Literatura anglosax… catalana

Tot lector passa per èpoques d’acostament i d’allunyament. D’acostament cap a una certa mena de literatura. D’allunyament d’una altra mena de llibres i d’autors. I no sempre és fàcil trobar un perquè per a aquest moviment serpentí de les afeccions literàries. Fa quinze o vint anys, bona part de les lectures de què em nodria procedien del món anglosaxó. Hi havia, llavors sí, raons de pes per a aquesta atracció, raons que arrelaven profundament en terra irlandesa: Wilde, Yeats, Joyce, el primer Beckett, Synge, o també un autor tan singular com Flann O’Brien. El salt des d’aquesta illa a la del costat no va ser difícil, i aviat vaig emprendre la lectura d’alguns Dickens, d’alguns Woolf, de Forster, mentre amb un ull començava a mirar cap al continent americà. De seguida em vaig sentir atret pels relats de Poe, per la poesia de Whitman, i a poc a poc em vaig endinsar en els grans autors del segle XX, sobretot per mitjà d’obres de Faulkner, Dos Passos, Cheever, la narrativa anglesa de Nabòkov…

Mentrestant no havia abandonat mai els autors del Vell Continent. De fet, si a la facultat, a finals dels vuitanta, havia entrat en contacte amb la Mitteleuropa, aquesta em va anar cridant cada cop més l’atenció fins a ocupar la major part del temps que tenia disponible per llegir, fins al punt que els autors anglosaxons van anar quedant en un segon o tercer terme. Després, circumstàncies diverses m’han apropat a altres literatures diferents de l’escrita en anglès, per bé que de tant en tant, si no he sentit la necessitat de tornar-hi, almenys m’he obligat a revisitar-la.

I vet aquí que és en aquest context que decideixo llegir El camí dels esbarzers (Angle Editorial, 2019), la darrera novel·la d’Alba Dalmau. I algú es deu preguntar: què té a veure aquest llibre amb el que s’acaba d’explicar? Doncs és molt senzill: per a mi ha sigut un retorn sorprenent a la literatura anglosaxona. Sí, Alba Dalmau és filla de Cardedeu i, sí, escriu en català. Però la mestria amb què narra les vicissituds dels habitants de Sandville, un poblet perdut a l’interior de l’Amèrica profunda, feia que més d’una vegada, mentre avançava en la lectura, m’envaís la sensació d’estar llegint una traducció excel·lent d’un autor americà. L’ambient, els personatges, la geografia, les cases, els carrers, la pols, tot el retrat està tan ben perfilat, és tan aconseguit, que és fàcil oblidar que l’autora del text és una jove escriptora vallesana. És cert que Dalmau va fer una estada de tres anys a Nova York, i intueixo que va aprofitar molt bé el temps per conèixer en profunditat l’Amèrica que descriu en aquest llibre, ja fos trepitjant-la, ja fos a través de les obres d’altres autors, de pel·lícules (Hud, sense anar més lluny, em ve ara al cap), etc.

El cas és que els vint-i-cinc relats que configuren el volum, i que s’entrellacen per acabar oferint-nos el que bé podríem considerar com una novel·la, semblen escrits seguint la traça dels grans narradors americans. Un relat com El poni roig, de Steinbeck, per exemple, m’ha semblat sentir-lo ressonar en moltes pàgines d’El camí dels esbarzers.

Però més enllà d’aquests ressons, de les influències en què s’hagi inspirat Dalmau, és indiscutible que el llibre s’aguanta per si sol, sense necessitat de comparacions, i que les diferents històries ens permeten immiscir-nos en les vides modestes de tot un seguit de personatges intranscendents que habiten un racó de món oblidat, homes i dones en els quals veiem reflectits els impulsos universals que mouen qualsevol habitant de qualsevol altre racó i qualsevol època: els anhels, les pors, les frustracions, les alegries, els petits moments de pau o d’angoixa…

Com que vaig començar a llegir El camí dels esbarzers sense saber-ne pràcticament res —amb prou feines m’havia mirat la solapa o la contracoberta—, les primeres pàgines em van agafar per sorpresa. De seguida vaig tenir la impressió que per a mi era una mena de retorn a la literatura anglosaxona i a un univers narratiu que havia deixat una mica enrere. Em costava trobar-hi el sentit i l’originalitat. Però a mesura que avançava en la lectura m’anava vencent una evidència: aquesta és una obra molt ben pensada, molt ben construïda i escrita per algú que sap molt bé què vol explicar, què vol reflectir i com ho vol fer, i que té les eines per fer-ho. Aquí no hi ha efectismes gratuïts ni frases preciosistes escrites per enlluernar no sé quin públic lector. Aquí hi ha domini de la narracció, atenció als petits detalls, tremp i destresa.

Bona literatura, vaja.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.