Exabrupte. Poètica. Taronges

La poesia ha dit sempre coses, des dels primers temps. Fins i tot en deien a l’edat mitjana els qui conreaven el trobar clus, els qui més endavant gongorejaven… La poesia podia ser hermètica, el·líptica, complexa, però sempre oferia les claus per a una o altra interpretació.

Però a mitjan segle XX va començar a florir una poesia pràcticament inintel·ligible, en què els versos eren compostos a manera de mur impenetrable, a prova d’anàlisis, lectures i interpretacions. Van començar a publicar-se volums sencers de versos que els lectors havien de creure que volien dir alguna cosa més o menys concreta, concebible. Hom havia de tenir fe i creure que el poeta no s’havia limitat únicament a bastir imatges contundents, estirabots escopits amb més o menys gràcia.

Aquesta mena de poesia va triomfar tant que avui omple els prestatges de les llibreries. Els qui la conreen, els qui la publiquen, els qui la defensen des de la crítica arriben a dir que si el lector no entén el poema és problema seu. Però el lector, per llegit que sigui, per moltes lectures que dediqui a un d’aquests textos críptics fins a l’extenuació, mai no podrà penetrar el mur alçat per aquell qui n’és l’autor, mai no podrà copsar la idea que s’amaga, si cap n’hi ha, rere aquells versos, perquè no han estat concebuts perquè un trist lector hi entengui res.

Sí, és cert, és absurd pensar que algú ha escrit uns versos deliberadament inintel·ligibles. Cap autor no escriu amb la voluntat expressa de no ser entès per ningú, si més no cap autor que pretengui veure la seva obra publicada. Per això cal concloure que aquesta inintel·ligibilitat només es deu a la seva malaptesa, a la seva incapacitat per escriure millor, per molta claca que tingui, encara que certa crítica li rigui les gràcies, potser perquè és més ben vist lloar obres inextricables que no pas admetre que hom no hi ha entès res.

Però pot molt ben ser que els qui no hi hàgim entès res siguem nosaltres.

Per si de cas, el 2020 ens hi fixarem més. Mentrestant, ens quedem amb aquestes taronges de Gemma Gorga, del volum Diafragma (Curbet Edcions, 2012). La foto que acompanya el poema és de Joan Ramell.

 

One thought on “Exabrupte. Poètica. Taronges

  1. Amb aquest poema m’ha revingut la imatge de mon pare pelant la taronja amb un ganivet. Ho recordo perquè, sovint, s’hi jugava que ho podia fer de seguit, salvant-ne la pell sencera, que mostrava com un trofeu. Nosaltres l’aplaudíem, érem canalla. D’això fa molts anys. És a l’entorn de les festes nadalenques que les taronges són més bones. I per fer baixar la pesantor de l’escudella i el rostit venia de gust una fruita dolça i sucosa, que ens menjàvem abans del torró. I del vers, que recitàvem drets d’una cadira estant. Els pares estaven excepcionalment contents, havien cobrat la paga doble i rebut la panera; de vegades amb un pollastre viu, a més del torró El Almendro, el vi de la Rioja, el xampany semisec Delapierre, el whisky Dyc i l’ampolla de Calisay (la bona, no el mata-rates d’ara).

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.