Ens hi passem la vida,
en aquests prats.
Tastem qualsevol bri
que tenim a l’abast,
llepem la sal d’alguna roca,
i ens abeurem en el primer
toll que trobem.
Rarament alcem el cap
per admirar el cel, els núvols,
i cada tempesta ens agafa
de sorpresa.
Que convençuts que estem
de no haver-ne provocat mai cap.
Aquesta setmana el cotxe oficial de L’Acció Paral·lela ha hagut de passar pel taller per fer un canvi de pneumàtics. Cosa d’un parell d’hores. El taller, situat en un clàssic no-lloc dels afores d’una ciutat qualsevol, tenia a prop una autopista, una ronda i un gran centre comercial. Com que tot just estava acabant la lectura de Walter Benjamin. Avís d’incendi (Editorial Flâneur, 2020), l’assaig amb què Michael Löwy glossa de manera esplèndida les tesis sobre el concepte d’història del filòsof alemany, em va semblar que no era mala pensada acostar-me al centre comercial i comprovar de primera mà com sobreviuen en ple segle XXI aquesta mena de passatges, un hàbitat que no solc freqüentar.
Encara no havia fet les primeres passes per un dels amplis passadissos flanquejats de botigues que ja em va venir al cap un fragment del llibre que tenia molt fresc: «Els gestos repetitius, buits de sentit i mecànics dels treballadors que es barallen amb la màquina s’assemblen als gestos d’autòmats dels vianants submergits en la multitud que descriuen Poe i Hoffmann. Tant els uns com els altres, víctimes de la civilització urbana i industrial, ja no coneixen l’experiència autèntica —basada en la memòria d’una tradició cultural i històrica—, sinó tan sols la vivència immediata i, en particular, el Chockerlebnis (‘la vivència del xoc’) que els provoca un comportament reactiu, talment autòmats “que han esborrat per complet la seva memòria”» (pàg. 33).
Impacient, vaig començar a mirar l’hora de manera compulsiva. A cada minut sentia la necessitat de comprovar si faltava gaire perquè m’avisessin que ja podia anar a recollir el cotxe, un procediment ideal per allargassar els segons fins a l’absurd. Era evident que m’havia de calmar. Tenia a la bossa el volum de Löwy: tan sols em restaven per llegir les darreres pàgines, corresponents al tercer capítol del llibre. Així doncs, vaig optar per sortir d’aquell passatge i buscar un banc on pogués seure i aprofitar l’estona que tenia per endavant. Al cap d’uns instants, llegint, prenent notes, ja no tenia cap pressa perquè enllestissin el canvi de pneumàtics.
En aquest magnífic assaig, Löwy ens ofereix la seva interpretació de les tesis benjaminianes sobre el concepte d’història i les il·lumina amb les seves aportacions. Sovint contrasta la seva visió amb la d’altres pensadors que també han analitzat i divulgat l’obra de Benjamin en general i aquestes tesis en particular, fet que enriqueix enormement el discurs. Löwy, a més, no s’està de portar a col·lació fets històrics ocorreguts al llarg de la segona meitat del segle XX per demostrar fins a quin punt les idees de Benjamin eren, a més d’encertades, premonitòries, com ara la irrupció de la teologia de l’alliberament o la revolta de Chiapas. Löwy, que ha estudiat a fons el marxisme a Llatinoamèrica, considera que aquests exemples fan visible que el filòsof alemany anava molt ben encaminat en les seves intuïcions.
Llegides i rellegides avui, en allò que contenen de crítica de la concepció del progrés que tenien la socialdemocràcia o el marxisme i de la manca d’acció d’aquests davant del feixisme, les tesis són d’una actualitat i d’una vigència atordidores. En la seva glossa, Löwy aclareix el significat de les al·legories per mitjà de les quals Benjamin exposa el seu pensament, una crítica sense pal·liatius a la idea del progrés infinit, basat en el desenvolupament tecnològic i en la idea que l’home pot disposar dels recursos que li ofereix la natura de forma il·limitada. Un progrés que es basa en els avenços tècnics i que no té en compte ni la petjada de l’home damunt del planeta ni els retrocessos en l’àmbit social que el sistema econòmic capitalista assumeix sense cap mena de problema.
