No fa pas tant, quaranta anys enrere, encara era possible que un jove als 24 anys ja hagués escrit cap a una dotzena de novel·les, uns quants reculls de relats, diversos llibres de poesia, tres obres de teatre, alguna biografia, i hagués col·laborat en obres col·lectives, fundat revistes, guanyat vuit premis, traduït obres d’encàrrec, i que fins i tot hagués exercit de professor de català i participat en nombrosos esdeveniments culturals i contraculturals, una activitat, doncs, frenètica, que encara li deixava temps per pintar i presentar les seves obres en exposicions arreu del país.
Aquest jove, que no és pas cap invent nostre, va existir: es deia Joan Barceló (Menàrguens 1955 – Barcelona 1980), i enguany es commemora el quarantè aniversari de la seva desaparició, una mort sobtada que va escapçar una vida i una obra que prometien ser tan fructíferes com interessants, si ens atenim al que Barceló va arribar a produir en un període tan curt de temps. D’uns temps que eren uns altres, menys proclius al malbaratament de les hores. Ja se sap, som a l’era del mòbil.
El cas és que Barceló va aprofitar el seu, de temps. I és així que avui, si tenim sort i disposem d’algun dels volums que va publicar o que van sortir pòstumament, podem gaudir d’una obra sorprenentment madura i ben encaminada, una impressió que obtenim amb la sola lectura del llibre Miracles i espectres, publicat el 1998 per Edicions de la Magrana, que recull tots els contes que va escriure Barceló. És un conjunt de 57 relats agrupats en quatre parts. La primera dona nom al volum sencer, «Miracles i espectres», i està integrada per dotze relats; es tracta, de fet, de l’únic llibre de narrativa breu que l’autor va publicar en vida. Les altres tres parts són «Retalls d’un vestit ciutadà», «Relats esparsos» i «Contes infantils i juvenils».
El 1979 Barceló va presentar el primigeni Miracles i espectres al Premi Mossèn Alcover. Segons expliquen els autors de l’epíleg que tanca el volum de la Magrana, Miquel Àngel Riera, que formava part del jurat i que hauria atorgat de bon grat el premi a l’obra de Barceló, es lamentava anys més tard que el jurat no l’hi va atorgar perquè «eren, aquells, uns moments en què la genteta a qui molesta la unitat de la nostra llengua feia, a la nostra illa, molt de renou, començava a haver-hi cares llargues, i la vessant amb què tu l’empraves —que, ben mirat, era demostrativa de la versatilitat d’una llengua que és una i aglutinadora— va ser judicada, pens, poc oportuna. Topares amb un mal moment.» És, com es pot veure, una mena de plany o confessió que Riera adreça al jove escriptor, ja desaparegut.
Quants condicionants ha hagut de patir sempre la llengua catalana: des de fora, en forma d’atacs i amenaces constants; des de dins, en forma d’autocensura, renúncies i centralisme mal entès. Sempre hem estat immersos en batalletes en què la llengua surt escaldada: entre el català light i el català heavy, entre els qui maltracten la llengua per baix o els qui la maltracten per dalt. Als uns se’ls en refot la correcció; els altres es converteixen en fanàtics seguidors del Virgili de torn. I mentrestant l’estandardidisme ho empastifa tot.
Per sort, enfront d’uns i altres es planten els escriptors que tenen el geni de la llengua, que saben fer-ne el que volen i no se senten constrets per malentesos ni prejudicis. Barceló és en aquest sentit un model impecable que mostra el camí a seguir. Molts escriptors d’avui dia farien bé de llegir-lo, sigui quina sigui la seva procedència dins del domini lingüístic català, ja escriguin en estàndard central o introduint les variants pròpies als seus textos.
Perquè Barceló tria el model de llengua que farà servir segons el que vol explicar, i ho fa brillantment. Els relats de «Miracles i espectres» situen l’acció el poble imaginari de Vacalforges i ens fan penetrar en un univers singular, poblat d’un seguit de personatges per mitjà dels quals fa reviure una manera de ser i de fer, una època, un paisatge, tot un món que va en camí d’anar-se dissolent amb el pas dels anys. És una reconstrucció que ens recorda la que duu a terme Jesús Moncada amb la seva Mequinensa, sobretot perquè l’humor també té un paper destacat en els relats de Barceló. Però l’escriptor de Menàrguens té la seva pròpia personalitat, i el to dels seus relats esdevé sovint més espectral —no en va, el títol—, a voltes lluminós, a voltes més fosc. L’un i l’altre tenen intencions i parteixen de plantejaments diferents, per bé que són inevitables certs punts de contacte.
En tot cas, aquests contes introdueixen el lector en un ambient molt particular, fruit d’una veu narrativa que, com hem dit abans, sorprèn per la maduresa que exhibeix. La llengua reflecteix la parla de les terres en què se situa l’acció, localització imprecisa però que fàcilment es pot identificar amb la vila natal de Barceló: un poble de la Noguera situat prop del Segre. La riquesa lèxica, les diferents solucions morfolòfiques i les expressions que són a la base del text ajuden a dotar de versemblança uns fets sovint fantàstics, irreverents i carregats d’humor i d’ironia, i permeten que la narració i els personatges es fonguin en un teixit narratiu molt ben travat.
En la resta de narracions recollides a les altres parts del volum, Barceló sol utilitzar un català estàndard que lliga amb la localització de l’acció en la major part de contes: Barcelona. En molts d’aquests textos no només canvia el model de llengua, sinó que també varien l’estil, el propòsit, de manera que Barceló se’ns mostra com un escriptor hàbil que sap adoptar registres i noves formes de construir els relats segons el que vol explicar. Alguns textos són pràcticament proses poètiques, d’altres mostren el vessant més experimental de l’autor, que no se sent encotillat per limitacions de gènere o d’altra mena. La Barcelona de la segona meitat dels setanta oferia molts al·licients a un jove procedent de la Noguera: l’ambient que s’hi vivia, la situació política, la vida als carrers i als pisos, tot hi apareix retratat d’una forma o altra, fins i tot en els contes intantils i juvenils, que tenen la virtut de no infantilitzar mai el lector.
Barceló gosava, escrivia sense por, feia ús de tots els seus recursos. És impossible no pensar fins on hauria pogut arribar si hagués viscut més anys. Part de la seva obra, com hem dit, té cert parentesc amb la de Moncada. És un fil conductor que, si el seguim, ens portarà a una altra obra, aquesta monumental, apareguda entre el 2000 i el 2002, tot just estrenat el mil·lenni: De fems i de marbres, de Francesc Serés. Curiosament, Serés escriu aquesta meravella literària de més de 500 pàgines abans de fer trenta anys. És, doncs, també un exemple de temps ben aprofitat. Però d’aquest llibre en parlarem a bastament en una altra ocasió.
Acabem. Com sol passar, se celebra un any commemoratiu sense que les obres de l’escriptor llorejat es trobin a l’abast dels possibles lectors. Esperem que al llarg de l’any apareguin les oportunes reedicions que emplenin aquesta llacuna.
L'Acció Paral·lela 