Noves formes de bellesa

Hi ha una imatge que no em puc treure del cap: a la inefable Piazza dei Miracoli de Pisa, dotzenes de persones alhora, les unes a curta distància de les altres, es disseminen com estaquirots amb les cames flexionades i els braços estirats cap a una paret invisible, amb la cara deformada per la ganyota estulta de qui simula fer un esforç enorme i, a més, prova de somriure. Miren a la càmera mentre fan veure que aguanten la torre inclinada. Qui es mira l’escena des de fora només veu unes figures estrafolàries que no aguanten res, sinó el buit, sinó el pes de la imatge grotesca que ofereixen, absurda de tan repetida. Tots fan el mateix gest. Tots donen l’esquena al monument.

No tothom es presta a fer el ridícul, per descomptat; no tot és estultícia. Aquest és un patró de viatger molt estès, però no tots són així ni viatgen de la mateixa manera. Avui que hi ha tanta gent que es desplaça —que puja i baixa dels avions, fa centenars de fotografies que s’amunteguen a la memòria del mòbil, arriba a llocs i en torna sense poder explicar-ne gaire re—, avui també podem topar amb un llibre com Indi visible (Tushita Edicions) i una viatgera com Gemma Gorga.

Efectivament, hi ha molta gent que volta, i que fins i tot fa estades a l’estranger d’una certa durada; no n’hi ha tants que sàpiguen aprofitar els viatges que fan en un o altre sentit, i encara menys que sàpiguen parlar-ne, extreure’n alguna cosa que valgui la pena que sigui escoltada per un tercer. Un tercer que pot tenir a priori moltes, poques o nul·les ganes de visitar els llocs que li seran narrats. Jo, per exemple, viatger esporàdic tirant a escàs, situo l’Índia molt avall en la llista de països que m’agradaria conèixer. L’Índia, a més, és aquell subcontinent sobre el qual tant han escrit turistes i escriptors rodamons de totes les èpoques. Què més se’n pot dir? Aquesta era la mena de dubtes amb què encarava la lectura d’Indi visible, però els dubtes es van fondre després de llegir el primer paràgraf del llibre, el primer apunt d’aquest dietari sense dates amb què Gemma Gorga ens —anava a dir convida— arrossega per la força a acompanyar-la en la seva experiència. Per la força de la bellesa, esclar. Perquè Indi visible és literament una delícia —«un plaer exquisit, intens, que transporta», en paraules del diccionari.

Se m’acosta. Amb un marcat accent indi em pregunta d’on sóc. Where from. Em pregunta com em dic. What name. D’acord. Barcelona. Gemma. Segueixen uns segons de silenci concentrat, mentre s’esforça a retenir la informació que acabo de confiar-li. Sembla suficient. Em dóna les gràcies i marxa per on ha vingut.

O sigui, que no volia res.

No puc dotar l’anècdota de sentir. Potser ni cal, i aquest és el meu error.

Gorga té el do de la destil·lació: sap extreure de les seves vivències el moll de l’os que, amb paciència, acabarà convertint en poema, en il·luminació, en mena d’epifania joyceana, i ho fa sense que es noti per enlloc l’esforç que cal esmerçar per dur a terme una tal operació. Els seus textos ens apareixen perfectament polits, sense costures, sense rebaves. N’ha eliminat amb cura tota bastida, els senyals que hi podria haver deixat el motlle de realitat, d’experiència viscuda amb què han estat modelats. Diries que escriure és per a Gorga tan natural com l’acte de respirar.

Indi visible té, d’altra banda, la particularitat de fondre notes de dietari, poesia, reflexions i apunts del natural en uns textos en prosa que parlen tant de les profunditats de l’Índia que Gorga coneix com de les mateixes fondàries de l’autora, sense que sigui fàcil decidir a quin dels avencs li és permès al lector d’endinsar-se més. Assistim a les seves passejades pels carrers intransitables d’Old Delhi i l’acompanyem com l’acompanyen els seus dubtes, la seva fragilitat, els estats d’ànim canviants amb què encara cada nou dia, els impactes que es transformaran en futurs poemes. L’extrema sensibilitat de Gorga, sempre allunyada del més mínim contacte amb el sentimentalisme, contribueix a definir amb precisió la seva poètica, tan fina com ben cisellada, com ho són les reflexions que esquitxen el llibre, sovint contundents, sempre carregades d’agudesa.

Si tot això no fos prou, Gorga ens obsequia de tant en tant amb la traducció d’alguns poemes dels autors que són l’excusa de l’estada a la Sankriti Foundation de Delhi: poetes contemporanis indis que van triar l’anglès per produir la seva obra. La tria que se’ns ofereix inclou alguns textos esplèndids, com aquest «Espai viu» d’Imtiaz Dharker:

Senzillament, no hi ha prou
línies rectes. Aquest
és el problema.
Res no és pla
o paral·lel. Les bigues
fan equilibris de gairell sobre suports
empesos lluny de la vertical.
Els claus s’arrapen a juntures que es baden.
L’estructura sencera s’inclina perillosament
cap al miracle.

En aquest marc precari,
algú li ha fet un raconet
a un espai viu

i fins i tot ha gosat col·locar
aquests ous en una cistella metàl·lica,
fràgils corbes blanques
repenjades sobre les vores fosques
d’un univers esbiaixat,
acollint la llum
dins seu,
com si fossin
les parets lluents i primes de la fe.

Al final del recorregut, la Delhi que Gorga ens ha donat a conèixer —en un retrat que semblarà poc amable perquè és sincer— tenim la sensació d’haver-la viscut com si hi haguéssim estat: els carrers atapeïts de vehicles, d’homes, d’olors i pudors, de sorolls, de brutícia, de colors, de contaminació, de misèria, de vida. En coneixem el clima, la calor impossible, el bestiari, els arbres, els costums dels qui l’habiten. Però dit així és com si no diguéssim res, o pitjor, és falsejar els que ens oferix aquest volum, perquè tots els ingredients apareixen dosificats, mesclats amb l’ingredient secret que no falta mai en els textos de Gorga: el to que ho relliga tot amb finor, intel·ligència i precisió.

Comencen a aparèixer els primers bigotis indis. Les primeres cabelleres d’atzabeja enllustrades amb oli de coco. El cercle fosc sota els ulls. Les mans més aviat aspres, amb les ungles tenyides de groc-cúrcuma. Els peus clivellats, de color de terracota. Els cossos prims, segons com vulnerables, segons com forts. La dringadissa de les dones quan caminen. Noves formes de bellesa.

No és fàcil topar amb viatgers així. No es fàcil trobar llibres com aquest.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.