Un desacato

Feia temps que a L’Acció Paral·lela no teníem la gosadia de llegir una obra acabada de sortir al mercat i que fos la primera novel·la d’un autor dels nostres dies. I tanmateix és cert que ens havíem fet el propòsit de començar el 2020 llegint un libre d’aparició recent. Per això, quan circumstàncies diverses ens van dur a tenir a les mans la novel·la Gina, de Maria Climent (L’Altra Editorial, 2019), vam decidir no deixar per al gener el que podíem fer a les acaballes del 2019. Així doncs, l’hem llegit.

Si en general som poc de prendre riscos innecessaris a l’hora de triar lectures, Gina és la confirmació que fem ben fet. Tot el que tens por de trobar en una novel·la d’avui dia Maria Climent ens ho serveix a cabassos: picades d’ullet al lector perquè no es perdi, aclariments superflus per si aquest lector no entén alguna paraula o alguna broma, personatges sobrers, referències cinematogràfiques i musicals per crear ambient… i, per sobre de tot, una història que no transcendeix la mera peripècia personal de la protagonista.

Una història que ens pot interessar més o menys; aquest no és el problema. El problema és que a la base del relat no hi hagi l’ambició d’aconseguir que l’obra prengui una certa volada, més enllà d’explicar-nos els dubtes i els maldecaps d’una dona jove que decideix ser mare soltera i que té una malaltia crònica. El problema és que l’anècdota personal ho és tot, en aquest llibre, sense que se’ns ofereixi res de nou. Ben al contrari, la narració se serveix de tots els vells trucs amb què certs escriptors intenten guanyar-se l’atenció del lector. Però de quin lector parlem? Quan llegim un fragment com aquest, per exemple: «Va ser una setmana dura que, si en lloc de ser una setmana hagués sigut un partit de bàsquet, la Incertesa m’hauria guanyat de pallissa descomunal», ens assalta el dubte de si aquesta obra no hauria d’haver sortit en alguna col·lecció de literatura juvenil. La infantilització del lector, efectivament, és un dels trets característics de Gina.

La recepta del pastís és coneguda: dins el pot de la batedora hi posarem uns quants records d’infantesa, un pis d’estudiants, algun viatge a París, unes dosis d’amor lèsbic, quatre bromes per fer uns hihís-hahàs, un polsim de política i moltes ganes de tenir un fill. Ho batrem ben batut i, si cal, ho rectificarem amb unes quantes cartes fictícies i un grapat d’aclariments lingüístics. Ho abocarem en el motlle i, un cop refredat, amb una mànega pastissera hi dibuixarem al damunt la cara que feia Audrey Tautou a Amélie. I ja ho podrem servir. El pastís, lleuger, és menja d’un parell de tardes.

Compte: si més no, l’obra és prou fluida, sobretot després d’un inici una mica embrollat. Quan agafa embranzida, Climent narra amb facilitat i desimboltura, recolzant-se en la llengua que utilitza, desacomplexada pel que fa a la gramàtica i al lèxic, però acomplexada pel que fa a la variant ampostina en què escriu. I dic «acomplexada» perquè Climent de tant en tant té la necessitat de justificar la tria que fa o aclarir el significat de certs mots, com quan la mare de la protagonista li pregunta si el seu nòvio és un «desacato», i la narradora ens aclareix: «és a dir, un desastre de persona, algú que no s’aclareix amb la seua vida, en dialecte del Delta.» Del Delta i d’unes quantes comarques del voltant, hi afegiríem. Aquesta mena d’aclariments provoca dues coses: la primera, que el lector que parla una altra variant se senti tractat injustament de persona incapaç d’entendre el text; la segona, que el lector que comparteix la variant del llibre tingui la sensació que la novel·la no està escrita per a ell.

D’exemples d’aquests n’hi ha diversos, com també de la voluntat de l’autora de ser enginyosa en moltes de les frases —plenes de coachs i losers i coses per l’estil—, un dels pecats més estesos en la literatura dels nostres temps. L’altre és l’abús de referents que prescriuen amb rapidesa i que condemnen el llibre a tenir data de caducitat: si no es consumeix en el seu moment, perd tota la gràcia. Perquè un es pregunta si d’aquí a uns anys a un possible lector de Gina li dirà res la banda sonora de la protagonista, o els actors de què parla per fer certes comparacions, o el Nesquik, o la «mirada Terribas»…

Deixem, però, que el text parli per si mateix:

La vida la tracem a pinzellades i, quan se mos acaba, deixem un dibuix que va d’allò més bonic fins allò més horrorós. On, si fos per natros, només hi pintaríem margarides, semicorxeres, cavalls salvatges, fruites del bosc, onades del mar, iogurts de coco, coses així.

Des d’un segon pla, me miraven altres dones joves que anaven fent que sí amb el cap i mig somriure, i altra gent d’aquella que no es vol posar mai en embolics ni implicar-se en res, equidistants, me sembla que en diuen.

Hi havia passat per davant cada dia i cada dia havia pensat, abans d’anar-te’n, entra-hi. (Jo a mi em parlo de tu.)

Mai havia tingut l’amor de l’Elizabert, per tant, confiava que l’amor no em podria destruir, esta vegada. El que sí que havia tingut, o més aviat acumulat, era l’esperança, una cosa fins i tot més perillosa que l’amor, perquè quan l’esperança se’n va, no queda res més. I un altre detall, que no us penseu que em passava per alt: l’Elizabeth era una dona. Però, mira, què hi farem. Coses més difícils hai après a entendre. Has de ser molt mala persona per no estimar-te les dones, al cap i a la fi, no?

Encara podríem parlar de les obvietats que infesten el text amb voluntat alliçonadora («I qui té fills per solucionar la relació de parella que sàpiga que s’equivoca greument»), però allargaríem innecessàriament la ressenya.

És probable que tot plegat ho pogués haver polit bastant un editor dels d’abans, amb ganes de llegir el text amb sentit crític i sense manies a l’hora de proposar millores a l’autora. Perquè no neguem pas la possibilitat que hi hagi qui s’interessi per la història que se’ns explica, algú que fàcilment podria trobar al·licients en aquesta lectura si s’hi hagués fet una bona esporgada. I és que és en les primeres novel·les dels escriptors que cal tenir cura de la planta abans no es torci.

Però, esclar, quan als agraïments llegeixes: «a ma germana, que es va anar llegint el llibre a mesura que me l’inventava i tot me ho trobava guapíssim», entens que algú no ha fet la feina.

I quan no es fa la feina, es provoquen desacatos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.