Un far

Fa trenta-quatre anys, jo era un adolescent que havia llegit moltes joyas literarias juveniles transformades en còmics gràcies a Bruguera, uns quants clàssics de la literatura espanyola —l’única que vaig tenir a l’abast a l’escola on vaig cursar l’EGB— i els llibres que, amb encert o sense, apareixien a les llistes de lectures obligatòries de literatura espanyola i catalana durant el batxillerat. En començar el COU l’any 1985 el meu bagatge de lectures era francament pobre. Però aquell curs va suposar un tomb: tant el professor de literatura catalana com la professora de literatura espanyola em van posar en contacte amb grans obres i em van animar a anar més enllà. Vaig topar amb aquestes dues persones en el moment just, quan un encara va perdut i no sap què vol ser, a què vol dedicar la vida. Ell em va parlar per primera vegada de J. V. Foix i l’esplèndid Sol, i de dol. Ella, en acabar el curs, em va fer apuntar una llista de títols que tard o d’hora havia de llegir si de debò volia saber què era la gran literatura.

Aquella llista la vaig conservar  i em va servir de guia durant molts anys, però en aquella primavera del 1986 ja vaig voler fer un tast del que s’hi amagava. La novel·la que vaig triar per començar, per fer la meva entrada triomfal en la gran literatura, em va deixar baldat. Mai abans no havia llegit res de semblant: un llibre en què a penes succeïa res, on tot el protagonisme era per als pensaments que uns pocs personatges tenien al cap. Evidentment, encara no havia sentit a parlar del monòleg interior o el corrent de consciència, i la novel·la em va deixar estupefacte i esbalaït. Al faro, de Virginia Woolf (en la traducció de Carmen Martín Gaite), va ser l’obra amb què em vaig convertir en lector.

Ara, tres dècades i mitja més tard, l’he rellegida i he comprès per què em va deixar tan esclafat. A Al faro Woolf està en estat de gràcia. La seva capacitat per descriure i convertir en paraules les impressions i els matisos és colossal, aclaparadora, si cal recorrent a metàfores impecables i eloqüents fins a límits insospitats. Vull dir-ne, esclar, alguna cosa més; però abans he d’advertir que qui no l’hagi llegit, qui no en sàpiga res, farà bé d’iniciar-ne la lectura sense mirar abans ressenyes ni solapes que diguin més del compte —totes diuen més del compte.

Així és com vaig llegir Al faro el 1986, desconeixent-ho tot de la novel·la, sabent tan sols que era un dels títols de la llista que m’havia fet arribar la Pepa. (Avui costa fer-se el càrrec que, de fet, en aquell temps no hi havia cap altra manera de saber res d’un llibre com aquest que no fos acudint a una bona biblioteca per consultar un assaig o un volum d’alguna història de la literatura universal. I vivint en un poble petit les opcions de trobar gaire informació sobre el llibre eren escasses.) Així és com l’he rellegida ara, evitant saber-ne gaire res, guiant-me només pel record de la impressió que em va causar la primera vegada. No cal dir que no recordava pràcticament res de la trama. Quantes vegades ens ha estat robada —o hem deixat perdre— bona part del plaer que ens pot produir una lectura pel fet d’encarar-la carregats d’informació i d’expectatives! Una altra cosa és que, un cop acabada, vulguem saber què en diu la crítica, què se n’ha escrit, ja sigui per corroborar idees o impressions, ja sigui per saber què hi han vist altres lectors. Parlo dels clàssics, per descomptat. Amb la literatura d’avui cal anar més ben informat, més ben protegit.

En qualsevol cas, Al faro és una novel·la magnífica, de la qual només cal saber que comença amb la promesa que la senyora Ramsay fa al seu fill petit que si l’endemà al matí fa bo aniran amb barca fins al far. L’escena té lloc dins la casa on el senyor i la senyora Ramsay solen passar els estius amb els seus vuit fills, acompanyats sovint d’altres convidats. Som cap a l’any 1910. La senyora Ramsay la trobarem asseguda amb el seu fill James a prop d’una finestra a través de la qual pot contemplar el jardí que envolta la casa, els camps que s’estenen més enllà, el mar, que comença més a sota, i al fons, lluny dins d’aquest mar, la silueta del far, que al vespre presidirà aquell racó de món amb els feixos de llum.

La llum és, justament, una de les grans protagonistes d’aquest llibre on tot queda sotmès a l’imperi dels matisos: cada frase dita en un to o altre, cada gest, cada fracció de segon de més que és mantinguda una mirada, tot té una repercussió en l’estat d’ànim de l’interlocutor, del qui rep l’acció o fins i tot del qui es mira una escena des de lluny. De la mateixa manera, la llum ens és descrita amb una minuciositat extraordinària: la que desprèn el mar, la que escampen els prats verds que envolten la propietat, la que emana d’un cel crepuscular i que va canviant a mesura que la nit s’atansa, la que Lily Briscoe intenta reflectir en el quadre que està pintant des del jardí, la que primer es filtra cap a l’interior de la casa a través de les cortines i més tard surt cap enfora…

Sota l’influx d’aquesta llum els homes i les dones viuen, respiren, esperen, parlen, callen, exerceixen el seu paper, s’hi limiten o el depassen. Tot el que Woolf vol dir-nos sobre la condició femenina, sobre la dependència o independència de les dones respecte dels homes —i a l’inrevés—, sobre la creació artística, les regles i els hàbits socialment imposats, sobre el destí d’uns i altres, siguin el que siguin i hagin fet el que hagin fet al llarg de la vida, tot ens ho diu sense necessitat de retocar gaire el decorat que ens presenta d’un bon començament.

Perquè tota la novel·la és com una mena de visió. L’únic que ha de fer el lector és entrar-hi, no defallir davant l’esforç que demanen les primeres pàgines, quan la llum de l’obra ens cega amb la seva brillantor. És l’esclat de les grans obres, l’esclat dels fars. Woolf n’és un.

Advertisement