Exabrupte. Poètica. Taronges

La poesia ha dit sempre coses, des dels primers temps. Fins i tot en deien a l’edat mitjana els qui conreaven el trobar clus, els qui més endavant gongorejaven… La poesia podia ser hermètica, el·líptica, complexa, però sempre oferia les claus per a una o altra interpretació.

Però a mitjan segle XX va començar a florir una poesia pràcticament inintel·ligible, en què els versos eren compostos a manera de mur impenetrable, a prova d’anàlisis, lectures i interpretacions. Van començar a publicar-se volums sencers de versos que els lectors havien de creure que volien dir alguna cosa més o menys concreta, concebible. Hom havia de tenir fe i creure que el poeta no s’havia limitat únicament a bastir imatges contundents, estirabots escopits amb més o menys gràcia.

Aquesta mena de poesia va triomfar tant que avui omple els prestatges de les llibreries. Els qui la conreen, els qui la publiquen, els qui la defensen des de la crítica arriben a dir que si el lector no entén el poema és problema seu. Però el lector, per llegit que sigui, per moltes lectures que dediqui a un d’aquests textos críptics fins a l’extenuació, mai no podrà penetrar el mur alçat per aquell qui n’és l’autor, mai no podrà copsar la idea que s’amaga, si cap n’hi ha, rere aquells versos, perquè no han estat concebuts perquè un trist lector hi entengui res.

Sí, és cert, és absurd pensar que algú ha escrit uns versos deliberadament inintel·ligibles. Cap autor no escriu amb la voluntat expressa de no ser entès per ningú, si més no cap autor que pretengui veure la seva obra publicada. Per això cal concloure que aquesta inintel·ligibilitat només es deu a la seva malaptesa, a la seva incapacitat per escriure millor, per molta claca que tingui, encara que certa crítica li rigui les gràcies, potser perquè és més ben vist lloar obres inextricables que no pas admetre que hom no hi ha entès res.

Però pot molt ben ser que els qui no hi hàgim entès res siguem nosaltres.

Per si de cas, el 2020 ens hi fixarem més. Mentrestant, ens quedem amb aquestes taronges de Gemma Gorga, del volum Diafragma (Curbet Edcions, 2012). La foto que acompanya el poema és de Joan Ramell.

 

Un desacato

Feia temps que a L’Acció Paral·lela no teníem la gosadia de llegir una obra acabada de sortir al mercat i que fos la primera novel·la d’un autor dels nostres dies. I tanmateix és cert que ens havíem fet el propòsit de començar el 2020 llegint un libre d’aparició recent. Per això, quan circumstàncies diverses ens van dur a tenir a les mans la novel·la Gina, de Maria Climent (L’Altra Editorial, 2019), vam decidir no deixar per al gener el que podíem fer a les acaballes del 2019. Així doncs, l’hem llegit.

Si en general som poc de prendre riscos innecessaris a l’hora de triar lectures, Gina és la confirmació que fem ben fet. Tot el que tens por de trobar en una novel·la d’avui dia Maria Climent ens ho serveix a cabassos: picades d’ullet al lector perquè no es perdi, aclariments superflus per si aquest lector no entén alguna paraula o alguna broma, personatges sobrers, referències cinematogràfiques i musicals per crear ambient… i, per sobre de tot, una història que no transcendeix la mera peripècia personal de la protagonista.

Una història que ens pot interessar més o menys; aquest no és el problema. El problema és que a la base del relat no hi hagi l’ambició d’aconseguir que l’obra prengui una certa volada, més enllà d’explicar-nos els dubtes i els maldecaps d’una dona jove que decideix ser mare soltera i que té una malaltia crònica. El problema és que l’anècdota personal ho és tot, en aquest llibre, sense que se’ns ofereixi res de nou. Ben al contrari, la narració se serveix de tots els vells trucs amb què certs escriptors intenten guanyar-se l’atenció del lector. Però de quin lector parlem? Quan llegim un fragment com aquest, per exemple: «Va ser una setmana dura que, si en lloc de ser una setmana hagués sigut un partit de bàsquet, la Incertesa m’hauria guanyat de pallissa descomunal», ens assalta el dubte de si aquesta obra no hauria d’haver sortit en alguna col·lecció de literatura juvenil. La infantilització del lector, efectivament, és un dels trets característics de Gina.

