Literatura d’alta volada

A França, quan un llibreter et recomana una novel·la que considera de molta qualitat, una mostra de bona literatura, sol dir-ne: «C’est très littéraire», donant a entendre que no totes les novel·les que es publiquen són exactament obres (prou) literàries. La distinció és magnífica, i terriblement útil per als amants de l’«alta literatura», sigui el que sigui el que això vulgui dir.

En els temps que corren, per a aquests gurmets de la bona literatura poques coses hi ha tan prometedores com una passejada per la geografia i la història de la Mitteleuropa, aquesta regió més conceptual que física del Vell Continent que tants fars ha donat a la cultura occidental. I si aquest passeig pren la forma d’un itinerari que ens portarà a conèixer espais de la memòria que es resisteixen a desaparèixer; a traspassar fronteres modificades un i altre cop, esborrades, tornades a alçar; a visitar paisatges escrits i guanyats per a la nostàlgia i el desarrelament, tot això acompanyats sempre, com el Dant de la Divina Còmèdia, per un Virgili que ara pren el nom de W. G. Sebald, ara de Walter Benjamin, o de Marisa Madieri, Claudio Magris, Kundera, Tarkovski, etc., llavors les expectatives amb què començarem aquest viatge no poden ser millors.

Aquesta és, a priori, la proposta que ens fa mossegar l’esquer que duu per títol Serem Atlàntida, la tercera novel·la de Joan Benesiu (Edicions del Periscopi, 2019). Amb aquesta obra, Benesiu ha volgut bastir una reflexió molt àmplia en la qual conflueixen una quantitat ingent d’idees i conceptes: la recerca de la identitat individual i col·lectiva, el paper de l’individu davant dels fets històrics, la nostàlgia en totes les seves formes, la idea de frontera, els no-llocs, el turisme banal, el plagi i la imitació en la creació artística… L’ambició de Benesiu no té límits a l’hora d’obrir nous fils i encabir en la novel·la tot allò de què vol parlar.

Així doncs, ens introduïm en la lectura i, de sobte, sense saber com, ens adonem que som en una perruqueria. Perquè és en una perruqueria de París on ens situa el narrador des d’un bon començament, immers de ple en les seves cavil·lacions:

«De xicotet em fascinava veure’n un, de calb, a la perruqueria. Per què un dispendi tal quan a casa podia retocar-se la soledat d’aquells petits troncs esquinçats, en l’antic bosc de cendra vingut a menys.»

Topem amb aquesta frase i salta la primera alarma. Què ha passat? On érem? A veure: mantinguem la calma, continuem llegint. El narrador surt de la perruqueria amb els cabells ben arranats i se’n va cap a l’aeroport; mentre consulta l’estat del vol a les pantalles, ens diu que «passe la mà per la malenconia de l’occipital indefens». Uf! De nou salta l’alarma, i acabem de començar… Però fem el cor fort i tirem endavant. Al bar de l’aeroport el narrador entra en contacte amb Mirko Bevilacqua, de qui a partir d’ara seguirem les passes, tant en la seva persecució darrere de la Clara Bernat, a qui coneixerem tot seguit, com en els seus vagareigs a la recerca del seu passat, de les seves arrels familiars. Una recerca que ens permetrà ser testimonis dels fets més tràgics del segle XX europeu: el feixisme, la Segona Guerra Mundial, el nazisme o la guerra dels Balcans dels anys noranta.

Com dèiem abans, aquest serà un passeig per la Mitteleuropa al costat d’aquesta parella, en Mirko i la Clara, al llarg del qual coneixerem altres personatges que desfilaran davant nostre, per bé que la majoria sense pena ni glòria: hi són com podrien no haver-hi estat. La mateixa relació entre en Mirko i la Clara és absolutament plana, mancada de cap evolució visible o creïble. El narrador, per fer-nos adonar que la Clara és un personatge amb un aire misteriós, ens diu que té un aire misteriós, però res més no ens ho demostra, ni tan sols la seva bisexualitat.

