El llibre del desassossec

Ara fa vint anys, Francesc Serés (Saidí, 1972) irrompia en el panorama literari amb la novel·la Els ventres de la terra. El 2001 va aparèixer L’arbre sense tronc i el 2002,  Una llengua de plom. Totes tres obres, escrites quan l’autor encara no havia arribat a la trentena, es van reunir el 2003 en un sol volum: la trilogia De fems i de marbres (Quaderns Crema). Vaig llegir aquesta obra per primera vegada fa prop de quinze anys, seguint la recomanació del poeta i llibreter Josep Domènech Ponsatí. Llavors, en acabar-ne la lectura, vaig tenir la impressió que havia llegit, deixeu-m’ho dir amb paraules planeres, una cosa molt grossa, una obra d’una potència inusitada.

Serés va continuar publicant amb regularitat fins al 2014, any d’aparició del fins ara darrer seu llibre: La pell de la frontera, obra culminant d’una trajectòria impecable i que no em cansaria de rellegir. I és amb el record ben present d’aquest llibre que enguany he decidit rellegir De fems i de marbres, empès per aquell dubte que ens assalta respecte de les obres que en una altra època de la nostra vida ens han semblat sobresortints: encara les trobarem tan bones?, els haurà estat favorable el pas del temps?, hi veurem ara defectes que abans no havíem detectat?

Feta la relectura, puc afirmar amb tota rotunditat que De fems i de marbres no tan sols resisteix tots els embats i esvaeix qualsevol possibilitat de dubte, sinó que s’alça de nou com un corpus literari d’una qualitat i una solidesa que no troben parangó en qualsevol altra obra dels nostres temps escrita en català. No dic que no hi hagi altres autors molt bons, que no s’hagin publicat llibres excel·lents, però Serés té la condició de rara avis perquè abans de fer trenta anys publica una obra excepcional, fruit d’una ambició i d’una capacitat poc comunes, i que, tot i els parentescos que li puguem trobar, exhibeix una singularitat que la fan destacar per sobre de tot. Rere De fems i de marbres no hi ha un autor en potència, hi ha un autor madur, complet. Hi trobem ja amb tota plenitud les virtuts que defineixen la seva prosa, una màquina de precisió que transmet el que l’autor vol expressar amb una concisió i una exactitud extraordinàries, sense excessos ni fioritures carregoses o massa esperables. Això no vol dir que la frase de Serés sigui asèptica o mancada de qualsevol ornament: vol dir que l’ornament, quan apareix, fa una funció; vol dir que la metàfora, quan fa acte de presència, sembla sempre que arriba en el moment just, que hi és per arrodonir una idea i, de retruc, elevar el text a peça literària de primera categoria.

Si la frase és precisa, també ho és la construcció de cada relat. Sovint els diferents capítols de cada llibre estan construïts a partir d’un detall inicial cap al qual enfoca l’objectiu de la càmera narrativa; sol ser un detall petit, tan concret que a voltes costa distingir-ne els contorns, costa entendre on som, quina és la visió que se’ns ofereix. De seguida, però, la visió s’eixampla i el zoom ampliat permet que ens anem fent càrrec de la situació. El relat avançarà més ràpidament o més a poc a poc, segons el que vulgui dir-nos el narrador; de vegades el final s’intueix a prop, de vegades s’allunya, com si es volgués retardar la conclusió de la història. Finalment arribem a l’última pàgina, a l’últim revolt, i se’ns aclareix del tot la visió: de cop arribem allà cap on anàvem i se’ns fa evident el perquè del relat, el sentit del que acabem de llegir.

De fems i de marbres parla de la desaparició d’un món, d’unes formes de vida, i del desassossec que aquesta pèrdua i aquests canvis provoquen en els diferents personatges que pul·lulen per l’univers seresià. És aquí on l’obra s’emparenta amb la producció de Jesús Moncada, Maria Barbal o Joan Barceló. Però tots aquests autors segueixen procediments diferents per fer reviure un món que ja no existeix. Serés segueix un camí poc fressat, que ell mateix s’encarrega d’anar desbrossant amb recursos propis, ben particulars. L’humor de Moncada, per exemple, és absent a les pàgines de De fems i de marbres. Definitivament no és pas per mitjà de l’humor que Serés ens vol parlar d’un determinat paisatge, d’uns tipus humans i d’unes històries que han quedat fixats per sempre gràcies a la seva ploma.