La recepta del pastís és coneguda: dins el pot de la batedora hi posarem uns quants records d’infantesa, un pis d’estudiants, algun viatge a París, unes dosis d’amor lèsbic, quatre bromes per fer uns hihís-hahàs, un polsim de política i moltes ganes de tenir un fill. Ho batrem ben batut i, si cal, ho rectificarem amb unes quantes cartes fictícies i un grapat d’aclariments lingüístics. Ho abocarem en el motlle i, un cop refredat, amb una mànega pastissera hi dibuixarem al damunt la cara que feia Audrey Tautou a Amélie. I ja ho podrem servir. El pastís, lleuger, és menja d’un parell de tardes.

Compte: si més no, l’obra és prou fluida, sobretot després d’un inici una mica embrollat. Quan agafa embranzida, Climent narra amb facilitat i desimboltura, recolzant-se en la llengua que utilitza, desacomplexada pel que fa a la gramàtica i al lèxic, però acomplexada pel que fa a la variant ampostina en què escriu. I dic «acomplexada» perquè Climent de tant en tant té la necessitat de justificar la tria que fa o aclarir el significat de certs mots, com quan la mare de la protagonista li pregunta si el seu nòvio és un «desacato», i la narradora ens aclareix: «és a dir, un desastre de persona, algú que no s’aclareix amb la seua vida, en dialecte del Delta.» Del Delta i d’unes quantes comarques del voltant, hi afegiríem. Aquesta mena d’aclariments provoca dues coses: la primera, que el lector que parla una altra variant se senti tractat injustament de persona incapaç d’entendre el text; la segona, que el lector que comparteix la variant del llibre tingui la sensació que la novel·la no està escrita per a ell.

D’exemples d’aquests n’hi ha diversos, com també de la voluntat de l’autora de ser enginyosa en moltes de les frases —plenes de coachs i losers i coses per l’estil—, un dels pecats més estesos en la literatura dels nostres temps. L’altre és l’abús de referents que prescriuen amb rapidesa i que condemnen el llibre a tenir data de caducitat: si no es consumeix en el seu moment, perd tota la gràcia. Perquè un es pregunta si d’aquí a uns anys a un possible lector de Gina li dirà res la banda sonora de la protagonista, o els actors de què parla per fer certes comparacions, o el Nesquik, o la «mirada Terribas»…

Deixem, però, que el text parli per si mateix:

La vida la tracem a pinzellades i, quan se mos acaba, deixem un dibuix que va d’allò més bonic fins allò més horrorós. On, si fos per natros, només hi pintaríem margarides, semicorxeres, cavalls salvatges, fruites del bosc, onades del mar, iogurts de coco, coses així.

Des d’un segon pla, me miraven altres dones joves que anaven fent que sí amb el cap i mig somriure, i altra gent d’aquella que no es vol posar mai en embolics ni implicar-se en res, equidistants, me sembla que en diuen.

Hi havia passat per davant cada dia i cada dia havia pensat, abans d’anar-te’n, entra-hi. (Jo a mi em parlo de tu.)

Mai havia tingut l’amor de l’Elizabert, per tant, confiava que l’amor no em podria destruir, esta vegada. El que sí que havia tingut, o més aviat acumulat, era l’esperança, una cosa fins i tot més perillosa que l’amor, perquè quan l’esperança se’n va, no queda res més. I un altre detall, que no us penseu que em passava per alt: l’Elizabeth era una dona. Però, mira, què hi farem. Coses més difícils hai après a entendre. Has de ser molt mala persona per no estimar-te les dones, al cap i a la fi, no?

Encara podríem parlar de les obvietats que infesten el text amb voluntat alliçonadora («I qui té fills per solucionar la relació de parella que sàpiga que s’equivoca greument»), però allargaríem innecessàriament la ressenya.

És probable que tot plegat ho pogués haver polit bastant un editor dels d’abans, amb ganes de llegir el text amb sentit crític i sense manies a l’hora de proposar millores a l’autora. Perquè no neguem pas la possibilitat que hi hagi qui s’interessi per la història que se’ns explica, algú que fàcilment podria trobar al·licients en aquesta lectura si s’hi hagués fet una bona esporgada. I és que és en les primeres novel·les dels escriptors que cal tenir cura de la planta abans no es torci.

Però, esclar, quan als agraïments llegeixes: «a ma germana, que es va anar llegint el llibre a mesura que me l’inventava i tot me ho trobava guapíssim», entens que algú no ha fet la feina.

I quan no es fa la feina, es provoquen desacatos.

