Literatura d’alta volada

A França, quan un llibreter et recomana una novel·la que considera de molta qualitat, una mostra de bona literatura, sol dir-ne: «C’est très littéraire», donant a entendre que no totes les novel·les que es publiquen són exactament obres (prou) literàries. La distinció és magnífica, i terriblement útil per als amants de l’«alta literatura», sigui el que sigui el que això vulgui dir.

En els temps que corren, per a aquests gurmets de la bona literatura poques coses hi ha tan prometedores com una passejada per la geografia i la història de la Mitteleuropa, aquesta regió més conceptual que física del Vell Continent que tants fars ha donat a la cultura occidental. I si aquest passeig pren la forma d’un itinerari que ens portarà a conèixer espais de la memòria que es resisteixen a desaparèixer; a traspassar fronteres modificades un i altre cop, esborrades, tornades a alçar; a visitar paisatges escrits i guanyats per a la nostàlgia i el desarrelament, tot això acompanyats sempre, com el Dant de la Divina Còmèdia, per un Virgili que ara pren el nom de W. G. Sebald, ara de Walter Benjamin, o de Marisa Madieri, Claudio Magris, Kundera, Tarkovski, etc., llavors les expectatives amb què començarem aquest viatge no poden ser millors.

Aquesta és, a priori, la proposta que ens fa mossegar l’esquer que duu per títol Serem Atlàntida, la tercera novel·la de Joan Benesiu (Edicions del Periscopi, 2019). Amb aquesta obra, Benesiu ha volgut bastir una reflexió molt àmplia en la qual conflueixen una quantitat ingent d’idees i conceptes: la recerca de la identitat individual i col·lectiva, el paper de l’individu davant dels fets històrics, la nostàlgia en totes les seves formes, la idea de frontera, els no-llocs, el turisme banal, el plagi i la imitació en la creació artística… L’ambició de Benesiu no té límits a l’hora d’obrir nous fils i encabir en la novel·la tot allò de què vol parlar.

Així doncs, ens introduïm en la lectura i, de sobte, sense saber com, ens adonem que som en una perruqueria. Perquè és en una perruqueria de París on ens situa el narrador des d’un bon començament, immers de ple en les seves cavil·lacions:

«De xicotet em fascinava veure’n un, de calb, a la perruqueria. Per què un dispendi tal quan a casa podia retocar-se la soledat d’aquells petits troncs esquinçats, en l’antic bosc de cendra vingut a menys.»

Topem amb aquesta frase i salta la primera alarma. Què ha passat? On érem? A veure: mantinguem la calma, continuem llegint. El narrador surt de la perruqueria amb els cabells ben arranats i se’n va cap a l’aeroport; mentre consulta l’estat del vol a les pantalles, ens diu que «passe la mà per la malenconia de l’occipital indefens». Uf! De nou salta l’alarma, i acabem de començar… Però fem el cor fort i tirem endavant. Al bar de l’aeroport el narrador entra en contacte amb Mirko Bevilacqua, de qui a partir d’ara seguirem les passes, tant en la seva persecució darrere de la Clara Bernat, a qui coneixerem tot seguit, com en els seus vagareigs a la recerca del seu passat, de les seves arrels familiars. Una recerca que ens permetrà ser testimonis dels fets més tràgics del segle XX europeu: el feixisme, la Segona Guerra Mundial, el nazisme o la guerra dels Balcans dels anys noranta.

Com dèiem abans, aquest serà un passeig per la Mitteleuropa al costat d’aquesta parella, en Mirko i la Clara, al llarg del qual coneixerem altres personatges que desfilaran davant nostre, per bé que la majoria sense pena ni glòria: hi són com podrien no haver-hi estat. La mateixa relació entre en Mirko i la Clara és absolutament plana, mancada de cap evolució visible o creïble. El narrador, per fer-nos adonar que la Clara és un personatge amb un aire misteriós, ens diu que té un aire misteriós, però res més no ens ho demostra, ni tan sols la seva bisexualitat.