El primer llibre, Els ventres de la terra, és un conjunt de deu relats que ens presenten el lloc —el paisatge, el poble, el centre del món seresià— i les persones que l’habiten —i el deshabitaran. Es tracta d’un retrat que va des de finals del segle XIX fins a finals del segle XX, i que ens farà visitar moments i llocs clau, un itinerari que forçosament acaba amb l’allunyament, l’èxode cap a la ciutat. La narració arrenca amb un «¿On som?» eloqüent. Al llarg dels diferents capítols aprendrem a mirar el paisatge —per saber on som, per situar-nos, i perquè el sentit de tot plegat prové d’aquest paisatge i de tot allò que l’habita i que s’hi mou: persones, animals, tractors… Damunt de la terra, el clima va modificant la visió que en tenim, la perspectiva. Però aquest «¿on som?» no té com a resposta únicament un lloc físic; també ens parla de diferents èpoques, i, no cal dir, de la infantesa. El relat fa que el lector topi amb unes vides anònimes que configuren la veritable història d’aquest lloc:

I el que passa és això que no passa. Res de nou, que el nostre viure corrent no fa història, que ningú no en parlarà, de nosaltres. El que passa és que res no passa, que res hi ha que duri en tot això, ni en el mas ni en nosaltres. L’únic que quedarà de nosaltres seran els papers de naixement i el registre de la primera i última comunió que, tant sí com no, l’Antònia es va entestar que féssim. Quants documents i quants papers farien falta per fer la història de la nostra vida que no és res… (Pàg. 49)

L’arbre sense tronc, segon llibre de la trilogia, està format per vint-i-un relats que reprenen els temes i es motius d’Els ventres de la terra i els desenvolupen centrant l’atenció en la figura d’Assís, personatge a través del qual coneixerem l’ensusiada d’un món que ja no té futur i la duresa d’un altre món, la ciutat, que no és menys inhòspit. Una de les característiques de la narrativa seresiana és l’absència de concessions, i aquí es posa de manifest amb tota la cruesa. Si la vida al camp és dura, si la misèria hi impera amb tot el seu poder, ara veiem com a la ciutat afloren les mateixes misèries, la mateixa mesquinesa, i que no es pot fer res més que viure sabent-ho. Ara és la ciutat la que embolcalla la vida amb tota la seva contundència, com abans feien els camps, les feixes, les amplituds esteses de la terra natal. A la ciutat els marges no són espones i apareixen plens de brutícia, de deixalles; són mers talussos per on llisca la runa procedent de solars esventrats damunt els quals continuarà l’acció constructiva i expansiva del progrés.

Mentrestant, la memòria continua parlant-nos: dels estralls de la guerra, dels vençuts, de vides arrasades, de cases que s’han anat buidant, de terres i granges on ja no treballa ningú.

El camí que va cap endins es fa més estret cada vegada que vinc, entre bledons i salats l’herba ha crescut amagant la terra clara i resseca de la senda, ha pujat colgant el negre corroït de les relles de les arades, de les màquines de l’alfals i de la pala de treure els fems, i el tractor vell és només un ferro mutilat pels venedors de recanvis i els pispes, un niu d’òlibes enmig de les xapes i desferres, hi ha tantes coses a dir. Enraona, memòria, i digue’m de les hores damunt del tractor quan encara estudiava i baixava caps de setmana i estius, i els grecs i els llatins que llegia i traduïa xerricaven dins dels alternadors i les marxes, dins de les inconstants fondàries dels solcs que les relles esventraven. (Pàg. 283)

El relat «L’arbre sense tronc», central, parla dels morts, dels protagonistes de les diferents històries que serveixen per anar desempolsinant un món que ja no existeix. Però el record, com afirma el mateix narrador, no és nostàlgic, no hi ha cap voluntat d’afegir la nostàlgia a la memòria: «el que deixa de ser en aquesta vida és ja per sempre més, no hi ha cap altra possibilitat, la nostàlgia és un impossible» (pàg. 291). Cert. El lloc que deixa la nostàlgia l’ocupa el desassossec que aquesta visió produeix en l’últim membre de l’arbre (genealògic), l’últim habitant del paisatge, un habitant que es dissol en aquest mateix paisatge, en el temps, en la memòria. En queda el relat.

