulen lliurement, els arbres són foscos i amenaçadors, les aigües puden sempre a podridura i el blau fosc ho tenyeix tot de tenebra.

I tanmateix hi ha lloc per a l’amor, per a un raig de llum arribat per sorpresa, per a un rostre calmat, encara que sigui d’un foll. Perquè els folls, com els morts i les desferres humanes, també presideixen moltes de les escenes que trobem en els poemes de Trakl. No, per a ell el món no era un lloc acollidor, i aquesta impressió ens arriba diàfana quan llegim els seus versos. Per això la seva vida —i la seva mort prematura— va estar marcada per les drogues, que se’l van endur abans que pogués veure l’ensulsiada d’Occident que s’estava preparant en forma de dues guerres mundials.

Ja sabem que els grans escriptors són éssers d’una clarividència enlluernadora, que veuen més enllà del que som capaços de veure la resta de mortals. Sovint les seves obres anticipen els temps que vindran: de vegades de forma explícita, narrant-nos fets que imagen i que, d’una o altra manera, acaben produint-se; de vegades en forma d’intuïcions que duen implícita una predicció. Trakl és d’aquests darrers: l’enfonsament d’Occident s’intueix gairebé en cada poema.

Però el poeta austríac és molt més que una veu que fa d’oracle. En els seus versos, l’ésser humà s’aprima, es dissol en ombres, s’evapora dins la tenebra, o s’endureix i enrigideix com el marbre… És fàcil, llegint Trakl, arribar a la conclusió que els humans ens hem donat massa importància a nosaltres mateixos. En el fons, habitem espais comdemnats a desaparèixer, que és el que farem tots: eclipsar-nos, finar. Potser, al capdavall, només restarà una figura solitària, potser només una ombra: la germana.

Grodek

Al vespre ressonen els boscos tardorals
Per les armes que maten, les planures daurades
I els llacs blaus, i el sol damunt
Rodola ombrívol; la nit estreny
Guerrers agonitzants, el foll lament
De les boques malmeses.
Però al fondal de salzes s’agrupa en silenci,
Núvol roig on habita un Déu de còlera,
La sang vessada, fredor de lluna;
Tots els carrers desemboquen en negra putrefacció.
Sota el brancatge daurat de la nit i dels astres,
L’ombra de la germana fluctua pel bosc silenciós,
A fi de saludar els esperits dels herois, les testes sangonents;
I sonen tènues entre els joncs les flautes fosques de la tardor.
Oh dol més ple d’orgull! Altars d’aram.
La flama ardent de l’esperit nodreix avui un dolor immens,
Els descendents no nats.

El paper clau que té la germana en l’obra i en la vida de Trakl, tal com molt bé assenyala Feliu Formosa, autor d’aquestes versions en català, emparenten aquesta poesia amb les obres de Kafka i de Musil, on trobem també unes germanes que esdevenen referents, si no directament objecte de veneració i desig.

A la germana

Allà on camines es fa tardor i vespre,
Blava salvatgina que sota els arbres ressona,
Bassa solitària al vespre.

Lleument el vol dels ocells ressona,
L’aflicció damunt l’arc dels teus ulls.
El teu somriure prim ressona.

Déu t’ha arquejat les parpelles.
Estrelles busquen de nit, filla del Divendres Sant,
L’arc del teu front.

Amb un altre to, Joan Vinyoli, que va ser un bon lector de Trakl, també té poemes dedicats a la seva germana. De fet, en molts dels seus versos és fàcil trobar ressons de l’obra de l’austríac.

Avança l’octubre. Venen bons dits per tornar a Trakl. O per descobrir-lo.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.