En canvi, sí que ens adonem, a mesura que penetrem més en el relat, que el llibre té dos problemes de pes. El primer fa referència a l’objectiu de tot plegat: on vol anar a parar, Benesiu? Què ens vol dir? Ho intuïm, però costa de saber-ho del cert, perquè vol dir tantes coses, vol expressar tantes idees, que és impossible que la reflexió aprofundeixi en totes les vetes de pensament que queden al descobert. El relat es torna a voltes confús, apareix cosit d’excursos que no sempre saps quin objecte tenen. En certs passatges, la sensació de xerrameca buida és inevitable. La manca de claredat provoca que de vegades no es vegi per enlloc la utilitat de moltes de les citacions que es fan al llibre, per què hi apareixen tants escriptors, pensadors i artistes.

Un escriptor que té un pla clar i ben traçat per explicar una història utilitzarà tots els referents que vulgui i els encaixarà en la narració per fonamentar, exemplificar o ampliar el que vol dir. Tanmateix, sembla que Benesiu segueix el procediment contrari: sembla que ell vulgui parlar dels seus referents, de tot un seguit d’autors i d’obres, i que per fer-ho basteixi un fil narratiu que li permeti anar encabint tot aquest material que li és car. Que el fil s’aguanti més o menys no té gaire importància: és l’excusa per portar a col·lació aquestes obres i aquests autors.

Però, llavors, on és el seu, de discurs? Què és el que ell mateix té a dir-nos? Entenguem-nos: no caurem en l’aberració d’afirmar que Benesiu no té coses a dir, perquè és evident que en té. Però les reflexions de collita pròpia queden massa amagades. I és una llàstima, perquè quan s’esforça a explicar-se Benesiu demostra que pot treure suc de la narració per palesar les seves idees. El que passa és que ho fa poc. No es fa literatura d’alta volada farcint el relat de referències contínues a grans autors i grans obres. Es fa literatura d’alta volada quan s’és capaç d’inserir aquest pòsit de lectures a la base d’un discurs propi, ben travat, ben pensat.

El segon problema de pes és l’estil. Benesiu parla del plagi i la imitació, i de fet juga amb aquests termes. A Serem Atlàntida ara juga a escriure com Sebald, ara juga a escriure com Magris, a fer de Madieri… Juga a imitar, a plagiar, i a fer explícit el joc, sense adonar-se que fer-lo explícit no canvia res, no li atorga més originalitat. Davant de les imitacions, el lector «llegit» sempre es quedarà amb l’original.

Això s’agreuja pels defectes d’estil que esquitxen l’obra de dalt a baix: frases mal resoltes, poc precises, fragments que no s’entenen prou bé, repeticions absurdes, abús dels adverbis acabants en -ment, metàfores constants, frases ridícules més pròpies d’un autor adolescent —com ho són algunes de les situacions que planteja el relat, casualitats irrisòries, moments mancats d’un mínim de versemblança. Per reblar el clau, el lector percep constantment aquella sensació que el narrador li vol fer saber coses que encara no sap, com ara tota la informació detallada sobre el Bloomsday, l’Ulisses de Joyce, la data del 16 de juny, Trieste… Si t’adreces a un lector «llegit», és recomanable pressuposar que té un mínim de cultura general.