Löwy remarca l’aversió que Benjamin sentia per aquesta socialdemocràcia acríticament positivista, que parla del progrés, de la igualtat entre classes, de la revolució, en definitiva, però sempre des del punt de vista utòpic i amb la intenció que aquesta utopia no arribi a esdevenir mai una realitat: «Allò que Benjamin retreu a la socialdemocràcia d’inspiració neokantiana és, sobretot, el seu immobilisme, la calma olímpica amb què espera, còmodament instal·lada en un temps buit i homogeni, com un cortesà a l’avantcambra, la vinguda ineluctable de la “situació revolucionària”, que, és clar, mai no arribarà» (pàg. 198).
Davant d’aquest immobilisme, davant dels qui creuen en el fatalisme històric que dicta que el que ha de passar passarà, que no hi poden haver imprevistos que canviïn el curs de la història —són, per tant, els que neguen la possibilitat que triomfi cap revolució—, Benjamin esgrimeix el messianisme imprescindible per dur a terme canvis reals, per fer que l’imprevist succeeixi. Però alerta que, si les forces que es denominen progressistes no actuen i s’asseuen a esperar els esdeveniments, aquest cop de timó al rumb de la història pot provenir d’aquells que només poden dur la civilització cap a la catàstrofe. Esclar, mentre Benjamin escriu les tesis, el feixisme s’estén per Europa i executa la seva obra macabra.
Aquí, Löwy posa molt oportunament l’exemple de la Guerra Civil Espanyola, que tot just havia acabat amb la victòria del feixisme: «És cert que d’ençà de l’article sobre el Surrealisme de 1929, Benjamin s’havia marcat l’objectiu d’aportar a la sobrietat i la disciplina marxistes la participació de l’ebrietat (Rausch) i l’espontaneïtat anarquista que representaven els surrealistes. Però l’objectiu no és tant decretar la revolució com advocar per una concepció de la història com a procés obert i no determinat a priori, on les sorpreses, les possibilitats inesperades i les oportunitats imprevistes poden sorgir en qualsevol moment. No es tracta tant de cap putsch com de ser capaç de copsar l’instant fugisser en què l’acció revolucionària és possible, com van fer, amb una gran presència d’esperit, els anarquistes de la FAI i de la CNL, o els marxistes del POUM, l’estiu de 1936 a Catalunya —només per citar un exemple que Benjamin segur que coneixia, encara que sembla que no en va comprendre tot l’abast—, bo i enfrontant-se, amb les armes, a l’alçament feixista i establint un vertader “estat d’excepció” socialista i llibertari, malauradament efímer. Però en què consisteix la tradició dels oprimits, si no és en el seguit discontinu de moments rars en què es trenca la cadena de dominació?» (pàg. 211-212).
És exactament això. Era així quan Benjamin escrivia les seves tesis sobre el concepte d’història. És així avui. Ni el socialisme ni cap de les forces autodenominades progressistes que governen actualment a l’Estat espanyol ho voldran admetre ni ho voldran sentir dir. Per a ells, la revolució és un puny alçat un cop l’any, una utopia desada al sagrari. Mentrestant, el feixisme es reforça i guanya impuls. Davant d’aquest panorama, des de Catalunya hi ha tot un moviment de gent impulsat per la creença que la història no està tancada, que hi ha lloc per a les sorpreses, per a una veritable acció revolucionària. Una acció que té el seu germen en la voluntat de deixar enrere la condició d’oprimits, però també en el civisme, en la solidaritat, en la igualtat o l’ecologisme.
És utòpica, aquesta acció? No. Per això els cops dels dominadors han estat reals. En tot cas, ara ja ho sabem: Benjamin assenya el camí, Löwy ens l’explica, i nosaltres, amb pneumàtics nous, ens disposem a fer ruta.
