Afirmaria sense cap reticència que el paper dels escriptors avui dia és irrellevant. Si no ho faig és perquè a l’Estat espanyol —i en altres estats políticament insalubres com aquest— dir segons què et pot causar problemes. Un perill que no afecta tan sols els escriptors, sinó qualsevol mena d’artista i, de fet, qualsevol persona que no s’autocensuri i que faci públiques certes opinions. Ja hem vist què ha passat aquests darrers temps. Des de la «llei mordassa» fins als darrers judicis polítics, els poders fàctics han situat tan avall el llistó de la llibertat d’expressió que avui no la reconeix ningú. Tampoc no la reconeixeria algú com Pepe Rubianes, que no viuria aquests dies amb gaire alegria. D’aquí ve tanta autocensura en la forma que vulgueu, i d’aquí ve, doncs, la irrellevància dels escriptors, agreujada per altres motius, començant per la irrellevància que té la literatura i la cultura en general en el nostre món. Ara, m’agradaria imaginar que qui no s’autocensuri encara pot jugar un cert paper.
En altres èpoques bé l’han jugat, aquest paper, els escriptors; ha estat així sobretot quan les societats han travessat moments de crisis profundes. Que és el que estem vivint ara: un període greu, crític, que no sabem encara cap on ens durà, uns temps foscos que van començar molt abans que arribés la pandèmia del Covid-19. Com he dit abans, fa anys que es retallen les llibertats, que s’escurça el dogal que ens té lligats a la menjadora i a la pantalleta.
Però d’escriptors no n’hi ha només que callen o s’autocensuren; n’hi ha també que atorguen explícitament, que justifiquen el règim i el defensen. Sempre ha sigut així. Ho va ser a Catalunya durant la Guerra Civil. Ho va ser a França durant la Segona Guerra Mundial. Allà, després de l’ocupació nazi i amb la formació del govern de Vichy, els intel·lectuals van prendre posicions —tots, fins i tot els qui avui anomenaríem equidistants, perquè no prendre’n cap ja és prendre’n una—, posicions que en molts casos ja venien d’abans, del període d’entreguerres, quan cadascú s’alineava amb un o altre bàndol. Arran de la capitulació de 1940, a França els intel·lectuals es van dividir en col·laboracionistes, attentistes i resistents. Els primers solien ser feixistes declarats, antisemites, i veien en la victòria alemanya la possibilitat de reformar Europa alliberant-la de la presència jueva i del comunisme. Els segons…, els segons esperaven callats a veure com es desenvolupaven els esdeveniments, cap on s’inclinava la balança a mesura que se succeïen els mesos i la guerra anava evolucionant. Els últims, si tenien sort, podien optar entre la clandestinitat o l’exili; si no en tenien, entre la presó o la deportació.
La llista dels col·laboracionistes incloïa escriptors de la talla de Céline, Henry de Motherlant o Drieu la Rochelle. Un dels membres més destacats d’aquest grup va ser un autor que ja hem esmentat més d’una vegada a L’Acció Paral·lela: Lucien Rebatet, potser un dels més bel·ligerants en la defensa de Hitler i la seva política antisemita. Rebatet declarava obertament el seu odi envers els jueus i també envers la religió, i adreçava els seus atacs especialment cap a l’Església Catòlica, les democràcies occidentals i Anglaterra en particular.
Llegir l’obra d’un autor així demana un esforç molt concret per vèncer tot un seguit de reticències que entren de seguida en joc. Cal tenir la certesa que en els seus llibres hi trobarem alguna cosa que compensarà aquest esforç. En el cas de Rebatet, aquesta certesa queda confirmada amb escreix quan es llegeix la seva gran novel·la, Les deux étendards, segurament una de les novel·les més notables del segle XX.