En el fons, potser el gran problema de Serem Atlàntida és que li falten moltes hores de cocció, de feina que no s’ha fet. No s’entenen, si no, que hi apareguin passatges com aquest:

Els partisans eren comunistes i nosaltres no, li explica lacònicament Miroslav. És cert, afegeix, Miroslav Vodopivec, que una forma de lluitar contra el que havia passat era… (p. 315)

Vet aquí la repetició absurda d’un nom. O com aquesta frase amb què s’inicia el capítol «Illes»:

La visita al Museu d’Història Natural, que es troba a l’altre extrem del jardí on m’havia millorat una mica em va servir per a encastar el meu vici nostàlgic dins de l’esdevenir de la biologia i la ciència. (p. 37)

La puntuació és tal qual. Són tan sols un parell d’exemples. Al final un té la sensació que el llibre, tal com es va publicar, era un esborrany carregat de bones intencions i d’una ambició que es va quedar a mitges perquè l’obra es va donar per enllestida de forma prematura. Malauradament, el que podria haver estat una obra très littéraire, que diria una llibretera francesa, ha quedat en un mer intent. A París, és cert, tallen molt bé els cabells, però la literatura d’alta volada est ailleurs.

Miracles prematurs

No fa pas tant, quaranta anys enrere, encara era possible que un jove als 24 anys ja hagués escrit cap a una dotzena de novel·les, uns quants reculls de relats, diversos llibres de poesia, tres obres de teatre, alguna biografia, i hagués col·laborat en obres col·lectives, fundat revistes, guanyat vuit premis, traduït obres d’encàrrec, i que fins i tot hagués exercit de professor de català i participat en nombrosos esdeveniments culturals i contraculturals, una activitat, doncs, frenètica, que encara li deixava temps per pintar i presentar les seves obres en exposicions arreu del país.

Aquest jove, que no és pas cap invent nostre, va existir: es deia Joan Barceló (Menàrguens 1955 – Barcelona 1980), i enguany es commemora el quarantè aniversari de la seva desaparició, una mort sobtada que va escapçar una vida i una obra que prometien ser tan fructíferes com interessants, si ens atenim al que Barceló va arribar a produir en un període tan curt de temps. D’uns temps que eren uns altres, menys proclius al malbaratament de les hores. Ja se sap, som a l’era del mòbil.

El cas és que Barceló va aprofitar el seu, de temps. I és així que avui, si tenim sort i disposem d’algun dels volums que va publicar o que van sortir pòstumament, podem gaudir d’una obra sorprenentment madura i ben encaminada, una impressió que obtenim amb la sola lectura del llibre Miracles i espectres, publicat el 1998 per Edicions de la Magrana, que recull tots els contes que va escriure Barceló. És un conjunt de 57 relats agrupats en quatre parts. La primera dona nom al volum sencer, «Miracles i espectres», i està integrada per dotze relats; es tracta, de fet, de l’únic llibre de narrativa breu que l’autor va publicar en vida. Les altres tres parts són «Retalls d’un vestit ciutadà», «Relats esparsos» i «Contes infantils i juvenils».

El 1979 Barceló va presentar el primigeni Miracles i espectres al Premi Mossèn Alcover. Segons expliquen els autors de l’epíleg que tanca el volum de la Magrana, Miquel Àngel Riera, que formava part del jurat i que hauria atorgat de bon grat el premi a l’obra de Barceló, es lamentava anys més tard que el jurat no l’hi va atorgar perquè «eren, aquells, uns moments en què la genteta a qui molesta la unitat de la nostra llengua feia, a la nostra illa, molt de renou, començava a haver-hi cares llargues, i la vessant amb què tu l’empraves —que, ben mirat, era demostrativa de la versatilitat d’una llengua que és una i aglutinadora— va ser judicada, pens, poc oportuna. Topares amb un mal moment.» És, com es pot veure, una mena de plany o confessió que Riera adreça al jove escriptor, ja desaparegut.

Quants condicionants ha hagut de patir sempre la llengua catalana: des de fora, en forma d’atacs i amenaces constants; des de dins, en forma d’autocensura, renúncies i centralisme mal entès. Sempre hem estat immersos en batalletes en què la llengua surt escaldada: entre el català light i el català heavy, entre els qui maltracten la llengua per baix o els qui la maltracten per dalt. Als uns se’ls en refot la correcció; els altres es converteixen en fanàtics seguidors del Virgili de torn. I mentrestant l’estandardidisme ho empastifa tot.

