El turment de les relacions personals

Em trobava llegint el relat La Leda sense cigne, de Gabriele d’Annunzio, quan de sobte la lectura se’m va fer insuportable: tot aquell preciosisme vacu, aquella «exuberància tediosa de la fatuïtat» de què parla en el pròleg el mateix traductor, Jordi Cornudella, se’m va fer present per damunt de tota altra cosa. Llegia i només podia copsar l’exhibicionisme carregós, gens dissimulat, de l’escriptor mascle que descriu una dona bella i freda com una estàtua de marbre. Vaig tenir una sensació semblant a la que em provoquen certes pel·lícules dels anys setanta exultantment masclistes, on les dones apareixen a la pantalla per embellir l’escena, fer veure que són retardades o ser bufetejades en qualsevol moment. I, de la mateixa manera que deixo de veure aquestes pel·lícules de seguida que veig que no m’aporten res i que tan sols ofenen els meus sentits i la meva intel·ligència, vaig abandonar la lectura d’aquell relat.

M’havia de fer passar el mal regust, i vet aquí que en el moment just va arribar a casa un paquet d’una llibreria del país amb un parell de volums, un dels quals era Noches insomnes, d’Elizabeth Hardwick (Navona Editorial, 2018, traducció de Marta Alcaraz). Vaig decidir, doncs, canviar la Leda de D’Annunzio per una obra de Hardwick escrita, ves per on, als anys setanta, que ens parla d’una Amèrica que hem vist retratada mil vegades en pel·lícules de totes les èpoques i que té per localització els habitatges on viuen, malviuen o conviuen tot un seguit de personatges, la major part anònims o desconeguts, però entre els quals també hi ha figures com Billie Holiday, algun escriptor camuflat o la mateixa autora.

Aquests habitatges són, doncs, l’escenari on totes aquestes persones experimenten «el tormento de la relaciones personales», i poden ser un apartament de finestres altes al capdamunt d’un edifici de maons vermells de Nova York, un bungalou instal·lat en un parc de cases mòbils, una modesta casa de dimensions reduïdes i parets fràgils o, estirant el concepte d’habitatge, un local nocturn on cada nit petarrellegen els instruments d’una banda de jazz, tot perfumat per la sentor de la temporalitat i la provisionalitat, per l’amenaça dels canvis constants, volguts o forçats, que sotraguegen les vides que ens són narrades. Res no dura —llevat de la dissort d’alguns, que és immutable— perquè res no està fet perquè sigui durador: ni els habitatges, ni la situació personal de cadascun d’aquests éssers, ni les relacions que s’estableixen entre ells. Tot són anades i vingudes.

Com les anades i vingudes de l’autora («Ir cambiando de ciudad me lo ha dado todo y me lo ha quitado todo», confessa), que ella mateixa ens explica de forma fragmentària, el·líptica, en aquest llibre inclassificable, que no és ben bé una novel·la, que no són unes memòries, que no és un assaig ni un dietari, però que conté elements de tots aquests gèneres mesclats sàviament i amb molt de gust. Hardwick, molt sovint, ens parla d’ella mateixa indirectament, mentre fa un retrat volgudament parcial, però alhora molt autèntic i versemblant, d’unes ciutats, d’uns ambients i d’uns personatges determinats al llarg de gairebé tres dècades. I tan sols de tant en tant ens ofereix retalls més explícits de la seva pròpia història.

En tot cas, si Noches insomnes s’alça com una obra destacada és gràcies al to del llibre i a la prosa de Hardwick, que, a diferència de la de D’Annunzio, no és ni vàcua ni preciosista, sinó precisa i admirablement efectiva. A l’hora de retratar els homes i dones que poblen el relat, l’habilitat de Hardwick és extraordinària.

Este hombre hablaba de la atracción que sentía por la «experiencia», y yo deduje que se refería a una atracción a algo opuesto a uno mismo, un ser o una costumbre generalmente más bajos, más peligrosos y más arriesgados. Su experiencia incluía un matrimonio ya olvidado, líos con camareras, peluqueras, vendedoras de cigarrillos de hoteles, los tumbos que había dado por la vida, mujeres guapas, perdedoras todas. Una de sus pasiones era educar a las mujeres. (…) Su sed de experiencia era más extensa que profunda. Como un actor, creaba espacios a su alrededor, y cuando los demás hablaban, en su rostro se instalaba un silencio dramático y premeditado. (Pàg. 32)

Judith no es una mujer feliz. Pero se diría que sus malas elecciones irradian felicidad; en sus elegías se aprecia cierta corrección estética y cierto orden. (…) Tiene un doctorado, título extremadamente agradable y sorprendente, puesto que su vida giraba alrededor del amor y la decepción, com si, en lugar de académica, hubiera sido una cortesana. (…) Los hombres la han tratado mal; ha sido un maltrato leve, leve como un caso leve de bronquitis, por poner. (Pàg. 76-78)

Michael era un hombre bajo e inseguro que no destacaba por su inteligencia y que siempre andaba trabajando, muy nervioso. (…) Parecía un hombre del siglo pasado: respetaba la jerarquía, y él ocupaba el último escalón. (…) Su falta de inteligencia, sumada a su sentido del deber, había hecho de él un hombre miedoso. Era uno de esos hombres que esperan que les griten en cualquier momento sin saber cómo responder.

Les relacions que entaulen aquests personatges Hardwick ens les presenta amb una finor i una intel·ligència inimitables, sense estalviar-nos la duresa de la imatge que en resulta. I, tot i que les dones no en surten ben parades, és inevitable —i aquest inevitable ve carregat de raons— que als homes els toqui més el rebre. Hi té a veure, esclar, la pròpia experiència vital de Hardwick i la llarga relació que va mantenir amb el poeta Robert Lowell, amb qui es va casar el 1949. El 1972 ell va voler divorciar-se per anar-se’n amb una altra dona. Fets, situacions, vivències que formen el substrat d’aquest llibre. I reflexions esparses que donen gruix i sentit al relat:

El tiempo: eso es otra cosa. Para el intelectual vacilante, los años vuelan como si fueran días; la vida se acorta con obras incompletas que amarillean. El «libro» es una excrecencia que no crece, sino que se adhiere, se pega; un compañero tumoral hecho de las células corruptas del aprendizaje, la experiencia y el pensamiento. (Pàg. 86)

Tot el que llegirem ens sonarà a déjà-vu, cert, i pot ben ser fins i tot que no ens acabi d’interessar —aquesta Amèrica…—, però la prosa de Hardwick és capaç d’enderrocar tots aquests obstacles. Un bon llibre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.