Imprevisible

Vivim en l’era de la immediatesa, les emocions fortes i la manca de temps —i la imatge, esclar, però aquesta ja la donem per descomptada. Tot ha de ser ara, breu i intens, i el que no compleix aquesta premissa no té gaires opcions de rebre cap mena d’atenció. En el panorama literari actual, si una obra, a més de ser ara, breu i intensa, és original, s’erigeix en un producte poc menys cobejat que la quadratura del cercle. Però l’originalitat, com adverteix Albert Jané al seu Calidoscopi informal, no sempre la troben els qui la busquen; ben al contrari, sovint els qui malden més per ser originals cauen en la més absoluta manca de singularitat.

La prova la tenim en bona part de la narrativa curta que es conrea avui dia. Quants autors no persegueixen que la seva veu soni distinta i singular enmig de la immensa producció que inunda les llibreries? Quantes vegades aquests intents es demostren vans tan sols llegint la primera pàgina d’un d’aquests reculls de relats? Perquè, per molt que tot hi sigui ara, breu i intens, l’originalitat no compareix per enlloc. Més aviat, l’element que cohesiona molts d’aquests volums és la previsibilitat: la previsibilitat en el to que tindran els relats, en el ritme que l’autor imprimirà a la narració, en els temes que s’hi desgranaran, en la presència del cop d’efecte que tancarà cada conte, etc. Un i altre cop llegim històries sobre relacions de parella desastroses, frustracions, desfetes personals, on el sexe i les drogues tenen una presència predominant, tot ben matisat amb les dosis oportunes d’humor, causticitat o mala bava.

Quan parlem de literatura, no cal dir que cadascú se sent atret per uns centres d’interès determinats que funcionen com un imant que tant l’arrossega cap a certes lectures com l’allunya d’altres. Però a voltes, molt de tant en tant, es produeix el rar fenomen de ser repel·lit i alhora atret per un llibre. La repulsió sol ser provocada per les expectatives del mateix lector i pels prejudicis que té cap a una determinada mena de llibres. L’atracció sols la pot suscitar allò que hi troba des d’un bon començament si decideix tirar endavant amb la lectura.

Això és el que m’ha passat amb El que dura un cigarro, del reusenc Ferran March (Godall Edicions, 2019), un recull de quinze contes que, a priori, pels temes que s’hi tracten i per la major part de situacions que s’hi plantegen, formaria part del grup de llibres pels quals em costa sentir atracció. I això no vol dir res més que el que vol dir: que prefereixo narracions de recorregut més llarg i caracteritzades per un to més reposat —més gracquià, si voleu.

Però tots aquests apriorismes queden esvanits quan llegeixo el primer relat d’El que dura un cigarro, justament el conte que dona nom al volum. De cop m’adono que March, que aparentment no fa cap esforç per ser original, adopta un punt de vista singular per narrar la petita seqüència que passa per davant dels nostres ulls. De cop m’adono que la història m’interessa perquè m’interessa com l’explica, perquè no som allà mateix on sembla que ens hagin de dur molts dels relats que es publiquen avui. I, doncs, continuo llegint.

Ara trobo una parella que es barallen, ara una família derrotada, ara un desgraciat que viu a la seva furgoneta atrotinada… La vida és un repositori ple de situacions semblants; és d’on March treu les trames per als seus relats. La gràcia està en el punt de vista, en els detalls on focalitza l’atenció, en la mestria amb què mou les peces i dirigeix els actors. I en els desenllaços. Que importants que són els desenllaços en la narrativa breu. La narrativa de March pren volada sobretot quan l’autor no busca en excés el cop d’efecte final —allò que dèiem de la previsibilitat: és un cop que ja esperem—, quan deixa que el relat acabi amb un desenllaç més obert o pràcticament inexistent. Aquesta mena de finals no solen ser els que preveu el lector. Torna a ser cosa de preferències, esclar.

En tot cas, March demostra que es mou còmodament en la distància curta que tenen aquests contes, que sap què vol fer i com ho vol fer. Quan convé, mostra contenció, sap evitar excessos. Si cal, alenteix el ritme; de sobte, l’acció es precipita. En les escenes que descriu hi ha la tensió justa, els elements imprescindibles perquè el lector pugui fer-se càrrec de la situació i se la imagini amb tota claredat. Abans he dit que dirigeix bé els actors; efectivament, en molts dels relats he tingut la sensació de ser un espectador situat enmig de l’escenari on passa l’acció, una mena d’intrús, i això es deu a la capacitat de March de fer versemblant cada escena, cada instant.

De tot el que he dit fins ara ja es pot deduir que els contes que he trobat menys singulars són els que acaben amb el tradicional cop d’efecte, per bé que aquesta és una apreciació molt personal. En conjunt, el recull em sembla un molt bon inici per a un autor que obre al seu davant força expectatives. El seguirem de prop.