La notícia té una rellevància tal que no mereix la indiferència amb què l’han rebuda els grans mitjans de comunicació: el coronavirus que provoca la COVID-19 té moltes dificultats per estendre’s quan regna el silenci. En altres paraules: el soroll, la fressa, el xivarri, la cridòria permeten que el virus s’escampi sense cap mena de control.
Aquesta és la conclusió a què han arribat diversos estudis independents que ha impulsat L’Acció Paral·lela —tot s’ha de dir, sense gaire suport de les diferents administracions. En aquests estudis queda a bastament demostrat que el virus utilitza el soroll per decidir cap on ha de desplaçar-se per trobar nous individus sobre els quals poder reproduir-se amb facilitat. En els diversos experiments i assajos que s’han dut a terme, els resultats han estat concloents: el 99,7% de les persones que s’han mantingut quietes i en silenci davant d’un individu que tenia la malaltia i que estossegava i estornudava contínuament, fins i tot sense mascareta, han donat negatiu en els testos per detectar la malaltia. En canvi, aquells qui cridaven, feien escarafalls i deixaven clara la seva presència davant de l’individu malalt han donat positiu en el 100% dels testos.
Els mateixos estudis han demostrat encara que el virus, en el cas que es produeixi alguna fressa, és sensible a la qualitat d’aquesta. Així, si bé reacciona amb celeritat davant de qualsevol cop, davant de sons estridents o en el cas de qualsevol so electrònic (com ara la música electrònica, el tecleig de dispositius mòbils, etc.) —i, per tant, aprofita aquests indicis per localitzar els individus que colonitzarà—, no és capaç, en canvi, de relacionar el frec del paper amb la presència d’un ésser viu, amb la qual cosa es manté quiet i no s’acosta a la persona que, per exemple, està asseguda en actitud passiva, fent l’únic gest de passar les pàgines d’un llibre.
Conscients que la informació sobre aquesta descoberta crucial no la trobareu en els grans portals informatius, la pengem aquí perquè hi pugueu accedir. El virus l’aturarem entre tots, no pas junts, sinó vetllant pel silenci.
En una filmografia tan extensa com la de Woody Allen hi ha de tot: algunes grans pel·lícules, d’altres de prou bones i unes quantes de francament mediocres. En totes assistim al desplegament —amb més o menys encert, amb més o menys gràcia o brillantor— dels recursos que fan d’Allen un director amb veu pròpia i distingible. Uns recursos que, òbviament, Allen posa a disposició de les seves dèries, de les seves fixacions, dels temes que inevitablement acaben apareixent en tots els seus films.
Com també és inevitable que certes situacions i, sobretot, certs tipus humans es vagin repetint en molts dels llargmetratges, senzillament perquè són els que permeten a Allen dir tot el que vol expressar. Ara bé, en veure tota la trajectòria d’Allen, un té la sensació que els anys en què el director va ser capaç de treure el millor de si han quedat ja molt enrere. Es tracta d’una època en què va rodar seguides un bon grapat de pel·lícules admirables, en què tot: personatges, situacions, diàlegs, escenaris…, tot estava perfectament conjuntat per donar com a resultat obres molt rodones. Allen s’hi mostra en plenitud de forces.
A partir d’un cert moment, la producció comença a decaure, comença a perdre qualitat, esdevé més irregular. Encara farà pel·lícules prou destacables, però de manera més ocasional. Les forces, la inspiració, ja no són les mateixes. A poc a poc, el discurs sembla que va quedant esgotat, que les idees ja han estat expressades abans, i davant la persistent sensació de déjà-vu un comença a preguntar-se si cal que Allen continuï allargant la trajectòria amb nous títols.
Fa de mal dir, esclar. Els incondicionals sempre en volen més. Els detractors mai no n’han volgut saber res. Entre uns i altres, hi ha els qui de tant en tant han sentit la curiositat d’arribar-se fins a un cinema per veure alguna pel·lícula d’Allen que algun amic o conegut els ha recomanat molt: si els ha agradat potser hi tornaran; si els ha decebut els costarà més donar-li una nova oportunitat.
