El camí del retorn

Diu Witold Gombrowicz en els seus diaris que no creu que la mort sigui un problema essencial de l’home i que una obra d’art que n’estigui plenament impregnada no és mai del tot autèntica. Gombrowicz, ja ho sabem, no era gaire amic dels poetes, els grans enamorats de la mort, justament per la manca d’autenticitat que els detectava, tothora amagats rere la retòrica de les seves obres i la impostura que exhalaven les seves vides. Jo crec més aviat que Gombrowicz s’estimava els poetes i tenia la poesia en una alta consideració; per això els adreçava retrets i s’hi mostrava exigent.

Però l’autenticitat és una qüestió que no es resol en un parell de frases; caldria parlar-ne llargament. A més, malgrat el que deia Gombrowicz, la mort és un dels grans temes universals, com ho és també l’amor. Mort i amor: què hi ha de més universal? Jordi Llavina els dedica el seu darrer llibre de poesia, El magraner (Cossetània Edicions i Quaderns de la Font del Cargol, 43è Premi Marià Manent), aparegut just abans d’aquest confinament nostre de cada dia.

Efectivament, a El magraner Llavina escriu sobretot sobre la mort i l’amor, però per la manera com en parla, per la manera com en fa el motiu de la creació del poema, Llavina es mostra més que mai radicalment autèntic. Aquest podria semblar un volum modest dins de la seva producció, però un cop llegit —i rellegit— és fàcil arribar a la conclusió que té un pes específic en la trajectòria literària del vilafranquí; és aquest un llibre que revela millor que cap altre qui és l’autor, què pensa, com concep la creació poètica un cop superada la cinquantena.

El magraner és un llibre de poesia singular, on les proses predominen per davant dels poemes; però tot el que inclou pertany al regne de la poesia. Aquest procediment ja l’hem vist abans en un autor com Jordi Mas, amb resultats excel·lents (per exemple a Febrer). Les proses de Llavina són a voltes més narratives, a voltes més descriptives, de vegades més sintètiques, però sempre apareixen ben travades i és fàcil descobrir-hi rimes internes, ritme, versos perfectes —octosíl·labs, decasíl·labs, etc.

El to és calmat, d’algú que s’ha habituat a passejar amb tranquil·litat, a transitar ja sigui per un camí conegut o ignot —per la mateixa vida, per fi—; és el to que ha anat adoptant Llavina a les seves darreres obres, marcades per una maduresa cada  cop més assumida, més acceptada, fruit d’una major comprensió —d’un major coneixement— del que ha estat fins ara el propi itinerari vital —i creatiu.

El llibre, el poema —perquè la forma pot ser diferent de la que s’adopta a Ermita, però la concepció és novament la d’un poema llarg—, comença amb la descoberta que fa un passejant d’un magraner situat al costat d’un camí habitual: «No s’havia adonat d’aquell magraner fins al dia que ensopegà amb una magrana que havia caigut al camí.» La magrana: fruita de tardor, símbol sovint utilitzat pels poetes per parlar de vida, de passió, de mort. La descoberta provoca en el passejant tot un seguit d’idees i de sensacions: és l’enceb que desencadena el poema. A poc a poc anirem veient que aquest flâneur, que llegeix i pren apunts en una llibreta i para atenció en coses petites mentre camina, s’assembla molt a l’autor. Cadascuna de les observacions que farà, cadascuna de les troballes, com la del magraner, prendran un sentit determinat, faran part d’algun moment vital de l’autor o —i ja es tracta d’això— es convertiran en matèria poètica.

Aviat es fa de nit: «Se li havia fet tard. De fet, havia caminat tant que se li va fer tardor.» El relat guanya profunditat, comencem a intuir la veritable essència de la passejada, convertida en caminada. El passejant es fa un jaç excavat entre els ceps d’una vinya, com si s’enterrés en una tomba antropomòrfica. La segona nit la passa en una borda mig derrocada i pensa que, si cau el sostre mentre dorm, quedarà enterrat dins un túmul funerari. Somia, doncs, una segona mort.

L’endemà arriba a Enlloc, el poble de morts; primer en visita el cementiri, després passeja entre les quatre cases. No hi troba ningú malgrat els indicis d’alguna presència que va percebent: un fumerol, el repic d’un cobert sobre un plat… Aquest so li fa venir al pensament un poema que havia escrit anteriorment, i el record li provoca un punt de nostàlgia. Passen els dies, es troba de tant en tant amb algú, com la dona que l’acull a casa però que a l’alba el pren per un mort. Ell, que se n’adona, es pregunta si no són els altres, els morts, perquè ell se sent «alegre, fort, complet com a persona», i a més se sent senyor del seu destí, lliure fins i tot per triar la seva mort.

Aleshores el poema fa una passa endavant que és, de fet, un salt enrere per donar-nos a conèixer com és el caminant, que fins ara no ens ha estat descrit, i quin fet del passat el va marcar de forma decisiva: l’absència de la dona amb qui compartia la vida després que aquesta l’abandonés. D’aquí ve la melangia, d’aquí venen certes ombres, d’aquí, la necessitat de perdre’s dins el bosc per retrobar la calma.

Passen els dies, la caminada continua, convertida ja més en un passeig pel temps que no pas per l’espai. I amb tot i això assistim a un canvi progressiu en el paisatge. Apareixen altres figures, i la mort continua creuant-se en el camí del passejant. La trobada amb una dona gran, una trementinaire, és decisiva: aquí el poema, i el passeig, arriben al punt culminant. Quan ella li pregunta: «I de què fugiu?», el caminant pren consciència plenament d’on ve, cap on va, què busca. Amb la confessió que arrenca d’aquella pregunta, la caminada arriba al seu terme.

Abans m’he referit a les paraules de Gombrowicz sobre la mort, però el polonès completa la reflexió afirmant que la qüestió que veritablement ens incumbeix és el fet d’envellir, un aspecte de la mort que experimentem cada dia. Llavina, amb El magraner, es prepara per envellir: s’examina a si mateix, mira enrere, s’abeura en les experiències de la mort i de l’amor que més l’han marcat en un cop d’ull retrospectiu inevitablement tacat per la nostàlgia. I com el passejant, quan s’adona que ha arribat al final de l’excursió —de l’excurs—, sent que ja pot encarar el camí de tornada: la seva voluntat, ara ho sabem, és ja inalterable. Es redreça, mira cap endavant i es disposa a caminar de nou.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.