En canvi, sí que ens adonem, a mesura que penetrem més en el relat, que el llibre té dos problemes de pes. El primer fa referència a l’objectiu de tot plegat: on vol anar a parar, Benesiu? Què ens vol dir? Ho intuïm, però costa de saber-ho del cert, perquè vol dir tantes coses, vol expressar tantes idees, que és impossible que la reflexió aprofundeixi en totes les vetes de pensament que queden al descobert. El relat es torna a voltes confús, apareix cosit d’excursos que no sempre saps quin objecte tenen. En certs passatges, la sensació de xerrameca buida és inevitable. La manca de claredat provoca que de vegades no es vegi per enlloc la utilitat de moltes de les citacions que es fan al llibre, per què hi apareixen tants escriptors, pensadors i artistes.

Un escriptor que té un pla clar i ben traçat per explicar una història utilitzarà tots els referents que vulgui i els encaixarà en la narració per fonamentar, exemplificar o ampliar el que vol dir. Tanmateix, sembla que Benesiu segueix el procediment contrari: sembla que ell vulgui parlar dels seus referents, de tot un seguit d’autors i d’obres, i que per fer-ho basteixi un fil narratiu que li permeti anar encabint tot aquest material que li és car. Que el fil s’aguanti més o menys no té gaire importància: és l’excusa per portar a col·lació aquestes obres i aquests autors.

Però, llavors, on és el seu, de discurs? Què és el que ell mateix té a dir-nos? Entenguem-nos: no caurem en l’aberració d’afirmar que Benesiu no té coses a dir, perquè és evident que en té. Però les reflexions de collita pròpia queden massa amagades. I és una llàstima, perquè quan s’esforça a explicar-se Benesiu demostra que pot treure suc de la narració per palesar les seves idees. El que passa és que ho fa poc. No es fa literatura d’alta volada farcint el relat de referències contínues a grans autors i grans obres. Es fa literatura d’alta volada quan s’és capaç d’inserir aquest pòsit de lectures a la base d’un discurs propi, ben travat, ben pensat.

El segon problema de pes és l’estil. Benesiu parla del plagi i la imitació, i de fet juga amb aquests termes. A Serem Atlàntida ara juga a escriure com Sebald, ara juga a escriure com Magris, a fer de Madieri… Juga a imitar, a plagiar, i a fer explícit el joc, sense adonar-se que fer-lo explícit no canvia res, no li atorga més originalitat. Davant de les imitacions, el lector «llegit» sempre es quedarà amb l’original.

Això s’agreuja pels defectes d’estil que esquitxen l’obra de dalt a baix: frases mal resoltes, poc precises, fragments que no s’entenen prou bé, repeticions absurdes, abús dels adverbis acabants en -ment, metàfores constants, frases ridícules més pròpies d’un autor adolescent —com ho són algunes de les situacions que planteja el relat, casualitats irrisòries, moments mancats d’un mínim de versemblança. Per reblar el clau, el lector percep constantment aquella sensació que el narrador li vol fer saber coses que encara no sap, com ara tota la informació detallada sobre el Bloomsday, l’Ulisses de Joyce, la data del 16 de juny, Trieste… Si t’adreces a un lector «llegit», és recomanable pressuposar que té un mínim de cultura general.

En el fons, potser el gran problema de Serem Atlàntida és que li falten moltes hores de cocció, de feina que no s’ha fet. No s’entenen, si no, que hi apareguin passatges com aquest:

Els partisans eren comunistes i nosaltres no, li explica lacònicament Miroslav. És cert, afegeix, Miroslav Vodopivec, que una forma de lluitar contra el que havia passat era… (p. 315)

Vet aquí la repetició absurda d’un nom. O com aquesta frase amb què s’inicia el capítol «Illes»:

La visita al Museu d’Història Natural, que es troba a l’altre extrem del jardí on m’havia millorat una mica em va servir per a encastar el meu vici nostàlgic dins de l’esdevenir de la biologia i la ciència. (p. 37)

La puntuació és tal qual. Són tan sols un parell d’exemples. Al final un té la sensació que el llibre, tal com es va publicar, era un esborrany carregat de bones intencions i d’una ambició que es va quedar a mitges perquè l’obra es va donar per enllestida de forma prematura. Malauradament, el que podria haver estat una obra très littéraire, que diria una llibretera francesa, ha quedat en un mer intent. A París, és cert, tallen molt bé els cabells, però la literatura d’alta volada est ailleurs.