Apreciacions, judicis de valor, impressions que queden en un pla excessivament subjectiu, ja ho sé. Perquè, des de quin punt de vista faig aquesta breu reflexió? No la faig com a incondicional que ha vist totes les pel·lícules d’Allen i les ha trobat totes estupendes, algunes, fins i tot, veritables obres mestres. Tampoc no la faig com a detractor que a penes n’ha vist cap però que, per raons que ell sabrà, sent una antipatia insuperable cap al cineasta i ha decidit que res del que ha fet paga la pena de veure. La faig des del punt de vista d’algú a qui li agrada el cinema, que ha vist la majoria de films del director i que en alguns hi ha sabut apreciar el talent, l’originalitat, el to, la capacitat de dir segons què i de dir-ho d’una manera molt determinada, però que se sent obligat a ser crític amb d’altres films que, en la seva modesta opinió d’espectador, no aporten res de nou i ni tan sols li permeten passar una bona estona al cinema.
Mònica Mir, darrera obra de Miquel de Palol (Angle Editorial, 2020) és un exemple perfecte del que vull dir. Si bé no deixa de plantejar algunes reflexions interessants, oportunament posades al dia, el conjunt de l’obra em confirma que les obsessions de l’autor ja han estat a bastament expressades anteriorment, i que situacions i personatges cauen en una redundància, una prolixitat i una superfluïtat que m’aboquen inevitablement al tedi, fins al punt que, quan a la pàg. 426 el narrador es pregunta: «per això la deliberada comèdia de la Mònica-llibre per prendre’ns el pèl a tots?», tan sols se m’acut respondre-li que, efectivament, ja és ben bé això.
Em trobava llegint el relat La Leda sense cigne, de Gabriele d’Annunzio, quan de sobte la lectura se’m va fer insuportable: tot aquell preciosisme vacu, aquella «exuberància tediosa de la fatuïtat» de què parla en el pròleg el mateix traductor, Jordi Cornudella, se’m va fer present per damunt de tota altra cosa. Llegia i només podia copsar l’exhibicionisme carregós, gens dissimulat, de l’escriptor mascle que descriu una dona bella i freda com una estàtua de marbre. Vaig tenir una sensació semblant a la que em provoquen certes pel·lícules dels anys setanta exultantment masclistes, on les dones apareixen a la pantalla per embellir l’escena, fer veure que són retardades o ser bufetejades en qualsevol moment. I, de la mateixa manera que deixo de veure aquestes pel·lícules de seguida que veig que no m’aporten res i que tan sols ofenen els meus sentits i la meva intel·ligència, vaig abandonar la lectura d’aquell relat.
M’havia de fer passar el mal regust, i vet aquí que en el moment just va arribar a casa un paquet d’una llibreria del país amb un parell de volums, un dels quals era Noches insomnes, d’Elizabeth Hardwick (Navona Editorial, 2018, traducció de Marta Alcaraz). Vaig decidir, doncs, canviar la Leda de D’Annunzio per una obra de Hardwick escrita, ves per on, als anys setanta, que ens parla d’una Amèrica que hem vist retratada mil vegades en pel·lícules de totes les èpoques i que té per localització els habitatges on viuen, malviuen o conviuen tot un seguit de personatges, la major part anònims o desconeguts, però entre els quals també hi ha figures com Billie Holiday, algun escriptor camuflat o la mateixa autora.
Aquests habitatges són, doncs, l’escenari on totes aquestes persones experimenten «el tormento de la relaciones personales», i poden ser un apartament de finestres altes al capdamunt d’un edifici de maons vermells de Nova York, un bungalou instal·lat en un parc de cases mòbils, una modesta casa de dimensions reduïdes i parets fràgils o, estirant el concepte d’habitatge, un local nocturn on cada nit petarrellegen els instruments d’una banda de jazz, tot perfumat per la sentor de la temporalitat i la provisionalitat, per l’amenaça dels canvis constants, volguts o forçats, que sotraguegen les vides que ens són narrades. Res no dura —llevat de la dissort d’alguns, que és immutable— perquè res no està fet perquè sigui durador: ni els habitatges, ni la situació personal de cadascun d’aquests éssers, ni les relacions que s’estableixen entre ells. Tot són anades i vingudes.