Bons propòsits…

L’any que acaba el tancarem amb ben poques decepcions, a penes alguna lectura sobrera però que tampoc no ha fet cap mal excessiu ni ens ha pres gaire temps. Envellir com a lectors, és a dir madurar, ja ho té això: aprens a triar, a garbellar, i cada cop és més difícil quedar enrampat tenint a les mans una d’aquelles obres infumables que de vegades obtenen un ressò immediat.

Poesia a banda, esclar, perquè en poesia no estem mai fora de perill. Tot és bo, tot és magnífic, especialment els autors consagrats, venerats i amb obra completa. Algun dia haurem de parlar de debò de poesia, aquest gènere avui ja indefinible, on tot està permès i que ha pres un camí definitiu cap a la llibertat absoluta i, per tant, cap a la descomposició. Algun dia, sí, ens haurem de dir les veritats.

Però tornem al que dèiem. El principal antídot contra la literatura d’estar per casa o de condició nul·la és haver començat pel començament: quan has llegit la Ilíada, l’Odissea o l’Eneida, saps que estàs protegit contra la manca absoluta de criteri i que faràs teva per sempre la norma de no llegir més de dos autors contemporanis seguits sense intercalar-hi un llibre indiscutible de qualsevol època.

Aquesta tria té un risc, esclar: és fàcil caure en la temptació de deixar de llegir coetanis, i això no està bé. Els coetanis també tenen dret a existir, els editors que els publiquen tenen dret a no tenir pèrdues excessives, i al crític més crític amb els temps que corren li agrada estar mínimament al dia.

Per això, a L’Acció Paral·lela, després d’un 2019 força buit de lectures coetànies —rellegiu ara, si voleu, la primera frase d’aquest apunt de blog—, hem decidit que començarem el 2020 llegint un llibre d’aparició recent a fi de poder fer-ne la ressenya. Ara bé, com que n’han sortit tants i no estem al cas de tot, demanem humilment un cop de mà a qui ens vulgui ajudar a escollir aquesta lectura. Així doncs, esperem recomanacions i suggeriments: el llibre que ens sigui recomanat per més lectors serà l’escollit.

Ànimes lectores caritatives, deixeu aquí el vostre comentari i digueu-nos:

Quin llibre aparegut el 2019 ens recomaneu?

Ja teniu el nostre agraïment: etern o efímer? Això ja es veurà.

Noves formes de bellesa

Hi ha una imatge que no em puc treure del cap: a la inefable Piazza dei Miracoli de Pisa, dotzenes de persones alhora, les unes a curta distància de les altres, es disseminen com estaquirots amb les cames flexionades i els braços estirats cap a una paret invisible, amb la cara deformada per la ganyota estulta de qui simula fer un esforç enorme i, a més, prova de somriure. Miren a la càmera mentre fan veure que aguanten la torre inclinada. Qui es mira l’escena des de fora només veu unes figures estrafolàries que no aguanten res, sinó el buit, sinó el pes de la imatge grotesca que ofereixen, absurda de tan repetida. Tots fan el mateix gest. Tots donen l’esquena al monument.

No tothom es presta a fer el ridícul, per descomptat; no tot és estultícia. Aquest és un patró de viatger molt estès, però no tots són així ni viatgen de la mateixa manera. Avui que hi ha tanta gent que es desplaça —que puja i baixa dels avions, fa centenars de fotografies que s’amunteguen a la memòria del mòbil, arriba a llocs i en torna sense poder explicar-ne gaire re—, avui també podem topar amb un llibre com Indi visible (Tushita Edicions) i una viatgera com Gemma Gorga.

Efectivament, hi ha molta gent que volta, i que fins i tot fa estades a l’estranger d’una certa durada; no n’hi ha tants que sàpiguen aprofitar els viatges que fan en un o altre sentit, i encara menys que sàpiguen parlar-ne, extreure’n alguna cosa que valgui la pena que sigui escoltada per un tercer. Un tercer que pot tenir a priori moltes, poques o nul·les ganes de visitar els llocs que li seran narrats. Jo, per exemple, viatger esporàdic tirant a escàs, situo l’Índia molt avall en la llista de països que m’agradaria conèixer. L’Índia, a més, és aquell subcontinent sobre el qual tant han escrit turistes i escriptors rodamons de totes les èpoques. Què més se’n pot dir? Aquesta era la mena de dubtes amb què encarava la lectura d’Indi visible, però els dubtes es van fondre després de llegir el primer paràgraf del llibre, el primer apunt d’aquest dietari sense dates amb què Gemma Gorga ens —anava a dir convida— arrossega per la força a acompanyar-la en la seva experiència. Per la força de la bellesa, esclar. Perquè Indi visible és literament una delícia —«un plaer exquisit, intens, que transporta», en paraules del diccionari.