Per sort, enfront d’uns i altres es planten els escriptors que tenen el geni de la llengua, que saben fer-ne el que volen i no se senten constrets per malentesos ni prejudicis. Barceló és en aquest sentit un model impecable que mostra el camí a seguir. Molts escriptors d’avui dia farien bé de llegir-lo, sigui quina sigui la seva procedència dins del domini lingüístic català, ja escriguin en estàndard central o introduint les variants pròpies als seus textos.

Perquè Barceló tria el model de llengua que farà servir segons el que vol explicar, i ho fa brillantment. Els relats de «Miracles i espectres» situen l’acció el poble imaginari de Vacalforges i ens fan penetrar en un univers singular, poblat d’un seguit de personatges per mitjà dels quals fa reviure una manera de ser i de fer, una època, un paisatge, tot un món que va en camí d’anar-se dissolent amb el pas dels anys. És una reconstrucció que ens recorda la que duu a terme Jesús Moncada amb la seva Mequinensa, sobretot perquè l’humor també té un paper destacat en els relats de Barceló. Però l’escriptor de Menàrguens té la seva pròpia personalitat, i el to dels seus relats esdevé sovint més espectral —no en va, el títol—, a voltes lluminós, a voltes més fosc. L’un i l’altre tenen intencions i parteixen de plantejaments diferents, per bé que són inevitables certs punts de contacte.

En tot cas, aquests contes introdueixen el lector en un ambient molt particular, fruit d’una veu narrativa que, com hem dit abans, sorprèn per la maduresa que exhibeix. La llengua reflecteix la parla de les terres en què se situa l’acció, localització imprecisa però que fàcilment es pot identificar amb la vila natal de Barceló: un poble de la Noguera situat prop del Segre. La riquesa lèxica, les diferents solucions morfolòfiques i les expressions que són a la base del text ajuden a dotar de versemblança uns fets sovint fantàstics, irreverents i carregats d’humor i d’ironia, i permeten que la narració i els personatges es fonguin en un teixit narratiu molt ben travat.

En la resta de narracions recollides a les altres parts del volum, Barceló sol utilitzar un català estàndard que lliga amb la localització de l’acció en la major part de contes: Barcelona. En molts d’aquests textos no només canvia el model de llengua, sinó que també varien l’estil, el propòsit, de manera que Barceló se’ns mostra com un escriptor hàbil que sap adoptar registres i noves formes de construir els relats segons el que vol explicar. Alguns textos són pràcticament proses poètiques, d’altres mostren el vessant més experimental de l’autor, que no se sent encotillat per limitacions de gènere o d’altra mena. La Barcelona de la segona meitat dels setanta oferia molts al·licients a un jove procedent de la Noguera: l’ambient que s’hi vivia, la situació política, la vida als carrers i als pisos, tot hi apareix retratat d’una forma o altra, fins i tot en els contes intantils i juvenils, que tenen la virtut de no infantilitzar mai el lector.

Barceló gosava, escrivia sense por, feia ús de tots els seus recursos. És impossible no pensar fins on hauria pogut arribar si hagués viscut més anys. Part de la seva obra, com hem dit, té cert parentesc amb la de Moncada. És un fil conductor que, si el seguim, ens portarà a una altra obra, aquesta monumental, apareguda entre el 2000 i el 2002, tot just estrenat el mil·lenni: De fems i de marbres, de Francesc Serés. Curiosament, Serés escriu aquesta meravella literària de més de 500 pàgines abans de fer trenta anys. És, doncs, també un exemple de temps ben aprofitat. Però d’aquest llibre en parlarem a bastament en una altra ocasió.

Acabem. Com sol passar, se celebra un any commemoratiu sense que les obres de l’escriptor llorejat es trobin a l’abast dels possibles lectors. Esperem que al llarg de l’any apareguin les oportunes reedicions que emplenin aquesta llacuna.