Com les anades i vingudes de l’autora («Ir cambiando de ciudad me lo ha dado todo y me lo ha quitado todo», confessa), que ella mateixa ens explica de forma fragmentària, el·líptica, en aquest llibre inclassificable, que no és ben bé una novel·la, que no són unes memòries, que no és un assaig ni un dietari, però que conté elements de tots aquests gèneres mesclats sàviament i amb molt de gust. Hardwick, molt sovint, ens parla d’ella mateixa indirectament, mentre fa un retrat volgudament parcial, però alhora molt autèntic i versemblant, d’unes ciutats, d’uns ambients i d’uns personatges determinats al llarg de gairebé tres dècades. I tan sols de tant en tant ens ofereix retalls més explícits de la seva pròpia història.
En tot cas, si Noches insomnes s’alça com una obra destacada és gràcies al to del llibre i a la prosa de Hardwick, que, a diferència de la de D’Annunzio, no és ni vàcua ni preciosista, sinó precisa i admirablement efectiva. A l’hora de retratar els homes i dones que poblen el relat, l’habilitat de Hardwick és extraordinària.
Este hombre hablaba de la atracción que sentía por la «experiencia», y yo deduje que se refería a una atracción a algo opuesto a uno mismo, un ser o una costumbre generalmente más bajos, más peligrosos y más arriesgados. Su experiencia incluía un matrimonio ya olvidado, líos con camareras, peluqueras, vendedoras de cigarrillos de hoteles, los tumbos que había dado por la vida, mujeres guapas, perdedoras todas. Una de sus pasiones era educar a las mujeres. (…) Su sed de experiencia era más extensa que profunda. Como un actor, creaba espacios a su alrededor, y cuando los demás hablaban, en su rostro se instalaba un silencio dramático y premeditado. (Pàg. 32)
Judith no es una mujer feliz. Pero se diría que sus malas elecciones irradian felicidad; en sus elegías se aprecia cierta corrección estética y cierto orden. (…) Tiene un doctorado, título extremadamente agradable y sorprendente, puesto que su vida giraba alrededor del amor y la decepción, com si, en lugar de académica, hubiera sido una cortesana. (…) Los hombres la han tratado mal; ha sido un maltrato leve, leve como un caso leve de bronquitis, por poner. (Pàg. 76-78)
Michael era un hombre bajo e inseguro que no destacaba por su inteligencia y que siempre andaba trabajando, muy nervioso. (…) Parecía un hombre del siglo pasado: respetaba la jerarquía, y él ocupaba el último escalón. (…) Su falta de inteligencia, sumada a su sentido del deber, había hecho de él un hombre miedoso. Era uno de esos hombres que esperan que les griten en cualquier momento sin saber cómo responder.
Les relacions que entaulen aquests personatges Hardwick ens les presenta amb una finor i una intel·ligència inimitables, sense estalviar-nos la duresa de la imatge que en resulta. I, tot i que les dones no en surten ben parades, és inevitable —i aquest inevitable ve carregat de raons— que als homes els toqui més el rebre. Hi té a veure, esclar, la pròpia experiència vital de Hardwick i la llarga relació que va mantenir amb el poeta Robert Lowell, amb qui es va casar el 1949. El 1972 ell va voler divorciar-se per anar-se’n amb una altra dona. Fets, situacions, vivències que formen el substrat d’aquest llibre. I reflexions esparses que donen gruix i sentit al relat:
El tiempo: eso es otra cosa. Para el intelectual vacilante, los años vuelan como si fueran días; la vida se acorta con obras incompletas que amarillean. El «libro» es una excrecencia que no crece, sino que se adhiere, se pega; un compañero tumoral hecho de las células corruptas del aprendizaje, la experiencia y el pensamiento. (Pàg. 86)
Tot el que llegirem ens sonarà a déjà-vu, cert, i pot ben ser fins i tot que no ens acabi d’interessar —aquesta Amèrica…—, però la prosa de Hardwick és capaç d’enderrocar tots aquests obstacles. Un bon llibre.
L'Acció Paral·lela 