Un home es desperta enmig del bosc lligat de mans i peus. S’adona que ha estat inconscient perquè l’han colpejat (nota als llavis el gust de la sang que li llisca rostre avall). Amb esforç, tot i que les cordes li seguen la pell amb cada moviment, aconsegueix posar-se dempeus i avançar cap a alguna banda. Desorientat, no sap ben bé cap on tirar. Patint esgarrinxades, fent saltets i caient contínuament, arriba al capdamunt d’un talús, al peu d’un camí. Encara passarà per diverses vicissituds abans de descobrir al fons d’una vall la vela d’un circ. Pensa que podria demanar-hi ajuda i s’hi acosta. Qui el troba és el mateix director del circ, que queda astorat per la perícia que té a moure’s malgrat la lligada que el constreny. Per això li ofereix formar part de la funció i tenir un número propi aquella mateixa nit. L’home lligat fa la seva actuació i té un gran èxit. Un cop acabada, però, demana que no el deslliguin; vol continuar com està.
El relat, a partir d’aquí, continua. Així comença el primer conte del volum que recull la narrativa breu de l’escriptora austríaca Ilse Aichinger (1921-2016) traduïda al francès, un volum publicat per Verdier (2007) amb el títol d’Eliza Eliza. Que jo sàpiga, no hi ha cap obra d’aquesta autora traduïda al català. En castellà, Editorial Minúscula va publicar el 2004 la seva primera novel·la, La esperanza más grande, que havia aparegut el 1948. Aichinger, filla de mare jueva, va patir la persecució dels nazis, i en aquesta novel·la narra justament la persecució que pateixen uns nens jueus que volen emigrar a Amèrica. Però, compte, en Aichinger res no és mai explícit ni simple ni convencional. Ho hem vist amb la història de «L’home lligat», que de seguida pren un rumb inesperat i on ens sobta que en cap moment no se’ns digui què li ha passat al protagonista, per què s’ha esperat lligat, per què després no vol que el deslliguin.
En aquest cas, com en la resta de relats, la interpretació dels fets va a càrrec del lector, a qui Aichinger no posarà les coses fàcils. Però ja sabem que els grans autors mai no ho fan: és un tret que tenen en comú. Un altre tret que comparteixen és que són únics, inconfusibles. I Aichinger és una veu indiscutiblement singular. Ho és per la manera de construir els relats, de presentar —i especialment d’escollir— els personatges, d’expressar tot allò que vol dir. I és molt conscientment que no he dit «allò que ens vol dir». Ella escriu, parla, i tu ja t’ho faràs. Mai no es mostra com una autora complaent cap als lectors. I bona part de la contundència que tenen els seus relats ve d’aquesta llibertat, d’aquesta gosadia amb què escriu.
Els lectors no estem acostumats, per exemple, a llegir relats que tinguin com a protagonistes una llengua, un dia —sí, un dia que neix, que va a llocs, a qui li passen coses—, unes nines… Aichinger no s’imposa cap límit, no deixa que cap convenció l’encotilli. L’acció pot començar pel final i anar retorcedint cap al començament; l’espai i el temps es difuminen i confonen; els escenaris solen ser buits i poc habituals; la coherència argumental esdevé cada cop més prescindible. Un cert lirisme, tenyit de desengany vital, d’escepticisme, cobreix la prosa d’Aichinger d’una pàtina que la fa molt fàcil de reconèixer. Alguns parlen d’una prosa postkafkiana, i és cert que Kafka ve sovint al pensament quan llegim els textos de l’austríaca.
Tot plegat: aquesta pàtina, les vicissituds que pateixen uns personatges impensats, la desorientació que provoquen els relats, certs detalls en què l’autora fixa l’objectiu, tot acaba prenent un sentit que cada lector farà seu a la seva manera. Un ratolí poruc, que prefereix mantenir-se amagat i que és feliç amb la seva por, o l’home lligat que no vol ser alliberat són algunes de les metàfores que trobarem a Eliza Eliza. Però aquí no hi ha lloc per a interpretacions úniques que siguin les bones. Cadascú descobrirà un món diferent en cada narració, cadascú hi trobarà claus diverses. Qualsevol intent de reduir l’univers Aichinger a unes quantes frases està abocat al fracàs.
La llàstima, com tantes altres vegades, és que no tenim a l’abast cap d’aquests relats traduïts al català. Breus com són, però, estic segur que algú deu estar disposat a desconfinar Aichinger per a nosaltres.
L'Acció Paral·lela 