Se m’acosta. Amb un marcat accent indi em pregunta d’on sóc. Where from. Em pregunta com em dic. What name. D’acord. Barcelona. Gemma. Segueixen uns segons de silenci concentrat, mentre s’esforça a retenir la informació que acabo de confiar-li. Sembla suficient. Em dóna les gràcies i marxa per on ha vingut.

O sigui, que no volia res.

No puc dotar l’anècdota de sentir. Potser ni cal, i aquest és el meu error.

Gorga té el do de la destil·lació: sap extreure de les seves vivències el moll de l’os que, amb paciència, acabarà convertint en poema, en il·luminació, en mena d’epifania joyceana, i ho fa sense que es noti per enlloc l’esforç que cal esmerçar per dur a terme una tal operació. Els seus textos ens apareixen perfectament polits, sense costures, sense rebaves. N’ha eliminat amb cura tota bastida, els senyals que hi podria haver deixat el motlle de realitat, d’experiència viscuda amb què han estat modelats. Diries que escriure és per a Gorga tan natural com l’acte de respirar.

Indi visible té, d’altra banda, la particularitat de fondre notes de dietari, poesia, reflexions i apunts del natural en uns textos en prosa que parlen tant de les profunditats de l’Índia que Gorga coneix com de les mateixes fondàries de l’autora, sense que sigui fàcil decidir a quin dels avencs li és permès al lector d’endinsar-se més. Assistim a les seves passejades pels carrers intransitables d’Old Delhi i l’acompanyem com l’acompanyen els seus dubtes, la seva fragilitat, els estats d’ànim canviants amb què encara cada nou dia, els impactes que es transformaran en futurs poemes. L’extrema sensibilitat de Gorga, sempre allunyada del més mínim contacte amb el sentimentalisme, contribueix a definir amb precisió la seva poètica, tan fina com ben cisellada, com ho són les reflexions que esquitxen el llibre, sovint contundents, sempre carregades d’agudesa.

Si tot això no fos prou, Gorga ens obsequia de tant en tant amb la traducció d’alguns poemes dels autors que són l’excusa de l’estada a la Sankriti Foundation de Delhi: poetes contemporanis indis que van triar l’anglès per produir la seva obra. La tria que se’ns ofereix inclou alguns textos esplèndids, com aquest «Espai viu» d’Imtiaz Dharker:

Senzillament, no hi ha prou
línies rectes. Aquest
és el problema.
Res no és pla
o paral·lel. Les bigues
fan equilibris de gairell sobre suports
empesos lluny de la vertical.
Els claus s’arrapen a juntures que es baden.
L’estructura sencera s’inclina perillosament
cap al miracle.

En aquest marc precari,
algú li ha fet un raconet
a un espai viu

i fins i tot ha gosat col·locar
aquests ous en una cistella metàl·lica,
fràgils corbes blanques
repenjades sobre les vores fosques
d’un univers esbiaixat,
acollint la llum
dins seu,
com si fossin
les parets lluents i primes de la fe.

Al final del recorregut, la Delhi que Gorga ens ha donat a conèixer —en un retrat que semblarà poc amable perquè és sincer— tenim la sensació d’haver-la viscut com si hi haguéssim estat: els carrers atapeïts de vehicles, d’homes, d’olors i pudors, de sorolls, de brutícia, de colors, de contaminació, de misèria, de vida. En coneixem el clima, la calor impossible, el bestiari, els arbres, els costums dels qui l’habiten. Però dit així és com si no diguéssim res, o pitjor, és falsejar els que ens oferix aquest volum, perquè tots els ingredients apareixen dosificats, mesclats amb l’ingredient secret que no falta mai en els textos de Gorga: el to que ho relliga tot amb finor, intel·ligència i precisió.

Comencen a aparèixer els primers bigotis indis. Les primeres cabelleres d’atzabeja enllustrades amb oli de coco. El cercle fosc sota els ulls. Les mans més aviat aspres, amb les ungles tenyides de groc-cúrcuma. Els peus clivellats, de color de terracota. Els cossos prims, segons com vulnerables, segons com forts. La dringadissa de les dones quan caminen. Noves formes de bellesa.

No és fàcil topar amb viatgers així. No es fàcil trobar llibres com aquest.