21 dies de sentit comú

Parlant de llengües, el sentit comú no sol aparèixer mai per enlloc. Els qui les ataquen no el fan servir mai, perquè sempre els anirà en contra; però els qui les defensen sovint tampoc no el tenen en compte, perquè no en saben o perquè els ho impedeixen tota una sèrie de raons, complexes d’explicar.

Centrats en el cas de la situació actual de la llengua catalana, vet aquí la que vol ser l’única aportació nostra a la qüestió.

Des que vam deixar enrere la dictadura i vam recuperar certes institucions, el Govern català ha comès quatre grans errors amb relació a la llengua:

En primer lloc, no haver aprofitat els recursos que tenia a l’abast per defensar i fer irrebatible la unitat de la llengua. Ho tenia molt fàcil: si des del primer dia a TV3 i a Catalunya Ràdio hi hagués hagut locutors i periodistes que s’expressessin en les diferents varietats de la llengua catalana, els atacs contra la unitat haurien topat amb el mur de l’evidència. Però la primera periodista que no parlava en dialecte central (M. Pau Huguet) amagava tant com podia el seu accent, i valencians, baleàrics i rossellonesos van trigar molts anys a aparèixer als mitjans de la CCMA amb normalitat. Va ser un temps preciós del tot perdut.

En segon lloc, haver dit sempre que la immersió lingüística era un èxit, gairebé des del primer dia, quan era evident i flagrant que la immersió no es va dur a la pràctica de manera efectiva en moltes escoles de Catalunya. Això va fer que davant dels qui atacaven la immersió, que no era l’èxit que es venia, el Govern no pogués reaccionar i admetre que encara hi havia molta feina per fer. Estava lligat de mans i peus pel cofoisme. No cal dir que la situació a l’ensenyament secundari era molt pitjor i que la progressió de l’ús del català a les aules de les universitats no ha fet sinó empitjorar en tots aquests anys.

En tercer lloc, no haver aplicat mai les lleis que s’aprovaven per estendre l’ús en el sector socioeconòmic. Per manca de valentia, per evitar atacs dels contraris a la llengua o per no fer empipar els empresaris —no oblidem que durant molts anys, segurament els més crucials,  el Govern va estar en mans de CiU. Certament, en aquest sector s’hi podria haver treballat molt millor si s’hagués disposat de les eines d’un estat propi. Però el cas és que no es va fer pràcticament res. I ara ja no és clar que ni amb un estat propi es pugui recuperar i guanyar terreny per a la llengua catalana en aquest i altres àmbits.

L’últim error és haver traspassat a la ciutadania gairebé tota la responsabilitat sobre el futur de la llengua. Una ciutadania acomplexada per anys de repressió en l’ús del català i que, malgrat que ho intentés, no tenia ni prou força ni prou eines per sortir-se’n sense un cop de mà decidit de l’Administració.

Compte: això no treu que els ciutadans teníem la nostra pròpia feina per fer, i és evident que una gran majoria no l’ha feta. El canvi de llengua davant dels desconeguts ha estat i és una pràctica letal per a la supervivència del català. Aquest costum té moltes causes, una de les més importants és òbviament la repressió soferta durant el franquisme. Una altra és la desfiguració demogràfica i lingüística de moltes ciutats i molts pobles de Catalunya amb l’arribada de les diferents onades migratòries. Ara bé, no té una explicació tan senzilla el fet que més de quatre dècades després les generacions successives hagin copiat l’hàbit de reprimir la pròpia llengua davant dels desconeguts i que fins i tot hagin anat més enllà, bandejant-la a les xarxes i en les relacions personals buscant un ressò més ampli, una pràctica nova que ja no té res a veure amb el franquisme.