Però, qui és Lucien Rebatet? Aquest prou desconegut escriptor va néixer el 1903 en un poblet situat al sud de Lió. A principis dels anys vint va marxar cap a París i va estudiar a la Sorbona. Ben aviat va entrar en contacte amb els intel·lectuals d’ideologia més dretana que s’agrupaven al voltant d’Action Française, fins que amb uns quants dels elements més radicals va fundar el diari d’extrema dreta Je suis partout. Comença així la seva carrera com a escriptor, periodista i, sobretot, crític musical i de cinema. En els anys previs a l’esclat de la Segona Guerra Mundial va mostrar la seva adhesió al nacionalsocialisme i la seva admiració per la figura de Hitler. Un cop França va haver estat ocupada, Rebatet va treballar activament des del bàndol dels col·laboracionistes, denunciant sempre la tebior amb què alguns treballaven per estrènyer els llaços amb l’Alemanya nazi. Va plasmar totes les seves idees en un llibre aparegut el 1942, que es va convertir en el best-seller d’aquell any: Les décombres.
En les més de sis-centes pàgines d’aquest volum, Rebatet traça el fil dels esdeveniments que van de la Gran Guerra a la desfeta francesa del 1940, un relat marcat, no cal dir, pel seu pensament; així mateix, assenyala el camí que segons ell hauria de seguir França per poder tirar endavant, un camí que passava per refermar els lligams amb Alemanya, abolir la religió i la democràcia, derrotar completament Anglaterra i anorrear els jueus. Les referències que hi inclou a molts escriptors i intel·lectuals que no eren partidaris del col·laboracionisme, així com a persones que tenien un origen jueu, van donar com a resultat empresonaments i deportacions, ja que els nazis van fer servir el llibre com a font d’informació.
L’any 1944, però, els alemanys comencen a replegar-se i finalment han d’abandonar França sota la pressió de l’ofensiva aliada. Rebatet opta per fugir, però és arrestat el 1945 i acusat de greus càrrecs. Després de dos anys de judici, al costat d’alguns dels seus companys de Je suis partout, el 1947 és condemnat a mort. Curiosament, molts dels qui havien estat objecte de la ira de Rebatet i n’havien patit les conseqüències van intercedir a favor seu. Al final la pena li fou commutada per treballs forçats a perpetuïtat. El 1952 va quedar en llibertat sota arrest domiciliari. Encara era a la presó quan el mateix 1952 va aparèixer publicada a Gallimard la novel·la Les deus étendards, obra en la qual havia estat treballant de forma interrompuda des del 1942, un cop enllestida la redacció de Les décombres. Hi va continuar treballant cap al final de la guerra, al llarg de la seva fugida, mentre va durar el judici i, finalment, a la presó, on la va acabar.
Tot el que he dit fins ara tan sols farà nosa a qui tenia una mínima intenció d’acostar-se a aquesta obra colossal, que George Steiner va qualificar com una de les obres mestres secretes de la literatura moderna. Li caldrà, doncs, vèncer unes quantes reticències. I farà ben fet.
Que aquesta sigui una obra amagada, maleïda, i per tant poc llegida, s’entén perfectament. Rebatet estava tan convençut del seu talent, que confiava que l’obra tindria molt d’èxit i el seu prestigi com a escriptor passaria al davant de tot. Quan va aparèixer publicada, però, va passar molt desapercebuda. La indiferència de la crítica i dels lectors era un càstig pel paper que havia jugat Rebatet durant una guerra que encara era massa recent. Amb tot i això, hi va haver qui va llegir la novel·la i no es va estar de lloar-la, com Albert Camus. A poc a poc el llibre es va anar obrint pas, si no entre el gran públic, almenys entre els amants de la bona literatura. Rebatet, que va morir amargat pel fracàs el 1972, no va ser a temps de recollir gaires lloances, ja que la majoria van arribar més tard. Tot un president de la Républica com François Mitterrand dividia el món entre els qui havien llegit Les deux étendards i els qui no l’havien llegit.
