El molinet de cafè

A casa, des de fa més de vint anys, comprem el cafè en gra i el molem cada matí amb un molinet elèctric. No ens fiem de paquets de cafè molt on ves a saber què s’hi barreja, i encara menys de càpsules que no sabem quina mena de substàncies contenen. Però, més que no pas aquesta malfiança, el que ens indueix a moldre’ns el cafè és la seguretat que dona recórrer a aquest ritual ancestral i tan infal·lible com tot allò que és producte de la lentitud, de la paciència i d’un cert sentit de fer les coses a consciència. Això que vull dir i que tant em costa d’expressar, Olga Tokarczuk ho diu de manera impecable a la pàgina 42 de la novel·la Un lloc anomenat Antany, just abans de descriure el molinet de la Misia, «obra d’unes mans que van unir fusta, porcellana i llautó en un sol objecte»:

La gent es pensa que viu amb més intensitat que els animals, els vegetals i, no cal dir-ho, les coses. Els animals intueixen que viuen amb més intensitat que els vegetals o les coses. Els vegetals somien que viuen amb més intensitat que les coses. I les coses duren, i en aquesta duració hi ha més vida que enlloc.

«Les coses duren, i en aquesta duració hi ha més vida que enlloc.» És exactament en aquesta idea on rau la fascinació que ens produeixen els objectes antics que han perdurat fins als nostres dies o els que ens han acompanyat tota una vida, llestos encara per dur a terme la funció per a la qual van ser creats.

A partir d’aquí, la narradora continua explicant-nos la història del molinet de cafè que un bon dia arribar a Antany i va a parar a les mans de la Misia, una nena que el conservarà al llarg de tota la seva vida. I la vida de la Misia coincideix pràcticament amb l’època que coneixerem d’un poble anomenat Antany, una mena de centre de l’Univers amagat en un racó de Polònia, tan real i tan imaginari com el lector vulgui creure, amb cases i algun palau, prats i horts, dos rius que travessen el terme, boscos, un turó, pobles veïns i límits tan concrets que no tothom pot creuar-los. En coneixerem uns quants habitants just quan són a punt de presenciar l’esclat de la Primera Guerra Mundial: homes i dones, àngels i arcàngels, esperits, animals, plantes, coses, cadascun fent valer en un moment o altre el pes de la seva existència, de la seva raó de ser, i, per damunt de tots, un Déu a voltes enfeinat i a voltes mandrós, despistat, matusser…

Veurem com transcorren les dècades i s’amplien o es redueixen les famílies mentre la Misia mol el cafè de cada matí. Assistirem a l’esclat d’una nova guerra, més terrible que l’anterior i per a la qual Antany farà de camp de batalla, l’hàbitat perfecte perquè s’hi arrosseguin les pitjors bèsties, els homes ensalvatgits que destrueixen tot el que toquen, i el que toquen són sovint les dones que no aconsegueixen escapolir-se’n. Però aquesta guerra també quedarà enrere per deixar pas a una nova època sota un nou règim, gràcies al qual campen comissaris polítics i energúmens d’altra mena, mentre les dones continuen assegurant l’existència mateixa d’Antany, preservant la vida dins de cada casa amb el seu esforç, el seu patiment, els seus anhels.

Tokarczuk, premi Nobel de literatura del 2018, recorre a la seva pròpia versió del realisme màgic per crear Antany i explicar-nos la vida i les vicissituds d’un racó de món i dels éssers —no dic persones expressament— que l’habiten. Òbviament, no crea el poble del no-res; ja ho diu la narradora: «L’home no és capaç de crear del no-res. Aquest és un privilegi de Déu», tot i que aquest Déu no surti gaire ben parat. Tokarczuk s’inspira en la tortuosa història de la Polònia del segle XX, marcada per tota mena de calamitats que no sempre troben el culpable a fora.

Tampoc no hi surten gaire ben parats els homes —amb les excepcions oportunes—; Tokarczuk passa comptes, i no és estrany, per la manera com aquests s’han comportat amb les dones al llarg de la història. En aquest sentit, aquesta és una novel·la escrita des d’un feminisme tan fi com punyent, tan intel·ligent com eficaç, sense que en cap moment ens faci l’efecte que estiguem llegint una proclama: això és literatura. El relat combina passatges lírics, fins i tot onírics, amb pàgines d’una cruesa sense filtres —la vida— i amb reflexions de la narradora sobre tota mena de qüestions.

Potser, si filem prim, de vegades trobem que queda massa al descobert l’engranatge del llibre, la bastida damunt la qual se sosté la història. Alhora, algunes consideracions de la narradora sobre certs fets o personatges semblen sorgides directament de la consulta d’un psicòleg. Però res d’això no espatlla una novel·la ben travada, que va molt progressivament de menys a més i que acaba embolcallant el lector en una atmosfera única.

Al final queda en el pensament el molinet de cafè de la Misia, potser perquè, com fa el molinet, el món sempre gira, les vides arriben i se’n van, el temps tot ho converteix en pols. Alguna mena de pòsit queda, però: no serà aquesta la darrera obra que llegirem de Tokarczuk.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.