Així doncs, els catalanoparlants estem cavant la tomba de la nostra pròpia llengua perquè no fem res per canviar aquest hàbit. Tan sols ens caldria aplicar aquí el sentit comú: la nostra llengua és el català i hem d’utilitzar-la sempre amb tothom; si algú no ens entén —si algú no ens entén de debò, no és que no tingui ganes d’entendre’ns—, ja canviarem de llengua i parlarem en castellà o en anglès o en francès o en qualsevol altra llengua que sapiguem. Però encetar qualsevol conversa en català amb qualsevol desconegut no és ofendre ningú; és actuar amb naturalitat, amb normalitat, amb sentit comú.

Diuen els entesos que canviar un hàbit costa 21 dies: és el temps que hem de destinar cadascú a salvar la llengua.

Ja us avanço que no ho farem.

Imprevisible

Vivim en l’era de la immediatesa, les emocions fortes i la manca de temps —i la imatge, esclar, però aquesta ja la donem per descomptada. Tot ha de ser ara, breu i intens, i el que no compleix aquesta premissa no té gaires opcions de rebre cap mena d’atenció. En el panorama literari actual, si una obra, a més de ser ara, breu i intensa, és original, s’erigeix en un producte poc menys cobejat que la quadratura del cercle. Però l’originalitat, com adverteix Albert Jané al seu Calidoscopi informal, no sempre la troben els qui la busquen; ben al contrari, sovint els qui malden més per ser originals cauen en la més absoluta manca de singularitat.

La prova la tenim en bona part de la narrativa curta que es conrea avui dia. Quants autors no persegueixen que la seva veu soni distinta i singular enmig de la immensa producció que inunda les llibreries? Quantes vegades aquests intents es demostren vans tan sols llegint la primera pàgina d’un d’aquests reculls de relats? Perquè, per molt que tot hi sigui ara, breu i intens, l’originalitat no compareix per enlloc. Més aviat, l’element que cohesiona molts d’aquests volums és la previsibilitat: la previsibilitat en el to que tindran els relats, en el ritme que l’autor imprimirà a la narració, en els temes que s’hi desgranaran, en la presència del cop d’efecte que tancarà cada conte, etc. Un i altre cop llegim històries sobre relacions de parella desastroses, frustracions, desfetes personals, on el sexe i les drogues tenen una presència predominant, tot ben matisat amb les dosis oportunes d’humor, causticitat o mala bava.

Quan parlem de literatura, no cal dir que cadascú se sent atret per uns centres d’interès determinats que funcionen com un imant que tant l’arrossega cap a certes lectures com l’allunya d’altres. Però a voltes, molt de tant en tant, es produeix el rar fenomen de ser repel·lit i alhora atret per un llibre. La repulsió sol ser provocada per les expectatives del mateix lector i pels prejudicis que té cap a una determinada mena de llibres. L’atracció sols la pot suscitar allò que hi troba des d’un bon començament si decideix tirar endavant amb la lectura.

Això és el que m’ha passat amb El que dura un cigarro, del reusenc Ferran March (Godall Edicions, 2019), un recull de quinze contes que, a priori, pels temes que s’hi tracten i per la major part de situacions que s’hi plantegen, formaria part del grup de llibres pels quals em costa sentir atracció. I això no vol dir res més que el que vol dir: que prefereixo narracions de recorregut més llarg i caracteritzades per un to més reposat —més gracquià, si voleu.

Però tots aquests apriorismes queden esvanits quan llegeixo el primer relat d’El que dura un cigarro, justament el conte que dona nom al volum. De cop m’adono que March, que aparentment no fa cap esforç per ser original, adopta un punt de vista singular per narrar la petita seqüència que passa per davant dels nostres ulls. De cop m’adono que la història m’interessa perquè m’interessa com l’explica, perquè no som allà mateix on sembla que ens hagin de dur molts dels relats que es publiquen avui. I, doncs, continuo llegint.

