Hi ha escriptors destinats a interpel·lar-nos sempre. Thomas Bernhard n’és un bon exemple. En temps de pandèmia, de confinament, d’estats inoperants i putrefactes, podem obrir a l’atzar quasevol llibre de Bernhard amb la seguretat que hi trobarem la confirmació de tot allò que ens passa pel cap. Res no servirà per tranquil·litzar-nos —qui és que llegeix Bernhard amb aquest propòsit?—, però comprovar que tot ja ha passat abans, que tot ja ho ha intuït algú, i que el món continua girant fins i tot quan sembla que ja no li quedin gaires voltes per fer, ens ajuda a respirar amb un punt més de calma; si més no perquè, llegint-ho a les pàgines escrites per algú altre, ens sentim alliberats d’haver d’expressar segons què amb les nostres pròpies paraules.
Ara, si Bernhard fa sovint gala de tenir el do de l’oportunitat, a Trasbals (Edicions B, traducció de Núria Roig) aquest do troba la seva màxima expressió. Vegem-ho per mitjà d’uns quants fragments (no cal dir que la cursiva és del mateix autor):
«Tanmateix, va dir, cap persona no podia suportar de viure en un aïllament tan absolut sense que el seu esperit i el seu temperament se’n ressentissin profundament.» (Pàg. 46)
«Un cop les epidèmies es declaren ja no s’hi pot fer res. Per a l’Estat ja no s’hi pot fer res. Per a l’Estat, tal com és en l’actualitat, sempre és massa tard. L’Estat malbarata els medicaments en cadàvers!» (Pàg. 91)
«El príncep va dir: “Tinc la sensació que fora ben natural que en qualsevol moment el món es desintegrés. O és la natura la que s’ha d’anihilar?”» (Pàg. 109)
«La majoria de la humanitat s’esgotava per mor de dues qualitats principals, comprar i consumir. Ben mirat, durant mil·lennis la humanitat, “com ara podem veure”, va dir Saurau, “tan sols ha desenrotllat dos instints, l’instint d’assimilació i l’instint de consumició. Ho podem comprovar escruixits”.» (Pàg. 130)
«El meu fill, un erudit ensalvatgit que investiga quelcom que ja està investigat, les masses, per exemple, que ja fa temps que no interessen ningú. Les masses ja no interessen ningú, perquè les masses ja són al poder.» (Pàg. 159)
«”El nostre estat”, va dir, “és una llei recolzada sobre tota mena de baixeses possibles”. Va dir que tot govern s’acabava per la seva incapacitat.» (Pàg. 160)
«No tenim pares. Som orfes. Aquesta és la nostra situació, i d’aquesta situació nosaltres, Europa, ja no ens en sortirem mai més.» (Pàg. 171)
Trasbals no és pas una de les millors obres de Bernhard, però hi trobarem la lucidesa de sempre, un bon grapat de confinats i prou idees per continuar donant voltes a l’eterna qüestió: què hi fem al món?
L'Acció Paral·lela 