La novel·la és una enorme dissertació sobre tres grans temes: l’art, l’amor i la religió. Són justament els temes que monopolitzen les converses dels tres protagonistes: Michel Croz, Régis Lanthelme i Anne-Marie Villars. Michel —personatge en qui es projecta la figura del mateix Rebatet— i Régis havien estat companys d’escola a Lió. Michel acaba els estudis lluny de Lió i encabat es trasllada a París, on vol fer carrera com a escriptor i malviu impartint classes. Anys més tard, quan els dos amics es retroben, Régis li explica que viu una relació d’amor secreta amb una noia i que tots dos han decidit convertir-la en una relació d’amor místic, preservada en el pla espiritual, fins al punt que Régis vol dedicar-se a la vida religiosa i entrar a l’orde dels jesuïtes; per la seva banda, un cop acabi els estudis, Anne-Marie també entrarà en un convent. Ara bé, a fi que aquests projectes tirin endavant encara han de passar un parell d’anys, i Régis demana a Michel que els ajudi a dur-ho tot a terme. Quan Michel coneix Anne-Marie, però, se n’enamora perdudament. No pot fer res més que amagar els seus sentiments, perquè si els confessa sap que la perdrà per sempre. Un bon dia, Régis decideix complir els seus propòsits, posar-se hàbit i deixar de veure Anne-Marie, i demana novament a Michel que vetlli perquè ella sigui fidel a la seva promesa de seguir la vida religiosa un cop acabi els estudis. Michel i Anne-Marie tenen per endavant molts mesos de passejades i converses.
Al llarg de les més de 1.300 pàgines de la novel·la assistirem a la descripció de l’ambient cultural i social de la França dels anys vint —entre 1923 i 1927—, a cavall de París i Lió. L’obra és alhora un retrat molt punyent de la burgesia més xaruga del Lió d’aquella època, que Rebatet coneixia bé. I, per sobre de tot, és un estira-i-arronsa entre dues concepcions del món: la que té Michel com a representant —la visió més terrenal, sensual— i la que defensa Régis, basada en la dedicació a la vida mística i religiosa. I d’aquest estira-i-arronsa en surten inacabables reflexions entorn de la religiositat i l’amor, entorn de l’art i la creació artística. El bagatge més positiu de Rebatet aflora —i floreix— en forma de mil i un comentaris sobre literatura, pintura, música, que surten de la boca dels protagonistes, cadascun dels quals lluita per convertir l’altre a la seva causa, al seu estament, podríem dir. No en va, és fàcil que llegint Les deux étendards ens vingui al cap una obra com El roig i el negre, de Stendhal.
La novel·la, tanmateix, no es limita a aquests grans temes, per descomptat. Tampoc no és una obra perfecta —cap gran obra no ho és—; la desmesura va lligada inevitablement a la grandiositat de la novel·la. Rebatet s’estén en les meditacions que teixeixen els protagonistes, en les argumentacions i contraargumentacions, que van i tornen en un moviment continu cap endavant i cap endarrere. Les diverses relacions que s’estableixen entre uns i altres evolucionen lentament; res no passa de seguida, aquí. Però el talent de Rebatet és prou sòlid per bastir una obra que, si a voltes impacienta el lector, mai no l’avorreix.
Si hi ha un tema que queda fora del llibre, aquest és la política. Rebatet ja li havia dedicat prou temps, prou pàgines al llarg de la seva vida. Tant mieux, tenint en compte que mai no va renegar de les seves conviccions, del seu antisemitisme, de la seva admiració per dictadors com Hitler, Franco o Salazar.
Les coses són com són. En qualsevol cas, ens va deixar aquesta obra lluminosa i crepuscular alhora, excessiva i inesgotable, que presenta dues maneres d’entendre la vida, l’art i l’amor. En escriure-la, Rebatet s’erigeix ell mateix com a representant de dos mons molt diferents: el de l’intel·lectual compromès amb una causa —abjecta, en aquest cas—, que sap que té un pes i l’utilitza, i el de l’artista que busca la bellesa i la troba i ens l’ofereix perquè la resta de mortals en puguem fer un tast.
Sí, ell va viure en una època en què la paraula dels escriptors era una arma poderosa. El seu fanatisme malaltís va fer que la seva obra periodística i assagística sigui difícilment digerible, tot i el talent amb què està escrita. També va provocar que la seva obra literària i crítica no hagi rebut l’atenció que mereix. No sé quanta gent està avui disposada a donar-li una oportunitat. Com tot, entre els qui pensen lliurement i fan les seves tries, depèn de cadascú. Hi ha, però, un escull insuperable: qui traduirà Rabatet?
L'Acció Paral·lela 
One thought on “Qui té por de Lucien Rebatet?”