Ara trobo una parella que es barallen, ara una família derrotada, ara un desgraciat que viu a la seva furgoneta atrotinada… La vida és un repositori ple de situacions semblants; és d’on March treu les trames per als seus relats. La gràcia està en el punt de vista, en els detalls on focalitza l’atenció, en la mestria amb què mou les peces i dirigeix els actors. I en els desenllaços. Que importants que són els desenllaços en la narrativa breu. La narrativa de March pren volada sobretot quan l’autor no busca en excés el cop d’efecte final —allò que dèiem de la previsibilitat: és un cop que ja esperem—, quan deixa que el relat acabi amb un desenllaç més obert o pràcticament inexistent. Aquesta mena de finals no solen ser els que preveu el lector. Torna a ser cosa de preferències, esclar.

En tot cas, March demostra que es mou còmodament en la distància curta que tenen aquests contes, que sap què vol fer i com ho vol fer. Quan convé, mostra contenció, sap evitar excessos. Si cal, alenteix el ritme; de sobte, l’acció es precipita. En les escenes que descriu hi ha la tensió justa, els elements imprescindibles perquè el lector pugui fer-se càrrec de la situació i se la imagini amb tota claredat. Abans he dit que dirigeix bé els actors; efectivament, en molts dels relats he tingut la sensació de ser un espectador situat enmig de l’escenari on passa l’acció, una mena d’intrús, i això es deu a la capacitat de March de fer versemblant cada escena, cada instant.

De tot el que he dit fins ara ja es pot deduir que els contes que he trobat menys singulars són els que acaben amb el tradicional cop d’efecte, per bé que aquesta és una apreciació molt personal. En conjunt, el recull em sembla un molt bon inici per a un autor que obre al seu davant força expectatives. El seguirem de prop.

Temps d’epidèmies

L’estupidesa insisteix sempre. (Pàg. 34)

Cadascú tria l’època que li sembla millor per llegir certs llibres. També pot passar que alguns títols truquin a la porta quan menys t’ho esperes. És el cas de La pesta, d’Albert Camus, novel·la que durant més de quinze anys ha esperat pacientment el seu moment a la lleixa on l’acompanyaven altres obres d’un dels grans escriptors del segle XX (l’altra accionista paral·lela l’havia llegit fa deu anys). De sobte, he sentit l’impuls de llegir-la, segurament perquè hem entrat de ple en una època marcada per les pandèmies, la pitjor de les quals no és cap que tingui diagnòstic ni tractament mèdics, i tenia la necessitat de llegir una crònica sobre un grup de persones que lluiten contra una epidèmia de pesta.

La pesta és la segona novel·la de Camus. La va publicar el 1947, cinc anys més tard de l’aparició de L’estrany i dos anys després del final de la Segona Guerra Mundial. Joan Fuster la va traduir al català el 1962, una versió que aguanta molt bé el pas del temps. La sinopsi és ben simple: un dia de primavera apareix una rata morta als carrers de la ciutat algeriana d’Orà. És el primer indici de l’arribada de la pesta, que aviat s’estendrà per tots els barris i farà que les autoritats hagin de prendre mesures i incomunicar la ciutat per combatre l’epidèmia. Un grup d’homes, amb el metge Rieux al capdavant, es disposen a fer-hi front.

L’interès de la novel·la rau justament en les reaccions i l’actitud que mostraran aquests homes davant de la pesta i de les diferents circumstàncies que els tocarà viure: la separació, l’exili, el cansament, la por, els dubtes, la responsabilitat…, que és de fet del que Camus ens vol parlar. Davant del perill de contagi i la possibilitat de deixar-hi la vida, sorgeixen els temors, les ganes de fugir, la desesperació, però també la capacitat de cadascú de dur a terme la seva tasca i la capacitat d’un grup de persones d’organitzar-se i treballar pel bé comú, ja sigui per solidaritat, per responsabilitat, per mer esperit de supervivència, o perquè la vida —mentre no es perd— continua.