El tercer llibre, Una llengua de plom, és la tercera baula d’aquest tour de force narratiu i segurament la més ambiciosa. La componen tretze narracions separades per catorze textos breus, els fulls de ceba. Les tretze narracions segueixen un ordre invers en la numeració que coincideix amb un recorregut des del present cap al passat que, novament, travessa bona part del segle XX. En la primera història trobem un agrimensor, figura kafkiana per excel·lència, que arriba a la Vall, buida, despoblada, per mesurar el terreny on es preveu construir un abocador. La Vall està deshabitada, però el cartògraf mentre la contempla amb els binocles hi veu la gent que hi ha viscut:

Ara que la boira ha pujat i es comença a albirar tota la Vall, mires cap als masos i veus dones assegudes al pedrís de les estones llargues, xerrant entre elles, intemporals, fins i tot et sembla sentir de lluny el seu murmuri rialler, encara que no hi hagi ningú i la Vall estigui buida, i també veus dies de festa amb taules prenyades de teca i mam perquè ha nascut algú que ara ja no hi és, quan el mormoleig d’aquell mas es confon amb els xerrics dels violins de festa, ¿ho sents?, en el moment en què l’òptica s’enfoca i mostra els cercles ataronjats de les fites i els senyals de les mesures en la grisalla de l’hivern, trenta, seixanta, noranta, cent vint, i dessota, els que pugen fatigosament entre el sotabosc carregant algun embalum, els que tallen llenya, els que emigren per sempre, ¿quan mesura tot això? Més enllà veus també les serres cremades, pendissos d’arbres minsos i raquítics que intenten créixer des de la guerra, ¿des de quina guerra?, des de totes les guerres, aquí cada dia ha estat una guerra, cal que ho sàpigues (…) (Pàg. 327)

Novament assistirem al desassossec del qui constata que no hi ha retorn possible, perquè els llocs no et deixen tornar. A partir d’aquí les històries que es van succeint, amb la diversitat de veus que hi intervenen —procediment comú a tot el volum—, acaben de perfilar l’univers mític que Serés ha reconstruït i, per tant, salvat de l’oblit, perquè «quan tots els relats prenen el to del marbre i de l’ambre damunt la negror dels femats, els més petits juguen amb les àvies a destriar el gra del mudable i moridor, només som el que som, les petites bombolles de tirar l’aigua al gibrell, desapareixent ràpid com si demanéssim perdó per ésser, però no, no demanarem mai res» (pàg. 482).

De fems i de marbres no s’acaba aquí. Totes les lectures que se’n vulguin fer no esgotaran aquesta obra magna de la nostra literatura. Però, més enllà d’aquestes lectures, i més enllà de la recreació d’un món ja desaparegut, més enllà de la descripció dels marges i les feixes i els turons i el riu, de tantes vides i de tants llocs, en aquest volum descobrirem un escriptor immens, clarivident, que sap perfectament què vol dir i com ho vol dir, que domina la frase simple i la frase complexa, que sap expressar els matisos i dosificar els recursos, que dialoga amb la tradició literària de la qual prové. En definitiva, algú que encara l’escriptura amb la màxima ambició i se’n surt. Això és literatura.

El 2014, amb La pell de la frontera, Serés va tornar a aquest mateix paisatge però per dir-lo amb mots diferents, perquè tenia coses noves a dir-ne —el temps no passa mai en va. En catorze anys, doncs, queda concentrada una producció admirable. Què més ens procurarà Serés? No ho sabem. No ens cansarem d’esperar-ho.

2 thoughts on “El llibre del desassossec

  1. Hola, Roger, soc en Francesc. Gràcies per la lectura, relectura, de fet. Jo també m’ho demano moltes vegades, com es llegiran els llibres, de fet, ahir en parlava a l’Institut de Palafolls. Parlava exactament d’això, de la necessitat de relectures per veure si els llibres són allà on els vam deixar o, si s’han mogut, quin recorregut han fet. Lectures i relectures com aquesta ajuden. Hi penso també amb “Matèria primera”, el mirall de “La força de la gravetat”, precedents tots dos, tants anys abans de “La pell de la frontera”, no sé com es veurà aquesta segona trilogia quan passin els anys. En tot cas, agraït pel temps i per les paraules.

    Dues notes: la primera és que en Josep Domènech Ponsatí és una gran persona i un gran poeta. Me l’estimo molt, com s’estimen les persones que no es veuen gaire sovint pero que sempre hi són.

    La segona: hi ha un llibre començat, t’he deixat una imatge. Ara mateix, 750.000 espais.

    Una abraçada.

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.