Quan s’adquireixen hàbits els dies passen sense complicacions. (Pàg. 9)

Camus descriu les formes més modestes i quotidianes que pot prendre un heroisme sense escarafalls; l’heroisme de les persones que fan el que han de fer sense encomanar-se a Déu buscant una recompensa en un altre lloc o en una altra vida, sinó perquè creuen que el seu deure és acomplir la tasca que tenen assignada, mirant de treure les forces que els calen de la seva mateixa condició humana, sense esperar res més. Per poder dur a terme aquesta tasca i mantenir-la en el temps, els és imprescindible una cosa: no perdre l’esperança. I el gran mantenidor de l’esperança és el metge Rieux, personatge lluminós dins de la seva mesura completament humana.

Com tota obra important, La pesta permet segons i terceres lectures, altres interpretacions dels fets que ens són relatats. La proximitat de la Segona Guerra Mundial ens forneix una primera capa interpretativa, ja que moltes de les situacions que viuen els ciutadans d’Orà troben el seu paral·lel en escenes de la guerra: l’organització dels qui resisteixen als embats de la pesta, les mesures autoritàries que prenen els governants, la reclusió dels ciutadans i la retallada de les llibertats o la incineració dels cadàvers semblen descripcions directes de molts episodis que es van viure durant la guerra.

Però la pesta serveix de metàfora per referir-se a d’altres epidèmies que han soscavat —i soscaven— la nostra civilització. És per aquest motiu que la novel·la manté tota la seva vigència avui dia, perquè és una obra capaç d’interpel·lar els lectors del segle XXI, que assistim atònits a la descripció d’uns símptomes, d’unes malalties i d’unes conseqüències que ens és molt fàcil relacionar amb el moment actual. És aquí que La pesta es mostra com una gran obra plena de passatges que han passat a la posteritat, amb frases que, lluny de ser eslògans, mantenen tota la força amb què van ser escrites. Vegem-ne alguns exemples:

Experimentaven així el sofriment profund de tots els presoners i de tots els exiliats, que és el de viure amb una memòria que no serveix per a res. (Pàg. 62)

El mal que existeix al món prové gairebé sempre de la ignorància; i la bona voluntat, si no és intel·ligent, pot fer tants estralls com la malícia. Els homes són més aviat bons que dolents, i de fet aquest no és el problema. Però ignoren més o menys, i això és el que anomenem virtut o vici. El vici més desesperant és el de la ignorància que es pensa saber-ho tot i que en conseqüència es creu autoritzada a matar. (Pàg. 109)

Jo estic tip de la gent que mor per una idea. No crec en l’heroisme, sé que és fàcil i he comprovat que és criminal. El que m’interessa és que es visqui o es mori per allò que s’estima. (Pàg. 135)

La inevitable conclusió final és que, malgrat que «en els homes hi ha més coses dignes d’admiració que de menyspreu» —com diu un dels protagonistes, com segurament creia el mateix Camus—, convivim amb la pesta, que pren la forma de la ignorància, l’autoritarisme, el mal…, i aquestes són epidèmies que no aconseguirem erradicar mai. No per això hem de deixar de combatre-les, com fa Rieux. Així, un cop la ciutat ha estat alliberada de la pesta i mentre tothom ho celebra, el narrador llança l’advertiment que tanca la novel·la:

Escoltant els crits d’alegria que pujaven de la ciutat, Rieux pensava que aquella alegria estava sempre amenaçada. Perquè ell sabia el que la multitud joiosa ignorava i que es pot llegir en els llibres: que el bacil de la pesta mai no mor ni desapareix, que pot estar adormit durant desenes d’anys en els mobles i en la roba, que s’espera pacientment a les cambres, als cellers, a les maletes, als mocadors i als paperots, i que, potser, vindrà un dia que, per a dissort i alliçonament dels homes, la pesta despertarà les seves rates i les enviarà a morir en una ciutat feliç.